Arxiu del blog

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Me "Río" de Madrid.


Aquesta ha estat una lliçó d'humilitat que la comunitat internacional ha volgut posar de rellevància amb l'elecció de Rio de Janeiro, com seu dels Jocs Olímpics de 2016.

Madrid té una necessitat imperiosa d'organitzar uns Jocs Olímpics. Això ja era una evidència molt clara al 1986 quan Barcelona va presentar la seva candidatura a l'organització els Jocs Olímpics de 1992, perquè tots entenem que l'organització d'un event d’aquesta grandària suposa un gran aparador per a difondre per a tot el món, un model de cultura, un model de país i fins a un model de nació.

Ja al 1986 van sorgir les primeres veus crítiques a que fos Barcelona, la primera ciutat espanyola que aspirés a l'organització d'aquesta macro trobada esportiva. Era evident que el pes del "nacionalisme català" o simplement d'un catalanisme actiu, era un perill per a un model cultural d'Espanya centrat en el flamenc, els toros i una llengua colonitzadora de Sud américa.

Al 1992, Barcelona va mostrar al món: una llengua diferent de l'espanyola, unes tradicions culturals radicalment distintes al clixé espanyol, una organització de la societat civil que gens tenia a veure amb la societat espanyola i finalment una execució dels Jocs Olímpics eficaç i perfecta.

Madrid necessitava un aparador similar per a auto afirmar-se en el seu nacionalisme espanyol imperialista, que té com grans baluards a icones esportives i culturals amb una estrella cada vegada més apagada.

La candidatura de Madrid 2016 va congregar a més de 6000 persones en la Plaça d'Orient (curiosament el mateix lloc on Franco arengava cada any a les masses), amb l'objectiu de demostrar una capacitat de convocatòria que estigués en línia amb la imatge d’españolitat que embolicava aquest projecte.

Es va considerar que era necessari treure del seu palau als emblemes de la corona: un rei que, amb la congelació del pressupost a la casa real per al 2010, ha decidit reduir costos i deixar-se la barba i d'altra banda una reina que mai ha despertat gran interès en l'opinió pública internacional. Sembla clar que Barcelona 92 va tenir sort que els reis d'Espanya es quedaran a casa aquest dia i que la candidatura catalana estigués representada només per l'alcalde de la ciutat i els representants institucionals triats democràticament.


Aquesta és una enquesta interactiva publicada a través de la xarxa Internet per l'edició digital del periòdic La Vanguardia, el dissabte 3 d'octubre de 2009 a les 11 del matí.

La candidatura de Rio de Janeiro ha presentat un argument diferent als empleats fins a ara per altres ciutats: ja no es tracta del que podem fer pels Jocs, sinó simplement que “ens els mereixem". Amb aquest raonament tan senzill i tan potent, la candidatura de la ciutat brasilera va guanyar per golejada (66 vots a favor de Rio contra 32 a favor de Madrid). Al meu entendre ha quedat clar que la percepció que es té d'Espanya en l'esfera internacional, està molt lluny de la imatge que se'ns ven sovint de la "mare pàtria".

A Sudamérica estan fins als collons de l'imperialisme espanyol que tan poc els va aportar a nivell de desenvolupament, i que en l'opinió de moltes persones d'aquests països, consideren que van saquejar la seva riquesa natural sense aportar res.

Sembla ser que la samba es mostra avui dia molt més fresca, simpàtica i contagiosa, que el txotis carrincló, d'aire txulesc que encara es respira per l'altiplà espanyol.

dimarts, 29 de setembre del 2009

La gestió dels Bancs i Caixes d'Estalvi al nostre país: una imatge autènticament pornogràfica.


Durant l'any 2006, abans que les hipoteques escombraries i els actius tòxics enfonsessin la Borsa de Wall Street, hi va haver veus provinents de sectors socials i de la banca ètica que van predir la pèrdua de confiança en les entitats bancàries. Al·legant que els bancs produïxen assegurances, compra de valors i tot aquest tipus de productes de cincia ficcio que no són recursos massa útils per a la gent que necessita aigua potable. Davant la qual cosa, se'm planteja una pregunta: Com gestionen els nostres diners les entitats bancàries?

La gent volem saber si els nostres diners van en la mateixa direcció que els nostres ideals i que les nostres escales de valors. Ja que les diferències en comissions i tipus d'interès, són cada vegada més ajustades per la competència. Amb la qual cosa, el ciutadà pot començar a plantejar-se si amb la renúncia a unes molles dels percentatges d'interès, pot intervenir en la inversió del seu capital per al foment d'activitats i accions èticament responsables amb la societat. Donant, d'aquesta manera, una nova dimensió a l'estalvi, convertint-lo en un gran instrument de transformació social.

La possibilitat que amb els nostres estalvis, es fomentin valors com la solidaritat, el compromís mediambiental o el desenvolupament cultural, farà que les entitats bancàries prioritzin un tipus d'inversions en detriment d'altres menys ètiques.

Al meu entendre, els bancs tradicionals mai han estat transparents, ni ho seran d'ara endavant. És l'ànsia de guanyar més dels bancs i dels consumidors el que els fa mirar cap a un altre costat. I és justament per això, que neixen les iniciatives d'estalvi ètic, préstecs solidaris, per a donar resposta a una ciutadania, cada vegada més justa, responsable i compromesa amb el seu entorn més proper.

La banca ètica demostra que les finances són perfectament compatibles amb l'ètica i el benefici social. L'existència dels bancs ètics ha de reforçar el nostre dret d'exigir que s'apliquin una sèrie de criteris ètics en les polítiques d'inversions. Aquesta exigència ha de ser més gran encara en el cas de les caixes d'estalvi, entitats que van néixer amb una clara vocació de promoure un benefici social i que haurien de recuperar-la.

No en va, estan començant a aparèixer al mercat, diferents iniciatives de banca ètica com poden ser la holandesa Triodos Banc, la vasca Fiare, l’italiana Popolare Banca Ètica, etc. que tenen una característica important en la qual coincideixen, com és la transparència: l'inversor és informat de la iniciatives que reben els crèdits de l'entitat, de les condicions i criteris aplicats,… de forma aquest tingui la informació suficient per a decidir si està d'acord amb l'ús que es fa dels seus diners.