Arxiu del blog

divendres, 4 d’abril del 2008

La sequera com element visualitzador de la imbecilitat de la classe política.

És ben cert que per a conèixer el límit de imbecilitats que poden arribar a dir-se per part d'una classe política mediocre, hauria'm debuscar en el llibre dels récords per a superar marques realment insospitades.

Tenim uns afeccionats a la política, que estan exercint de polítics professionals altament remunerats. Això no seria dolent si després, el seu nivell de professionalitat estigués a l'alçada per a donar solució als problemes que la nostra societat té.

És evident que aquesta època de sequera que estem patint, no ha vingut de la nit al dia. Ha donat el temps i els símptomes necessaris perquè haguéssim pogut preveure mesures d'actuació, que permetessin no haver de prendre decisions amb sobresalts i tensions innecessàries.

El dret a l'accés d'aigua de boca per a 5 milions de persones de l'àrea metropolitana de Barcelona, és del tot innegable i a més necessita d'una implicació solidària de tot el territori.

Però el dret d'uns milers de persones que fa més de tres anys que sofreixen restriccions d'aigua de boca als pobles de la Segarra i les Garrigues, havent d'aprovisionar-los d’aigua amb camions cisterna. També exigiria durant aquests tres anys una actuació digna d'un país solidari amb el seu territori.
Ara estem en un terreny perfectament abonat perquè aquests polítics mediocres facin el que més els agrada, utilitzar una demagògia barata per a opinar i parlar del que els interessa, sense tenir ni puta idea de com promoure una política de la gestió de l'aigua coherent i eficaç.

Primer va ser la ministra en funcions de Medi ambient i després la número dos de l'Executiu, Teresa Fernández de la Vega, les quals van desautoritzar el transvasament d'aigua del Segre a Barcelona i ahir va ser, finalment, el president del Govern.

Rodríguez Zapatero va expressar un no contundent a la proposta del Govern tripartitt que defensa el conseller de Medi ambient, Francesc Baltasar.

Amb la qual cosa, es demostra la falta d'experiència en la gestió de govern d'un Conseller com Francesc Baltasar, que sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, es va inventar un transvasament en un riu en el que ell no tenia competències ni pintava res.
Finalment Zapatero va negar, tal com si va dir Baltasar, que la proposta era coneguda pel govern des de novembre i que el PSOE havia recomanat no fer-la pública fins a després del procés electoral. Aquesta situació em deixa totalment perplex. És que Baltasar no sap que està en un govern amb una coalició amb el mateix partit que Rodríguez Zapatero?.... Quins collons!!!

D'altra banda a Lleida, representants d'Esquerra Republicana de Catalunya, han assenyalat que no és incompatible oposar-se al transvasament des de la Càmera catalana i formar part de l'Executiu català. Sembla que Esquerra Republicana de Catalunya encara no s'ha recuperat de la seva esquizofrènia política. Estem en un govern o no estem en ell.

En canvi els de Convergència i Unió, estan obstinats a portar l'aigua de França com única solució. Sense proposar cap política de gestió de l'aigua que pogués fer-nos tenir alguna esperança de futur.

Per la seva banda UGT de Catalunya dóna suport el transvasament, d'acord amb el Partits Socialista de Catalunya, però amb el rebuig de la cúpula a Lleida.

En canvi ICV del Pirineus avala a Baltasar, corrent el risc de quedar-se en pilota picada a les pròximes eleccions en el seu territori.

Pel que fa als sindicats d'agricultors: els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), sindicat pròxim a Convergència i Unió, convoca una manifestació. En canvi la Unió de Pagesos, sindicat pròxim al Partit Socialista de Catalunya, no la secunda.

I la meva pregunta és: Algú té intenció d'aplicar propostes dirigides a solucionar els problemes de la població a tot el territori de Catalunya? Si no és així, que pleguin tots.

Lo Bep.

dilluns, 31 de març del 2008

La transparència de les ONG davant la societat: cal comunicar per a ser transparents.

La influència que les entitats sense afany de lucre estem tenint en la nostra societat, és cada vegada més gran. Aquest tipus d'entitats, estem obtenint aquesta credibilitat gràcies a les nostres propostes de models alternatius de societat, per avançar propostes innovadores, per protegir la qualitat de vida, per fomentar constantment un debat social, però per sobre de tot per suplir manques socials que els estats i les diferents administracions públiques, són incapaces d'abordar. En aquest sentit, estem actuant com una espècie de termòmetre social que mesura l'oportunitat o inoportunitat de les polítiques portades a terme pels governs.

Les nostres entitats han hagut de suplir mancances que diferents col·lectius de la nostra societat estan tenint, exposant-se de forma definitiva a una exclusió social.

Aquesta cobertura de suports cap a les persones més desfavorides, les entitats l'hem hagut de portar a terme exercint una política de catalitzador de recursos a diferents nivells:

En primer lloc dinamitzant recursos humans a través de la gestió del voluntariat. Sense el qual no hauria estat possible desenvolupar molts dels seus programes d'atenció directa.

En segon lloc fent de plataforma de captació de recursos econòmics de diferents fonts de finançament. Això ha permès reunir capital que venia de la iniciativa privada, amb capital de diferents administracions públiques. Sense aquesta activitat no s’haurien pogut generar aquestes sinergies dels diferents interlocutors socials.

En tercer lloc ha permès el disseny d'estratègies sectorials dirigides a la generació de polítiques socials encaminades a l'equiparació d'oportunitats.

No obstant això, aquest lideratge de confiança i credibilitat s'està perdent a causa de la falta de transparència del sector. Els casos de corrupció, estafes, lluita de poder, fraus, mala gestió i crisi que s'han produït durant els últims anys —Associació Espanyola Contra el Càncer (1998), Comitè Espanyol de laUNICEF (2003) o Gescartera (2004)—, i que han tornat a aparèixer en els últims mesos en organitzacions com ANESVAD i INTERVIDA, estan evidenciat la falta de transparència del sector no lucratiu. Aquest fet està provocant que la confiança dels ciutadans en les ONG estigui baixan progressivament, i que la percepció i imatge pública estigui deteriorada, generi estereotips, falses idees i desconeixement.

A Espanya, la imatge del sector no lucratiu fluctua entre un alt nivell de confiança, davant de la resta d'institucions, i el desconeixement sobre la gestió dels fins que realitzen. Entre el seu poder i influència per a pressionar quan es prenen decisions polítiques i legislatives, i els estereotips i idees esbiaixades que desfiguren les seves actuacions. Entre el reconeixement públic de la seva tasca i la seva falta d'eficiència, eficàcia i qualitat en el desenvolupament dels seus projectes. Entre el compromís solidari manifest del sector i l'aparició de notícies relacionades amb abusos, conflictes, i crisis puntuals que apareixen en els mitjans, que són objecte de notícia per ser l'excepció i que perjudiquen al sector en el seu conjunt.

Les ONG juguem cada dia en la corda fluixa de la confiança i la legitimitat de la societat. Aquesta corda fluixa pot ser més estable si la confiança i la legitimitat estan fundades en els pilars d'un treball diari eficient, ètic i una comunicació per a la transparència.

És en aquest sentit que és necessari lluitar per aquests ideals d'equitat social. Si aquests desapareguessin ens veuríem obligats a acceptar la derrota de l'esforç del ésser humà.

Lo Bep.