Els casos Millet, Pretòria i Gürtel reflecteixen el nivell dels nostres polítics.

Si, ja sé que no és just generalitzar, però els polítics que teòricament són honrats no tenen capacitat de decisió als seus partits i els que decideixen acostumen a sortir a la foto.

Vivim en un país on quan surts elegit en unes eleccions, sembla com si et suquessin el cul d’algun tipus de cola que t’enganxarà a la cadira per a la resta de la teva vida. Aquí ningú es planteja mai dimitir. Abans negaran fins a la mort les seves malifetes i quan les evidències treuen a la llum els actes comesos, aleshores es tracta d'acusar els altres partits d'intentar accedir al govern a qualsevol preu.

Només es poden vanagloriar d'estar nets, els partits minoritaris que no han exercit el poder en cap govern. Aquests són honrats per collons. No han tingut cap altra opció que ser honrats.

Els casos Millet, Pretòria i Gürtel, ens dibuixen molt clarament el nivell de polítics que tenim. És clar que en la política, hi ha diferents fases i nivells en els quals l'ésser humà evoluciona.

El primer nivell és quan un és aprenent i es pren molt seriosament els postulats del seu partit polític i es creu que amb el seu treball abnegat podrà canviar el món.

El segon nivell apareix quan aquest polític ja pren les regnes del poder i gestiona una administració -ja sigui estatal, autonòmica o municipal-, en què haurà de prendre decisions que implicaran mitjançar entre diferents interessos econòmics. En aquest moment ha de conjugar les necessitats dels ciutadans als que administra, les necessitats d'estructura del partit polític al qual pertany i els interessos econòmics generats amb l'aplicació de les polítiques que ell dirigeix. Aquesta és una fase d'aprenentatge crucial per arribar a ser algú en el món dels tripijocs.

I al tercer nivell és aquell personatge que "teòricament" s'ha retirat de la política i que guarda una bona agenda de contactes. Aquest ex polític posa el seu interès a aconseguir mitjançar entre els interessos econòmics del món empresarial, i les necessitats d'aconseguir diners fàcils i fresc, de les estructures dels partits o dels barruts de sempre.

Crec que és necessari demostrar una voluntat de transparència i d'aclarir la situació de cada un. És de vital importància, que se sàpiga tot, que l'opinió pública sigui conscient de les malifetes perpetrades per polítics o ex polítics i que qui hagi vulnerat les lleis s'atengui a les sentències dels jutges. La democràcia està sempre en crisi perquè intenta resoldre els conflictes que plantegen els comportaments fraudulents dels ciutadans.

Recentment el Parlament de Catalunya ha acordat crear una comissió d'investigació per aclarir els vincles entre un lladre com el Millet i el finançament de Convergència i Unió. Mentre que el cas Pretòria que afecta els socialistes catalans i a ex alts càrrecs de l'era Pujol no es pretenen investigar. En la meva opinió, o s'investiguen políticament totes les sospites que estan incloses en els sumaris respectius o es deixa a la justícia que segueixi el seu curs.

En vista de la situació, l'únic que s'està fomentant és que els ciutadans deixem de creure en la política i que a les pròximes eleccions autonòmiques es dispari l'abstenció. Si això succeeix ja se sap el que passarà, entraran a l'arc parlamentari polítics i partits minoritaris i amb nul·la capacitat de gestió. La paraula la tenen ara els actuals polítics en actiu.

La immigració i el deteriorament de les polítiques socials.

La conjuntura de crisi en què vivim, ha de posar sobre la taula un debat necessari i serè sobre la nova situació en què es troben les persones immigrants al nostre país. La veritat és que no hi ha precedents d’una arribada tan nombrosa d’estrangers com la que hem tingut, que ha provocat que en un període de poc més de 10 anys que la població del nostre país hagi augmentat en un 15 per cent.

Es produiran fortes retallades socials per a tots els que vivim en aquest país i seran necessaris sacrificis, personals i col·lectius, en benefici de les necessitats generals que la nostra societat. Y aquí hem de ser-hi tots, tot hi que segons les últimes dades referents a la població immigrant a Espanya, podem veure, una de les paradoxes més intrigants que dóna l’estadística espanyola, és comprovar com d’una banda, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) es redueix el nombre d’immigrants que habiten a Espanya. Segons l’enquesta un contingent important d’immigrants decideixen tornar al seu país per garantir uns mínims de subsistència. Cosa que semblaria lògica davant d’una situació com la que estem vivint. Però en canvi, segons un informe del Banc d'Espanya, estan augmentant les remeses que envien els immigrants als seus països d'origen.

Probablement serà necessari prendre decisions sobre com afrontem aquesta situació, partint de la idea que no podem continuar amagant el cap sota de l'ala. Cal donar solució al drama humà que suposa la situació de desemparament de milers de persones, que actualment no tenen accés als mínims de subsistència. Les restriccions que viuen en els seus drets laborals i socials, els seus menors nivells salarials i la manca de drets polítics, dóna lloc a que molts d'ells siguin de facto ciutadans de segona o tercera categoria. La qual cosa obre el risc d'evolució cap a un model dual de societat, amb un doble circuit de ciutadania, amb drets, oportunitats i nivells de vida diferenciats entre si. Probablement el que dic sigui políticament incorrecte. Molts pensaran que "ara no toca perquè no és moment de reconèixer drets als immigrants". Potser sigui així, però llavors siguem conseqüents i no fem demagògia amb el sofriment humà. Diguem clarament que hem d’expulsar els que no tinguin regularitzada la seva situació legal.

Per injust que sembli, sempre serà més just i raonable que tenir-los aparcats a guetos cada vegada més estigmatitzats. Per això, al meu entendre cal treballar simultàniament en una triple direcció:

En primer lloc, cal superar les condicions de "il·legalitat" d'alguns immigrants que generen inseguretat i desraó humana i que possibiliten que siguin objecte de molts abusos.

En segon lloc, i de manera simultània, és imprescindible tenir una política rigorosa de fronteres i de contingents, ben coordinada amb la Unió Europea, entenent, i fent entendre, que països com Espanya no tenen una capacitat d'acollida laboral i social il limitada i que el desbordament dels límits raonables poden conduir a situacions de tensió i inseguretat que són negatius per a tots. La política de regularització legal ha d'anar acompanyada d'una política paral.lela de rigor en l'aplicació de les lleis i el control de fronteres.

En tercer lloc, cal potenciar i millorar la integració amb polítiques de ciutadania que ataqui en la seva arrel els riscos de l'exclusió social, entenent que el que no s'estigui disposat a gastar avui en integració i en qualitat de vida social, potser s'acabarà tenint de gastar en el futur en polítiques de control i reparació social.

En definitiva, hem de tenir clar que o posem ordre en la gestió de la immigració o el problema ens esclatarà a la cara a curt termini, amb una població que gaudeix dels beneficis socials però com si no existís a efectes polítics.