Arxiu del blog

diumenge, 11 de desembre del 2016

Ascensor social: fora de servei!!!

La crisi va arribar per canviar molts dels pilars que havien bastit l'Estat del benestar. En el seu nom s'han executat les retallades més grans en drets socials des de la dictadura franquista. La societat espanyola ha eixamplat la bretxa social establint grans desigualtats i reduint la classe mitjana a la mínima expressió.

 Aquest escenari ha propiciat que les oportunitats de què disposen els joves d'avui els condemna a haver de viure pitjor que la generació dels seus pares per primera vegada en la historia. Hem construït una escala de valors, en el nostre entramat social, que no pondera ni el talent ni l'esforç. Estem potenciant una generació de joves amb una gran inversió en formació, que mai es veurà recompensat en oportunitats d'accés a un mercat laboral que pugui absorbir al seu perfil.

L'anomenat "Ascensor Social" ha quedat fora de servei i bona part de la culpa d'aquesta avaria, la té les deficients polítiques de redistribució socioeconòmica que s’han teixit com a suposada resposta a la crisi. La mateixa OCDE ha indicat que Espanya és un dels països que pitjor reparteix la riquesa després d'impostos. Per tant, estem davant d'un escenari en el qual la capacitat d'ascens social, ja no depèn de l'esforç i del talent únicament. Els endolls i favoritismes que emmalalteixen la nostra societat han donat pas a un nou perfil de líder molt més mediocre i sotmès al pagament de favors rebuts.

Davant d'aquest entorn social viciat, podem veure que l'única garantia de mobilitat social continua sent el nivell de formació, segons el nou Observatori Social de "la Caixa" que es va presentar aquest passat mes de setembre a Madrid. Diu que el perfil educatiu és un antídot per no baixar graons en l'escala social, tot i que continua generant dubtes que l'acumulació de títols sigui algun tipus de garantia per poder iniciar l'ascens social.

En aquest sentit, circulen estudis i enquestes que assenyalen que la via més eficaç per trobar feina, ja no són les oficines d'ocupació ni l'enviament de currículums a les empreses, sinó que la forma més eficient d'accedir a una feina és a través de la xarxa de relacions familiars i d'amics que ja treballen. Amb la qual cosa, la meritocràcia desapareix per donar pas a l'atzar, ja que si una persona té la mala sort de viure en un entorn familiar amb nombroses persones a l'atur, estarà condemnat a tenir més dificultats per treballar. I justament tot el contrari, les persones que tenen un entorn familiar i personal integrat al món laboral, tindran moltes més oportunitats de trobar feina amb motiu de la seva xarxa de contactes.

Arribats a aquest punt hauríem de plantejar-nos quina és la causa que ha avariat el motor de l'ascensor social. Al meu entendre el motiu de l'avaria és que la crisi ha accentuat la dificultat per accedir a béns immaterials com: la salut i la capacitació o formació. Una prova d'això és precisament les retallades que el govern ultra liberal del Partit Popular ha aplicat en sanitat i ensenyament precisament. I no és casualitat que hagi estat en aquestes dues matèries. En sanitat per afavorir la privatització d'una indústria summament lucrativa que apunta la generació de grans beneficis. En ensenyament perquè tenir una classe mitjana amb perfil universitari, és molt més perillós que amb un perfil de formació professional. Tant la salut com l'ensenyament, són dos puntals estratègics per dissenyar una societat a dos nivells. Un primer nivell elitista que pot pagar-se la sanitat privada i també la formació privada.

En aquest sentit, la gestió de la crisi ha estat lamentable per mantenir una societat cohesionada, ja que les retallades i els augments d'impostos han reduït les oportunitats de les classes socials més febles. És evident que si el que es pretenia era estructurar una societat a dues velocitats, que tingués una minoria poderosa i extremadament rica, davant d'una gran majoria fràgil i necessitada, la gestió de la crisi ha estat l'excusa perfecta per al disseny d'aquesta nova societat.
 

dimarts, 16 d’agost del 2016

Una col·lecció de màrtirs com a resposta!

Es feia cada vegada més evident que el govern espanyol conduiria la relació entre Espanya i Catalunya cap a un xoc de trens. Aquesta situació no fa més que augmentar la tensió existent en el mercat polític. Encara que això no té perquè ser negatiu per a cap dels dos bàndols; d'una banda el moviment independentista català necessita més llenya al foc per mantenir viva la brasa del projecte de separació d'Espanya, i per un altre el Partit Popular haurà d'afrontar una legislatura en minoria parlamentària. El que provocarà que anem a unes terceres eleccions, si no pot investir el corrupte de Rajoy, o que iniciï legislatura amb l'abstenció del PSOE i que tingui problemes per aprovar pressupostos i realitzar gestió de govern, la qual cosa portaria també a unes terceres eleccions dins d'un any.

Aquesta inestabilitat del govern espanyol necessita mantenir una causa comuna que mantingui unit al seu electorat. Per tant, les amenaces de secessió catalana li aporten l'argamassa que cohesiona aquest discurs tremendista que arriba per lligar el unionisme espanyol, ja sigui de dretes o d'esquerres.

Davant d'aquesta situació, la millor estratègia que pot adoptar Madrid és la de buscar a qualsevol preu elevar el to del discurs anti català. Sabent per endavant que arribarà el moment en que hagi de prendre accions de inhabilitacions personals, per evitar haver d'arribar a l'últim recurs de la suspensió de l'autonomia.

Això suposarà un degoteig d'execucions polítiques que s'iniciarà amb l'habilitació de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. A aquesta li seguiran necessàriament l'actual President de la Generalitat, Carles Puigdemont. Tenint en compte que Artur Mas ja va ser apartat del govern.

La col·lecció de màrtirs del procés català anirà en augment en aquesta propera legislatura. Aquesta inestabilitat política no beneficiarà en res, ni la política ni l'economia catalana. Tot i que els resultats obtinguts fins ara demostren que el nivell d'inversió estrangera a Catalunya no només no han baixat, sinó que han augmentat en un percentatge que duplica la inversió a la resta de l'Estat espanyol.

Però aquest desgast polític i econòmic, no perjudicarà només Catalunya. Espanya continuarà en una situació d'inestabilitat política que posarà molt nerviosos als seus socis europeus i al Fons Monetari Internacional. El volum de l'economia espanyola multiplica per quatre el de Grècia i la mera possibilitat que es desestabilitzi, podria arrossegar una part de l'economia europea.

Per tant, aquest cementiri de màrtirs que el govern del Partit Popular vol potenciar, serà el bumerang que esclati en la seva pròpia cara.

dissabte, 30 de juliol del 2016

El xoc de trens ja el tenim aquí.

L'estratègia iniciada pel govern espanyol de buscar la confrontació contínua amb el procés independentista, li ha reportat resultats electorals tant en les eleccions generals de desembre, com en les últimes del mes de juny. Un cop desaparegut el terrorisme basc, calia trobar un filó electoral que fes por a la ciutadania espanyola i que donés contingut al programa electoral de la ultradreta espanyola del Partit Popular.

El procés català ha estat el motiu que justificava aquest canvi de continguts programàtics en els pamflets del Partit Popular. És evident que la independència de Catalunya s'ha convertit en un problema d'Estat, ja que posa en perill la viabilitat econòmica i social de l'Estat espanyol. Catalunya representa el 20% del producte interior brut espanyol (Euzkadi només representava el 5% tot i la sang vessada). Per tant, la viabilitat econòmica d'un país que no és competitiu industrialment i que el seu únic recurs està centrat en el turisme, no es pot permetre el luxe de perdre una peça tan important com Catalunya (que representa gairebé el 40% de la indústria turística espanyola).

El menyspreu constant, que s'ha fet des de les institucions espanyoles, de la idiosincràsia i de la cultura catalana, s'ha convertit en un escull insuperable per establir ponts de diàleg que poguessin permetre una convivència dins de l'Estat espanyol. L'estratègia re-centralitzadora que va iniciar el Partit Popular en accedir al govern amb majoria absoluta, era un atac directe a la línia de flotació del que es coneixia com la "autonomia catalana". Estava clar que la ultradreta del Partit Popular volia aprofitar els quatre anys de majoria absoluta per desmuntar tot el que s'ha aconseguit fins al moment.

El xoc de trens era i és inevitable i, al meu entendre, serà el factor que impulsarà a polaritzar la societat catalana i a posar en qüestió la viabilitat econòmica d'un país membre de la Unió Europea com Espanya. Europa té un greu problema amb l'estabilitat de l'economia espanyola, ja que té un volum massa gran per deixar-lo caure sense que comporti conseqüències greus en l'economia europea. D'altra banda, Estats Units necessita que Espanya gaudeixi d'una estabilitat política que garanteixi i consolidi la seva posició geo estratègica en el control de la mediterrània i del nord d'Àfrica.

Tant Europa com els Estats Units no es poden permetre una Espanya feble i desestabilitzada, que posi en perill la pau econòmica i social del vell continent.

Doncs aquest és justament on és l’as a la màniga que han de jugar tant el govern com el parlament català, per forçar una negociació amb Espanya que garanteixi la consolidació de l'autogovern i del model de societat catalana, o en cas contrari apostar decididament per la segregació de l'Estat espanyol.

Un cop més la miopia política de la classe política espanyola, que encara viu en plena edat mitjana, on la “hidalguía” i el “senyoriu” eren estratègiques en l'organització social espanyola. La burgesia espanyola que va consagrar la dictadura de franquista, ha continuat gestionant el dia a dia polític i social després de la mort del dictador. Va facilitar l'accés a la direcció de l'Estat del vell Borbó, fabricant-li una personalitat "campechana" que permetés que l'Espanya profunda el adoptés com a líder espiritual.

Està clar que aquest xoc de trens ha pujat un nivell més el grau d'agressivitat i de radicalitat d'aquest nacionalisme espanyol més reaccionari. La petició de sancions penals als representants del govern i del parlament de Catalunya, és l'inici d'un llarg rosari de caps que es tallaran i que alimentaran un cementiri polític ple de personatges mítics. Artur Mas serà inhabilitat per la seva actuació en la consulta del 9-N, a ell el seguiran l'actual presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i a no gaire trigar l'actual president de la Generalitat Carles Puigdemont.

L'estratègia catalana no pot ser una altra que la de substituir líders inhabilitats per noves persones que continuïn fent el camí de desgast continu. La inestabilitat de l'economia espanyola és la garantia de la supervivència de Catalunya com a país.
 

dissabte, 21 de maig del 2016

L'estelada com a arma de destrucció massiva.

És ben cert que la banda del Partit Popular està en hores baixes. Queden molt lluny aquells temps en què quan s'apropava una contesa electoral o es necessitava distreure l'atenció de l'opinió pública, es recorria a ETA utilitzant a les entitats de víctimes del terrorisme. Aquest recurs permetia sortir-se’n de forma reeixida de molts carrerons sense sortida a què el capritx de la política ens conduïa.

L'assassinat de Miguel Ángel Blanco per ETA, va ser un dels filons electorals més grans que es van descobrir després de la mort de Franco. L'absència total d'escrúpols morals per utilitzar el dolor de la família Blanco, així com el de centenars de familiars de víctimes del terrorisme sense sentit, es va anant acceptant a nivell mediàtic. Cal reconèixer però, que la banda del Partit Popular utilitzava el comodí del terrorisme per amagar la seva pròpia corrupció, protegir els interessos de l'oligarquia de l'Ibex 35 o apuntalar una monarquia trontollant.

Renunciar a aquest recurs tan llaminer, com ha estat la tragèdia de les víctimes del terrorisme, no estava en els plans de futur d'aquesta ultra dreta espanyola d'inspiració franquista. A aquest joc també hi van contribuir els seus "còmplices necessaris" del PSOE. Tots dos se sentien còmodes enarborant els noms de les víctimes dels seus partits, com a element electoral i diferenciador de la resta d'opcions polítiques que no podien utilitzar-lo.

Però de sobte, resulta que aquests insensats de l'ETA decideixen deixar de matar i comencen a plantejar una renúncia amb el desmantellament de la seva estructura. Aquesta decisió posava en perill l'argumentari polític que tants bons resultats havia proporcionat fins llavors. Era imprescindible iniciar una batalla per evitar que ETA fes el pas de lliurar les armes i tancar definitivament la mina electoral del terrorisme.

Calia fer noves prospeccions per trobar nous filons que continuessin alimentant la maquinària d'aquesta oligarquia dominant, a la qual serveixen tant el PP com el PSOE.

És en aquest moment quan comença a aparèixer el "assumpte català" com a alternativa a un "terrorisme amortitzat". Calia inventar greuges i es va començar amb l'atac al català, inventant una suposada marginació de la llengua de Cervantes a terres catalanes. Les eines per preparar el terreny eren molt clares, s'utilitzaria el poder judicial posat al servei de la causa i des del poder legislatiu s'estructurarien noves eines que envaïssin les competències transferides a les Generalitat.

A partir d'aquí comença la recollida de signatures de la banda del Partit Popular per mutilar l'Estatut de Catalunya del 2006, els atacs a la cultura i els símbols catalans i la invasió de competències transferides. L'objectiu no era altre que generar la catalanofòbia necessària que tornés a omplir les urnes de la banda del Partit Popular. A aquest nou filó electoral aviat es va afegir el PSOE que volia compartir aquest pastís iniciat per la dreta.

Convertir l'Estelada com a arma de destrucció massiva, després de convertir-se en símbol de la reivindicació independentista que des del 2010 ve traient a milions de catalans als carrers, ha estat un error tàctic de caràcter monumental. A part d'alimentar l'independentisme i la seva posada en escena, no ha suposat cap revulsiu per a l'electorat de la banda del Partit Popular. I de retruc, ha fet palesa la imatge que Espanya ha transmès a nivell internacional. Una Espanya superada per la incompetència dels seus líders i una Catalunya que es va obrint pas en l'escena internacional.

dimecres, 11 de maig del 2016

Catalunya: la pedra de la sabata de l'esquerra espanyola.

Admeto que em vaig equivocar quan predir que el "vendaval sobiranista" s'havia emportat pel davant a la Puta i a la Ramoneta. Aquests dos personatges tan admirats i tan estimats per moltes forces polítiques del nostre país (van treballar per al PSC, CiU, Unió i ICV), havien fet la seva feina de driblar en qualsevol moment l'embat polític de l'independentisme.

Amb l'adquisició per part de PODEMOS, de la seva franquícia a Catalunya (ICV) semblava que l'esquerra espanyolista prendria posició, pel que fa a tenir un projecte clar pel futur de Catalunya.

El grup parlamentari de PODEMOS al Parlament català (Catalunya si que es pot) ha tingut moltes dificultats, per nedar i guardar la roba, en els plens que s'han celebrat fins a data d'avui. Grans intervencions del senyor Rabell tirant pilotes fora, desviant l'atenció cap a les precarietats socials. Sense oblidar els discursos de clar tarannà Lerrouxista del "company" Joan Coscibiela que defensava amb notable vehemència els seus al·legats socials, per amagar la seva veritable posició respecte a la independència del nostre país.

Recentment el diputat de Catalunya si que es pot, Albano Dante Fachin, qüestionava al seu bloc personal, el reportatge del programa 30 minuts emès per TV3 el passat diumenge. Fachin qualifica de manipulació de la realitat a aquest reportatge, pel simple fet de recollir opinions de catedràtics de Dret Constitucional de diferents universitats i de constatar fets provats amb declaracions públiques de diferents personatges polítics. En aquestes crítiques a la televisió pública catalana, oblida que tant Susana Díaz (del PSOE andalús) i Pablo Iglesias (cap de PODEMOS), van declinar participar en aquest reportatge.

Entenc que la delegació catalana de PODEMOS se senti com peix fora de l'aigua, quan han d'abordar el tema de l'independentisme de Catalunya. Es neguen a enterrar tant a la Puta com a la Ramoneta, que tants disgustos els havien evitat quan manaven els d'ICV. L'ambigüitat de no haver de definir-se els permet jugar al tempteig i al joc de la seducció. És allò del "sí però no", intentant sempre córrer una cortina per amagar les contradiccions internes, que mostrin a la ciutadania un grup polític feble i sense rumb.

Personalment el que detesto més en aquesta vida és l'intent d'engany. Crec honestament que tan lícit i ètic és defensar posicions independentistes, com ser un defensor de tesis unionistes que creguin en una Espanya unida. Jo sempre he admès que sóc dels independentistes que han arribat al seu propi convenciment, gràcies a les actituds del nacionalisme espanyol més recalcitrant. En altres paraules, jo era dels que creia que Catalunya podria encaixar a Espanya fent pedagogia de la diferència, fent apostolat d'una Espanya plural i diferent.

Doncs bé. Reconec que anava amb el lliri a la mà i vaig despertar a força d’hòsties polítiques administrades per l'extrema dreta del Partit Popular i el centredreta del PSOE. Tots dos em van convèncer que Catalunya no té espai a dins d'Espanya i que com a país necessitem lluitar per constituir el nostre propi Estat i traçar el nostre propi camí.

Des de l'experiència d'haver-me enganyat a mi mateix en la creença d'un projecte impossible, faig una crida a la gent d'esquerres que encara creguin, de bona fé, que podrà haver-hi un referèndum. Personalment veig molt més a prop una independència per a Catalunya, que no pas que el nacionalisme espanyol (entès de forma transversal de dreta, centre i esquerra) sigui prou intel·ligent per entendre que el referèndum és el camí.

dijous, 28 d’abril del 2016

Carme Chacón: La nena prodigi.

A les últimes eleccions generals, la majoria de partits que es van presentar a competir amb la líder del PSC, li van retreure per activa i per passiva que ella era com el Guardiana que apareix i desapareix en funció de la seva estratègia personal en el món de la política.

La que va ser la "nena prodigi" de Rodríguez Zapatero, portava una carrera professional fulgurant. Estava acostumada que accedia als llocs de màxima representació per designació digital, és a dir, per nomenament a dit.

El 2004 va entrar al congrés com a diputada per la província de Barcelona, ​​les seves bones estratagemes van fer que de seguida la nomenessin vicepresidenta primera de la Cambra. El 2007 va hipnotitzar al Zapatero i la va nomenar Ministra de l'Habitatge, deixant la seva empremta en el seu pas per aquest ministeri amb el marrón dels lloguers barats per a joves. El 2008 va ser nomenada ministra de Defensa pel mateix dit que la va nomenar en l'altre ministeri.

La fam de poder i d'escalar políticament va fer que fos un dels voltors carronyers que aspiraven a esquarteren el cadàver del Pérez Rubalcaba, després de la gran hòstia electoral que aquest es va pegar en les eleccions de 2011. Aspirava a ser la redemptora de la " Gauche Divine " i instaurar el somriure del règim del puny i la rosa. Llàstima que els barons andalusos i castellans no es van fiar d'una noia jove talentosa, però que tenia un llast que acabaria amb la seva ambició de coronar-se reina del PSOE. Aquest llast no era un altre que el fet de ser catalana.

Al Congrés del PSOE de Sevilla va mantenir expectatives reals d'aconseguir el tron ​​fins a l'última nit. Els Guerra, González, Bono i Patxi López van començar a fer trucades, com a bojos, perquè en la votació del dia següent la "nena dels somriures" es fotés una morrada. Era millor un paio mal·leable i sense ànima com el Pedro Sánchez! El disgust va ser tan gran que va agafar una rebequeria i es va exiliar a Miami per plorar la seva ira continguda, amenaçant amb tornar.

La seva última gran derrota va ser el passat 20 de desembre, quan complint la seva amenaça de tornar, va recollir els pitjors resultats socialistes a Catalunya. Només li quedava la possibilitat que Pedro Sánchez pogués fer govern i el dit màgic tornés a assenyalar-la per a un càrrec públic.

Un cop arribat al punt que la ineptitud del Sánchez i els barons del PSOE han impedit un govern progressista d'esquerres, la "nena prodigi" es veia en l'obligació de sotmetre, per primera vegada a la seva vida, a la valoració de les bases socialistes de Catalunya. Haver d'afrontar unes primàries mai havia format part de les seves estratègies polítiques. El dit màgic sempre havia solucionat les seves aspiracions i anhels.

Afrontar unes primàries a Catalunya on no tenia asos a la màniga (perquè els seus amics estan a Madrid) per guanyar-les, era un suïcidi polític que ella no es podia permetre. Un cop més presa del pànic surt corrent amb la cua entre les cames a la recerca de dits que la assenyalin per continuar vivint de la política.

Personalment considero que la carrera política de la "nena prodigi" està totalment liquidada. Fugir per no afrontar les derrotes i estructurar una carrera política a base d'amiguismes que t’assenyalin amb el dit per créixer políticament forma part de la política del segle XX.

divendres, 15 d’abril del 2016

“Manos Arriba" encara que no estiguin netes.

Que un pseudo-sindicat de funcionaris de la ultra dreta espanyola defensora del franquisme a ultrança, es faci anomenar "Manos Limpias" té la seva conya marinera. Si més no, per voler-se disfressar de Robin Hood per a la defensa de causes justes. 

En la meva opinió era prou evident que l'extrema dreta espanyola, post franquista, estava camuflada dins de la banda del Partit Popular i la FAES. Des d'allà s'han teixit totes les estratègies, hagudes i per haver, per influir en els tres poders de l'Estat. En el legislatiu fent intents de retrocedir en lleis progressistes com la de l'avortament o impulsant la Llei Mordassa, en l'executiu ignorant lleis com la de la memòria històrica i protegint imputats del règim franquista sol·licitats per jutges argentins, en tercer lloc fent que el poder judicial es converteixi en una titella en mans de la "crosta de sempre", que és la que ha tutelat el viatge del franquisme a la monarquia parlamentària.

Com a ciutadà sento autèntica vergonya que hagin de ser gent com aquesta, la que hagi abanderat causes com la de la germana del Borbó petit. A la que ni els propis advocats de l'Estat han estat capaços de defensar els interessos de la ciutadania espanyola i en la qual el fiscal s'ha convertit en el principal actor de la defensa borbònica.

La primera pregunta que em faig és: Qui hi ha darrere de "Manos Limpias"? Segons un excol·laborador del sindicat (l'empresari Fernando Martínez Dalmau), darrere d'aquesta escenografia es mouen els interessos de grups de comunicació o presidents de grups immobiliaris.

Aquesta organització es defineix com un "sindicat d'àmbit nacional", en canvi no tenen representació en cap centre de treball. Va ser fundat per Miguel Bernad, que va ser exsecretari general del "Frente Nacional", partit d'ultradreta creat al 1986 per Blas Piñar per reconstruir "Fuerza Nueva". 

Aquest grupuscle feixista ha estat presentant centenars de denúncies per captar l'atenció dels mitjans de comunicació. La gran majoria d'aquestes han estat desestimades pels òrgans judicials.

En la seva estratègia de defensar els interessos de la casta franquista que continua instal·lada en els llocs de poder, ha teixit estratègies d'atac furibund contra l'exjutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón, al que finalment van inhabilitar acusant-lo de prevaricació en declarar-se competent en la investigació dels crims de la Guerra Civil i el franquisme.

Aquesta oligarquia que havia tingut el poder durant el franquisme, necessitava una organització que fes la guerra bruta per atacar els punts claus del sistema. Necessitava una mà executora que es guanyés la simpatia popular i que fes atacs selectius per acovardir qualsevol intenció de trencar el status quo existent.

En la seva ànsia alimentada pels èxits aconseguits, han trepitjat alguns ulls de poll de gent massa influent. Protagonitzar l'atac directe a la Monarquia que ha acabat assentant a la germana del Borbó a la banqueta, ha suposat passar una línia vermella imperdonable. Però molt més imperdonable és el atrevir-se a fer xantatge a aquesta oligarquia econòmica que ha dirigit les grans empreses del IBEX-35 i bancs del país. Mare de Déu! Fins aquí podíem arribar!

Aquesta organització ha funcionat durant 20 anys recollint èxits i nodrint-se econòmicament de moltes empreses que es consideraven defensades per aquesta organitzacio. Aquesta eufòria els ha impedit que mesuressin correctament les seves forces a l'hora de buscar objectius per atacar. Per tant, veurem què és el que aquesta oligarquia amenaçada permet que surti a la llum pública.

Per ser sincer, no tinc grans expectatives que s'airegin els autèntics ressorts d'aquesta "presumpta" organització criminal.
 

dissabte, 19 de març del 2016

L'espoli social autoritzat pel Tribunal Suprem.

Catalunya és un país què el seu teixit associatiu ha estat la base d'una societat compromesa en uns objectius comuns, ja siguin culturals, socials o empresarials. Quan la societat catalana no tenia uns poders públics que la organitzés, el teixit associatiu va fer sobreviure el país estructurant una societat cohesionada, que ens ha permès que en moments complicats hagi’m resistit millor els embats de la nostra història més recent. 

Aquest entramat d'entitats ha tingut una forta presència en la vida social i política catalana. Des d’entitats culturals que van ser la llavor de futurs partits polítics amb una forta incidència social, fins a entitats socials que, a l’aixopluc de col·lectius laics o religiosos, han treballat per suturar la bretxa social que el creixement econòmic provocava entre la nostra ciutadania. 

Així doncs, amb aquesta trajectòria que identifica el nostre ADN social, hem de posar en valor que la nostra societat suposa un 16% de la població de tot l'Estat espanyol, però en canvi aporta el 25% de tot el que es recapta a Espanya per la casella social de l'0,7% de l'IRPF. Aquesta desproporció entre el volum de població i el percentatge recaptat, ens indica molt clarament el caràcter col·laboratiu de la nostra ciutadania i la seva capacitat de mutualitzar els seus anhels socials.
 
No obstant això, aquest talent solidari de la nostra ciutadania no té un retorn des del propi Estat espanyol a l'hora de distribuir les inversions en projectes socials. Resulta que d'aquest 25% recaptat l'IRPF a Catalunya (54,4 milions d'euros a l'2014), només n’han tornat 30,8 milions d'euros per a entitats ubicades al nostre país. És precisament per aquest espoli social, que el teixit associatiu català porta dècades demanant que reparteixi el 0,7 de l'IRPF, en proporció al volum de població de cada comunitat autònoma, a fi i efecte que les organitzacions catalanes puguin tenir les mateixes oportunitats de dur a terme els seus projectes que la resta d'ONG de l'Estat español.
 
Per tant, la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el passat 17 de març, suposa una recentralització de competències que deixa a les entitats catalanes, que no tenen àmbit estatal, sense la possibilitat de poder disposar d'aquests recursos per al finançament dels seus projectes socials.
 
Al meu entendre és molt simptomàtic que aquesta sentència del Tribunal Suprem contradigui les 13 sentències anteriors emeses, tant pel Tribunal Constitucional com el mateix Tribunal Suprem, que donaven la raó al govern de la Generalitat, es produeixi ara en un procés de màxima tensió entre les administracions catalana i espanyola. Fa olor a "vendetta" política per fer un acte exemplificador en la mateixa línia de flotació de la societat civil catalana.
 
Amb aquesta sentència el Tribunal Suprem ha donat via lliure al govern de l'Estat espanyol, perquè pugui irrompre d'una manera impune a les competències autonòmiques en assistència i serveis socials. Això suposarà, sense cap mena de dubte, que les ONG catalanes patiran una pèrdua de recursos econòmics per atendre les necessitats socials més peremptòries. Més concretament, s'estima que unes 60 ONG que desenvolupen els seus projectes a Catalunya, perdran l'accés al finançament del 0,7% de l'IRPF per un valor superior als 13 milions d'euros a l’any.
 
Faltarà veure què n’opinen els partits que aspiren a bastir un govern a l'Estat espanyol. Encara no he sentit posicionar-se a la gent de les delegacions catalanes de Ciutadans, PSOE i Partit Popular. Potser encara no han rebut el argumentari des de Madrid.
 

dilluns, 7 de març del 2016

L'emergència social es cura amb consens polític.


El 2007 és l'any de referència en el qual s'inicia la gran regressió de l'economia al nostre país. Esclata en mil trossos la bombolla immobiliària i arrossega milers d'empreses. El sector bancari es declara en fallida tècnica i condiciona el govern a socialitzar els seus errors empresarials i per tant a assimilar el seu deute.

Tots aquests anys de retallades a l'Estat del benestar, ha portat a una part important de la societat catalana a una situació de clara emergència social. Els resultats d'aquesta ventada de recessió econòmica és de 510.237 persones a l'atur. D'aquestes 393.900 estan patint un atur de llarga durada, havent d'afrontar desnonaments i desestructuració familiar. A Catalunya 101.000 llars sobreviuen sense cap tipus d'ingrés a la unitat familiar i 683.700 persones no es poden permetre suportar el rigor hivernal amb la temperatura adequada a la llar. Tampoc cal oblidar l'elevada taxa d'abandonament escolar del 20,9%, que suposa una de les més altes de tota la Unió Europea. Aquesta és la Catalunya real!

Davant d'aquesta situació, no podem oblidar que la pobresa a Catalunya ha augmentat en gairebé 15 punts percentuals durant aquesta recessió econòmica. Segons el segon l’informe sobre l'evolució de les desigualtats socials de CC.OO. de Catalunya, aquest augment percentual és molt superior al conjunt d'Espanya i la Unió Europea. Aquest escenari no ha fet més que augmentar l'anomenada "bretxa social". Els pobres són més pobres que el 2007, mentre que els rics són més rics en el mateix període.

Aquest gran tsunami ha posat cares a la crisi. És evident que els col·lectius amb major vulnerabilitat social han estat els que més han patit aquests efectes. És per això que la crisi té cara de dona, té una cara infantil, té cara de persona amb discapacitat i sobretot té cara de persona gran. Per tant, estem veient com la desigualtat social creixent ens allunya cada vegada més de les xifres dels països europeus. És cert que aquesta situació esdevé produïda per un mal funcionament del mercat de treball, de les grans retallades en polítiques públiques adreçades a la cohesió social i d'una fiscalitat especialment dissenyada per afavorir els més rics.

Davant d'aquest atzucac social en què ens trobem, necessitem urgentment una regeneració democràtica, que ens porti a una nova forma de fer política en la qual es consensuen uns eixos centrals d'actuació social, que prioritzin clarament l'atenció a les persones per davant dels interessos dels mercats.

Fa gairebé 40 anys dels anomenats "Pactes de la Moncloa". En aquell moment hi va haver la lucidesa suficient per entendre que la precarietat social que vivien les persones, necessitava de prendre decisions, fermes i decidides, que no convertissin les necessitats socials en munició per a la batalla política. Aquesta estratègia d'actuació és molt comú en països amb llargues tradicions democràtiques com Suècia, Alemanya o Holanda. Malauradament a casa nostra és molt més difícil de trobar aquesta voluntat per a entendre’ns.

Catalunya necessita que els seus representants polítics donin un exemple de maduresa. Ha arribat el moment dels consensos per atendre les persones. Aquests consensos han d'abastar des de la regulació de les relacions laborals, fins a l'establiment d'una política per a la gestió de les rendes. Els principals agents socials (sindicats i patronals) han de liderar obligatòriament aquesta transició a estratègies consensuades. La societat els exigeix ​​una resposta ràpida, valenta i clara a la situació de desarrelament polític que està vivint en aquests moments.

Penso que el consens, per a la creació de polítiques socials, és una condició necessària per aconseguir la plena eficàcia de l'estratègia. La voluntarietat en l'acord i la unanimitat de tots els actors rellevants, és la garantia per donar-nos un model social compatible amb la reducció de les desigualtats. Si hem de posar els fonaments d'un nou país, comencem per definir un mínim comú denominador en atenció a les persones que ens faci capaços de proposar un nou model de societat.

Desitjo que el Ple d'Emergència Social i Reactivació Econòmica que es farà al Parlament de Catalunya el 9 i 10 de març, sigui el punt de partida per trobar aquest consens que porti al nostre país més a prop del model europeu.

dissabte, 5 de març del 2016

Catalunya es la pedra a la sabata espanyola.

La màquina de la política espanyola a grinyolat constantment al llarg dels darrers 200 anys. El país veí sempre han considerat la política com una pel·lícula d'indis i vaquers. Els posicionaments polítics sempre han necessitat vencedors i vençuts, ja que difícilment els vencedors podrien sentir-se orgullosos de la seva victòria si no comptessin amb un bàndol derrotat i humiliat als seus peus.
Aquest plantejament ha continuat vigent des de la mort del dictador. El bipartidisme que es va instal·lar des de la suposada "transició", ha derivat en una alternança en el poder entre la dreta franquista "de tota la vida", representada per la banda del Partit Popular i una suposada socialdemocràcia descafeïnada des de la celebració del XIII Congrés del PSOE a l'exili, a Suresnes (França) a l'octubre de 1974. Aquí es va dibuixar un socialisme de disseny que encaixés en la farsa de la transició a un sistema democràtic.
En aquell moment, l'estament militar va marcar les condicions per a dissenyar un sistema que, per sobre de tot, "semblés democràtic". Per a això es necessitava exterminar del panorama polític espanyol, a tots els matisos de l'esquerra que poguessin arribar a ser un factor de desequilibri del sistema dissenyat.
En aquest joc de poder, calia elaborar una Constitució que fos un búnquer infranquejable per defensar l'estratègia del postfranquisme. El control exercit, per l'estament militar, per elaborar la carta magna era tan brutal que un dels anomenats pares d'aquesta Constitució (Jordi Solé Turà) va declarar abans que l'Alzheimer degradés la seva memòria, que la constitució es va forjar en un hotel i amb un telèfon directe a mà per consultar cada un dels articles amb els militars de guardia.
Amb aquests antecedents, es va aconseguir l'efecte desitjat de crear a Espanya un bipartidisme que pogués eliminar del panorama a tots els matisos de l'esquerra. El PSOE dirigit per Felipe González es va encarregar d'adormir les reivindicacions socials, que les esquerres volien reivindicar en plena efervescència del canvi polític.
Per tant, des de la mort de Franco els governs a Espanya s'han alternat entre l'extrema dreta, del Partit Popular, i el centredreta maquillat d'esquerra que representava el PSOE.
Enmig de tot aquest anquilosament polític ha estat sempre he anomenat "problema català". Fa més de 150 anys que els anhels identitaris i de d'autogovern de Catalunya, han estat una pedra a la sabata de la història política d'Espanya. En la constitució de les Corts Republicanes, Ortega i Gasset ja va dir allò de que " el problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar".
L'estratègia de Rajoy de recentralitzar les competències del govern català, han tingut el suport del PSOE. Tant el PP com el PSOE han trobat un filó electoral a l'Espanya profunda, que consisteix a atacar per terra, mar i aire (o sigui des del poder econòmic, judicial i polític) qualsevol tret identitari català.
Després de les eleccions del passat 20 de desembre aquest problema català, ha agafat més protagonisme que mai. L'aritmètica parlamentària ha establert un escenari en el qual obliga a negociar qualsevol alternativa de govern. I aquí rau el problema, ja que cap dels dos partits majoritaris té la cintura política necessària per assumir renúncies i negociar.
Així doncs, el referèndum català ha impedit un acord d'esquerres entre PSOE i PODEM. Els poders econòmics de l'Ibex 35 han obligat al PSOE a entendre amb la dreta neoliberal de Ciutadans, frustrant els anhels d'un Pedro Sánchez defenestrat i amb la maleta a punt per a la seva retirada.
Davant d'aquest escenari, l'única solució que intueixo és "un pas al costat" de Mariano Rajoy (desapareixent el panorama polític) i una legislatura governada per la banda del PP dirigida per la Sáenz de Santamaría, amb el suport de Ciutadans i l'abstenció de un PSOE en ple procés de putrefacció.

dissabte, 13 de febrer del 2016

Corrupció marca "made in Spain".

És ben cert que "el español" no està de moda. La comunitat europea està assistint, amb uns ulls com a plats, a un espectacle propi dels germans Marx. El partit que ha governat aquesta darrera legislatura està acorralat pels casos de corrupció i de finançament il·legal de partits polítics. 

És cert que el Partit Popular continua sent el primer partit espanyol per nombre de vots, però està actualment en una situació d'extrema fragilitat, assetjat per múltiples casos de corrupció a tots els nivells de les diferents administracions públiques. Actualment, tota la direcció del partit està sota sospita de corrupció. Fins el nom del propi President (en funcions) Mariano Rajoy, ressona en les xarxes socials pels sobres amb diners que li va lliurar (presumptament) l'extresorer del partit el Luis Bárcenas.

Va sortint casos i més casos d'una manera sistèmica, que ja comença a escandalitzar que tanta gent es quedés amb el 3, amb el 4 o amb el 5% de comissions. Considero que ja és una gran aberració renunciar a que tornin tot el que han robat. Però el pitjor no és els diners que s'han quedat, sinó els diners públics que han dilapidat inflant els preus de les obres públiques per poder treure millor profit. Hem estat veient com petits ajuntaments afrontaven obres faraòniques, que estaven molt lluny de les possibilitats de les seves arques municipals.

Amb aquesta escenografia de fons hem vist com la banda del Partit Popular ha gestionat l'última legislatura sotmetent-se als dictats de l’Angela Merkel i per l'altre costat aplicant amb mà dura el desmantellament de l'Estat del benestar.

Aquesta actitud xulesca i bravucona que a esgrimit el Partit Popular fa que ara, just en el moment en què el diàleg és més necessari, el Partit Popular es trobi més sol que la una. Sense poder tenir cap interlocutor vàlid que vulgui jugar-se el seu prestigi, o el que li quedi de prestigi, recolzant un partit anacrònic i ofegat en el fang de la corrupció i del totalitarisme franquista. 

Per tant, hi hagi o no hi hagi eleccions, la "banda del Partit Popular" haurà de reinventar-se de cap a peus. La dreta espanyola i els poders fàctics de l'Ibex 35, necessiten un referent que pugui tornar a recollir una quota de l'electorat que els permeti continuar remenant les cireres.

L'experiment del Albert Rivera està molt lluny de ser el recanvi que pretenien la gent de l'Ibex. No ha sabut transmetre la idea de renovació i sobretot no ha sabut donar exemple en l'aplicació de la neteja en el propi partit.

El principal partit de l'oposició, la clàssica marca del PSOE, no poden aixecar la veu com a capdavanter contra la corrupció, ja que té un polvorí a Andalusia que esta començant a esclatar i que quan ho faci completament deixarà al descobert una de les majors estafes de diners públics de finals del segle XX.

Catalunya tampoc està al marge del saqueig institucional. Bona prova d'això la tenim amb la banda de la família Pujol, que han actuat igual que la banda del Partit Popular però amb barretina. Hem estat veient com els dos partits majoritaris a Catalunya, en els últims 20 anys, han claudicat a les vel·leïtats de la corrupció. Ja sigui per finançar el propi partit, com en el cas de Convergència, o per donar sortida als èxits personals com en el cas d'ajuntaments de gran rellevància gestionats per la filial catalana del PSOE.

Tot aquest entramat que ha costat 30 anys de teixir, està ara en perill per l'aparició d'uns determinats partits, que es presenten davant l'opinió pública amb la bandera de la renovació.

 "Renovació" és justament la paraula maleïda. Això significaria acabar amb uns privilegis assentats al llarg de dècades d'una oligarquia política, que al marge d'ideologies està acostumada a perpetuar-se en el poder d'una manera o d'una altra.

 
 
 

dijous, 21 de gener del 2016

El boomerang del Mariano Rajoy.


Governar amb majoria absoluta durant tota una legislatura és un treball especialment dissenyat per exacerbar l'egoisme dels dirigents més ximples. Al 2011, la banda del Partit Popular, encapçalada pel seu líder "més carismàtic", Mariano Rajoy, va començar una legislatura en la qual vessava supèrbia, xuleria i prepotència pels quatre costats.

En aquells moments d'eufòria, amb el 44,6% dels vots contra el 55,4% de la oposició, ningú de la banda del Partit Popular es va parar a pensar que després de la dolça legislatura també hi hauria vida. Que després dels quatre anys s'hauria de negociar i arribar a acords per poder estructurar un govern des de la minoria, i que l'aplicació del corró parlamentari dels seus 186 diputats tindria el seu efecte bumerang si no podien garantir una altra majoria absoluta.

En aquests anys la banda del Partit Popular ha controlat tots els ressorts del poder polític. Assegurant-se, a més de la presidència del govern, les presidències del Congrés, Senat, del Tribunal Suprem, del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal de Comptes i fins i tot la del Tribunal Constitucional. En aquest últim van col·locar de president a un dels seus militants sense el més mínim rubor ni vergonya.

La banda del Partit Popular, amb Rajoy al capdavant, a governat Espanya a cop de decret. Una estratègia de govern més pròpia de governs colpistes que l'exercici de la democràcia parlamentària. Exhibint múscul i marcant un perfil quixotesc, en el qual la pròpia vicepresidenta i portaveu exhibia algun somriure xulesc en les seves aparicions mediàtiques.

Tota aquesta miopia política va durar tres anys dels quatre de legislatura que han tingut. En l'últim any va ser quan van posar tots els ous a la cistella del projecte dels Siudadanos. Aquests havien de ser el cavall de Troia per enganyar a l'electorat de centre dreta i que garantís la continuïtat i la impunitat de totes les malifetes comeses per la banda.

L'estratègia no era dolenta, però l'error el van cometre a posar tantes esperances en els Siudadanos. Sent aquests un partit de plàstic, sense ideologia, amb un líder amb les mateixes característiques que el mateix partit i amb un nivell carismàtic d'allò més mediocre. Per corregir-ho es va comptar amb un gran desplegament pressupostari de les empreses de l'Ibex 35, comprant minuts a les televisions privades per vendre un titella inert i incapaç de transmetre confiança.

En fallar la estratègia dels Siudadanos, s'han trobat que el seu marge de maniobra i de negociació és molt reduït. Només han aconseguit el suport de partits testimonials que ni tan sols tenen grup parlamentari propi. En canvi han posat d'acord a un ampli ventall d'opcions de l'oposició per negar-los el suport directe per poder formar govern.

Mariano Rajoy, com a cap de la banda, està sortint als mitjans de comunicació queixant-se de l'aplicació de l'estratègia del NO. Denuncia que tots els partits, excepte els Siudadanos, s'han confabulat per impedir que pugui formar govern. Poc es recorda de l'actitud que ell personalment ha tingut amb els representants de les institucions catalanes durant tota la legislatura. Ara recull els fruits de l'estratègia que ha sembrat. Com aquell que diu, ara li està esclatant en els seus morros el boomerang que va llançar.

dimecres, 6 de gener del 2016

A pastar fang tots plegats!!!




El passat 27 de setembre un 77% dels catalans, la participació més alta de la història, va decidir anar a un col·legi electoral per emetre el seu vot. Uns volíem que els resultats es llegissin en clau plebiscitària, altres volien diluir l'efecte consultiu de les eleccions. Tant els uns com els altres vàrem donar per vàlids uns resultats, que si bé van ser espectaculars, no van aconseguir que el 50% de l'electorat votés opcions netament independentistes.

Com no era un referèndum i no podien llegir-se els vots, vam haver de llegir els escons conquistats per les diferents opcions polítiques. És cert que "Junts pel si" i la CUP van obtenir el 48,2% dels escons del parlament, però no van arribar al 50% que els legitimaria per iniciar un procés cap a la creació d'una República catalana independent. No obstant això van obtenir un resultat prou clar com per llegir-lo en clau plebiscitària, en què s'especificava explícitament que gairebé la meitat dels electors que van anar a votar aquell dia volien la independència. El que no estava clar era que tot el ventall d'opinions dels partits que no van optar per decantar-se explícitament per la independència, fossin clarament anti independentistes.

Aquesta situació va portar a un marc de negociacions entre la CUP i Junts pel si molt enrarit, en què les dues opcions polítiques eren víctimes d'uns plantejaments fets a priori de les eleccions, que ara els tenallaven a l'hora de negociar qualsevol opció que donés sortida a les aspiracions expressades per la ciutadania a les urnes.

Cadascun dels actors d'aquesta tragicomèdia tenia un paper encomanat que no ha sabut representar amb la dignitat que l'ocasió reclamava.

D'una banda tenim a la CUP que va estar lligada de peus i mans pel seu compromís de no investir el Mas com a president portat en campanya. Amb aquest posicionament volia guanyar espai electoral a una coalició escenificada a "Catalunya així que es pot", en la qual la gent d'ICV feia els últims cops de cua abans de ser engolits pel tsunami de PODEMOS. La CUP necessitaven diferenciar-se a marxes forçades per obtenir una visibilització social que fins al moment no tenia.

És obvi que ser l'objecte de tots els focus i totes les càmeres ha estat una tasca que els ha superat i no han estat capaços de gestionar. Amb tota seguretat perquè no esperaven tenir durant tres mesos tot el poder que han tingut a l'hora de fer ballar a Déu i a la seva mare.

Per l'altre costat tenim una doble anàlisi en els objectius perseguits, tant per Convergència com per Esquerra Republicana a la candidatura conjunta de "Junts pel si". Tots dos partits es van envoltar de persones provinents de la societat civil i van comptar amb el beneplàcit d'organitzacions com l'ANC o Òmnium, per abordar un projecte transversal que pretenia eixamplar la base de l'independentisme tradicional de Catalunya.

Aquí també hi ha hagut grans errors post electorals. D'una banda Convergència preveia una sortida airosa a l'actual descomposició del partit. L'herència dels Pujol ha estat letal per vestir un projecte catalanista que sempre havia jugat amb l'ambivalència del catalanisme. Ara s'havien erigit com a grans defensors de l'independentisme, sobretot per que el guió així els hi exigia.

Convergència ha patit en pròpia pell tota la fúria de la guerra bruta dels serveis secrets de l'Estat espanyol. Espanya coneixia perfectament totes les maniobres brutes afavorides pels governs de Jordi Pujol, amb elles va començar a omplir carpetes plenes de munició per utilitzar en el moment precís. Jo també estic convençut que la família Pujol té moltes carpetes que utilitzaran per no anar a la presó, però que no han utilitzat per defensar el "procés" català.

Per altra banda tenim la imposició del Artur Mas com a líder messiànic per a aquesta candidatura transversal. Aquest ha estat el gripau que ha hagut d'empassar-se Esquerra Republicana per poder ser espectador privilegiat d'aquest desgast polític. És difícil que haver-se de carregar amb aquest tipus de responsabilitats, no tingui cap conseqüència política.

Això ara fa que els Republicans vulguin intentar empènyer al precipici el líder que ells han contribuït a consolidar, sabedors que els resultats que tenen ara no podran repetir-los en les eleccions del proper març, ni en somnis.

Jo crec que ara és el moment que definitivament ha de fer el salt l'Oriol Junqueras per explorar un espai independentista d'esquerres. Però per arribar a aquest punt, ha de passar per les urnes del proper mes de març i guanyar-se el lideratge a pols, no com a herència "post mortem" política del Artur Mas. Junqueras primer ha de carregar-se de legitimitat democràtica donant la cara en unes eleccions i persuadint a l'electorat. Després haurà de buscar una coalició, amb tota probabilitat, amb l’Ada Colau per posar en funcionament una opció d'esquerres però que no podrà ser netament independentista, ja que estarà tutelada per PODEM.

En conclusió, hem estat en mans d'uns nens de casa bona que han jugat a ser polítics i han mort en l'intent. També hem tingut un messies que intentava donar sortida a un projecte de partit totalment acabat i liquidat. I per finalitzar hem vist un Junqueras amb gran projecció de futur, que encara no s'ha guanyat la legitimitat democràtica de l'electorat català.