L'anomenat
"Ascensor Social" ha quedat fora de servei i bona part de la culpa
d'aquesta avaria, la té les deficients polítiques de redistribució
socioeconòmica que s’han teixit com a suposada resposta a la crisi. La mateixa
OCDE ha indicat que Espanya és un dels països que pitjor reparteix la riquesa
després d'impostos. Per tant, estem davant d'un escenari en el qual la
capacitat d'ascens social, ja no depèn de l'esforç i del talent únicament. Els
endolls i favoritismes que emmalalteixen la nostra societat han donat pas a un
nou perfil de líder molt més mediocre i sotmès al pagament de favors rebuts.
Davant
d'aquest entorn social viciat, podem veure que l'única garantia de mobilitat social
continua sent el nivell de formació, segons el nou Observatori Social de
"la Caixa" que es va presentar aquest passat mes de setembre a
Madrid. Diu que el perfil educatiu és un antídot per no baixar graons en
l'escala social, tot i que continua generant dubtes que l'acumulació de títols sigui
algun tipus de garantia per poder iniciar l'ascens social.
En
aquest sentit, circulen estudis i enquestes que assenyalen que la via més
eficaç per trobar feina, ja no són les oficines d'ocupació ni l'enviament de
currículums a les empreses, sinó que la forma més eficient d'accedir a una
feina és a través de la xarxa de relacions familiars i d'amics que ja
treballen. Amb la qual cosa, la meritocràcia desapareix per donar pas a
l'atzar, ja que si una persona té la mala sort de viure en un entorn familiar
amb nombroses persones a l'atur, estarà condemnat a tenir més dificultats per
treballar. I justament tot el contrari, les persones que tenen un entorn
familiar i personal integrat al món laboral, tindran moltes més oportunitats de
trobar feina amb motiu de la seva xarxa de contactes.
Arribats
a aquest punt hauríem de plantejar-nos quina és la causa que ha avariat el
motor de l'ascensor social. Al meu entendre el motiu de l'avaria és que la
crisi ha accentuat la dificultat per accedir a béns immaterials com: la salut i
la capacitació o formació. Una prova d'això és precisament les retallades que
el govern ultra liberal del Partit Popular ha aplicat en sanitat i ensenyament
precisament. I no és casualitat que hagi estat en aquestes dues matèries. En
sanitat per afavorir la privatització d'una indústria summament lucrativa que
apunta la generació de grans beneficis. En ensenyament perquè tenir una classe
mitjana amb perfil universitari, és molt més perillós que amb un perfil de
formació professional. Tant la salut com l'ensenyament, són dos puntals
estratègics per dissenyar una societat a dos nivells. Un primer nivell elitista
que pot pagar-se la sanitat privada i també la formació privada.
En
aquest sentit, la gestió de la crisi ha estat lamentable per mantenir una
societat cohesionada, ja que les retallades i els augments d'impostos han
reduït les oportunitats de les classes socials més febles. És evident que si el
que es pretenia era estructurar una societat a dues velocitats, que tingués una
minoria poderosa i extremadament rica, davant d'una gran majoria fràgil i
necessitada, la gestió de la crisi ha estat l'excusa perfecta per al disseny
d'aquesta nova societat.