Fa tot just un any i uns dies que Lluis Llach va fer l'últim concert de la seva carrera professional, com artista compromès amb la seva cultura, amb el seu país, però per sobre de tot amb la seva gent. Personalment sóc dels que creuen que lo Llach ha estat i és un home coherent amb les seves idees i les seves accions. Un home amb molt pes específic que ha merescut i aconseguit un ampli reconeixement. Però que en el moment del comiat ens va quedar el regust amarg, que ha estat poc aprofitat pel nostre país. Ha anat component, fent discos i recitals envoltat de la veneració dels seus incondicionals, entre els quals em puc contar. Però una cultura, com per exemple la francesa, l’hauria abrigallat i enaltit fins a elevar-lo a la categoria de figura de primera línia mundial. Fins i tot ho hauria fet la cultura castellana. Ho podem dir tranquil·lament, perquè ell mai ha reclamat res a causa de la seva pròpia autenticitat. Ho diré més obertament. La política no ha tractat bé al Llach. Ni la cultural ni l'altra. Com a persona que admeto que lo Llach ha deixat la seva petjada en la meva vida, penso que la gent que ha manat després de la recuperació democràtica, ha desaprofitat manifestament el capital nacional que en termes de cultura i cohesió suposava un mite nacional com el Lluis.
Llach li va posar música i poemes primer a la desafecció al franquisme, després a la seva ensorrada i més tard al ressorgir de les il·lusions democràtiques, tan bon punt va morir el generalíssim, va començar a rebre intents de ser desplaçat de mil formes indirectes cap a una subcategoría de cantautors atrotinats. Va ser un factor de recuperació lingüística de primera magnitud; i va arribar a cohesionar a moltíssimes persones a l’entorn de la idea de país, llibertat i identitat; arribant a guanyar-se l'adhesió espontània cap a tot el que suposava recuperació històrica de gent que compartia aquestes inquietuds des d'altres punts de vista culturals.
Com diu la meva companya, lo Lluís Llach va posar la banda sonora de les nostres vides, nosaltres contribuïm cadascun escrivint la nostra pròpia lletra.
Lo Bep.
