Arxiu del blog

dissabte, 5 de març del 2011

Estem davant d'un independentisme català en descomposició?


Realment els catalans som de mena, un poble molt complicat d'entendre. Tot just fa quatre mesos que ens van convocar a unes eleccions, en les quals es van complir la majoria dels vaticinis que s'havien proclamat. Els principals artífexs del tripartit, entengui's Socialistes i Esquerra Republicana, van patir un daltabaix electoral que encara estan per resoldre en els seus respectius congressos que anuncien per a la tardor.

Però d'aquí va néixer un nou filó electoral encapçalat per l'expresident del Barça, Joan Laporta, que mitjançant Solidaritat catalana per la Independència va aconseguir entrar al parlament de Catalunya amb quatre diputats i convertir-se en el toc ètnic de les passades eleccions.

L'èxit polític de "Solidaritat" s'ha d'atribuir a diferents factors, però el principal de tots és la tendència del “català emprenyat”, que ha optat per radicalitzar el seu vot per manifestar la seva disconformitat en com evoluciona el sentiment catalanista en els partits amb representació parlamentària . Al meu entendre Solidaritat ha capitalitzat una part de les frustracions, acumulades per la ciutadania, amb la negociació de l'estatut i l'espectacle vergonyós del Tribunal Constitucional. Sembla que segons alguns estudis i sondejos, s'ha triplicat el sentiment independentista a Catalunya durant els últims 10 anys. La ciutadania viu un allunyament cada vegada més progressiu amb tot el que fa referència a l'estat espanyol i aquest brou de cultiu és l'idoni perquè puguin néixer petits cabdills i Virreyes que enarborant la Estelada, són capaços de posar-se davant de projectes polítics buits de contingut en què el seu únic i exclusiu lema és la independència.

No vull oblidar que Solidaritat va ser encapçalada per una persona carismàtica com el Joan Laporta. Vagi per davant que personalment no comparteixo molts dels plantejaments i de les actuacions, que l'ex vicepresident del Barça ha fet durant la seva gestió al capdavant del club de futbol. Però no es pot negar els èxits que ha aconseguit durant el seu mandat, tant a nivell esportiu com d'imatge del propi club i de Catalunya. Amb la qual cosa una part important de l'èxit de Solidaritat, es deu a la persona que va posar la seva imatge i el seu nom al servei de la causa.

D'altra banda si analitzem els altres dos acompanyants de Joan Laporta a la llista de Solidaritat, ens trobem amb dos personatges molt singulars. D'una banda tenim l'ex membre d'Esquerra Republicana de Catalunya Uriel Bertran que sempre es va postular com un "enfant terrible" dins del partit, defensant tesis clarament independentistes que xocaven obertament amb les directrius del partit supeditat al pacte del tripartit.

L'altre cabdill és l’Alfons López Tena, notari de professió i ex militant de Convergència Democràtica de Catalunya. És l'únic dels tres que té una trajectòria política més vinculada al nacionalisme i a la judicatura. És l'autèntic ideòleg de Solidaritat i el que ha donat més consistència al projecte independentista que es va presentar a les passades eleccions al Parlament de Catalunya.

Tampoc hem d'oblidar el fracàs estrepitós d'un altre gran visionari de l'independentisme català com Joan Carretero, que va punxar estrepitosament amb el seu projecte de Reagrupament, que va ser escombrat literalment de l'escena política catalana per la seva falta de consistència i de lideratge.

Doncs bé, al meu entendre aquest és el gran drama de l'independentisme a Catalunya. Tenim un moviment independentista poc madurat, que l'únic que està fent és aprofitar-se del cabreig general de la ciutadania per a relluir una sèrie de líders de baix perfil, que són incapaços d'omplir de contingut creïble seus discursos polítics i que de moment no han aconseguit entusiasmar a les masses.

Catalunya necessita líders amb un projecte de país creïble i assolible. Necessita persones que al marge de la conjuntura política en què ens movem, puguin ser capaços de generar debat i generar noves idees. Avui els ciutadans ja no volem líders que només sàpiguen empunyar l'estelada per demostrar la seva catalanitat. Crec que la catalanitat es demostra treballant de forma honesta per unes persones, per una llengua, per una cultura i en definitiva per un país que és el nostre. Menys espectacle i més treball i serietat.