Arxiu del blog

dissabte, 19 de juliol del 2008

Los moros continuen habilitant en alguns punts del Pirineus de Lleida.

M’ha xocat molt una notícia apareguda als mitjans de comunicació lleidatans, en la qual es vetava la participació de dones en el tradicional descens de Falles del poble de Taüll, molt conegut pel seu art romànic.

Segons recull la informació, desprès d’haver fet un referèndum els mascles del poblat. Sis intrèpides dones van decidir passar-se el referèndum pel chi chi i participar de totes maneres en aquesta activitat tradicional.

El xoc cultural que representa per als nostres ulls occidentals, el contemplar a dones originàries de països islamistes, cobertes amb el Shador o vel islàmic o pitjor encara, amb la burka que els cobreix fins als ulls. Ens sembla com una reculada cultural en la percepció del paper social tradicional de la dona com complement de l’home.

És inconcebible que a Catalunya i en ple segle 21, hi hagi mascles amb pèl al pit que tinguin por de ser destronats en el seu protagonisme en activitats socials públiques i hagin de defensar-se amb arguments de la defensa de les tradicions populars.

Personalment considero que les tradicions populars basades en ideologies cavernícoles estan fetes per a canviar-se, estant plenament justificades les raons que duguin a materialitzar aquests canvis.

Tradicionalment el masclisme ha estat associat a la jerarquització i subordinació dels rols familiars en favor de la major comoditat i benestar dels homes. En aquest sentit, es considera que és masclista assignar el treball més reconegut o menys pesat per als homes sense un criteri equànime ni justificat.

Considero que no és bo plantejar el tema com a una lluita. Més aviat es tracta d’aconseguir enteniment i col·laboració: solidaritat en definitiva.

Per això penso que el feminisme o el masclisme no és el valor absolut i principal. Ha de tenir-se en compte altres aspectes, com la justícia, la llibertat o la igualtat.

L’home i la dona som diferents, i aquestes diferències s’han de respectar. Es tracta de fomentar la igualtat en el que som iguals, i la diferenciació on som diferents. Per tant, l'ideal no és la igualtat absoluta: no es tracta que les dones siguin homes, sinó que home i dona gaudeixin de la mateixa dignitat com persones. Això normalment els coixos ho tenim molt clar, per experiències pròpies.
Sembla ser que les terres de Lleida són riques en jaciments rupestres i ara, a part dels ja existents al Cogul, ha aparegut un altre de més recent en alguns mascles de Taüll.

Lo Bep.

dijous, 17 de juliol del 2008

Un dispensador d’aigua fresca especialment dissenyat per a homes fets i drets.

Les calors de l’estiu em van impulsar a comprar un aparell que hauria de millorar la meva qualitat de vida, ja que aquest invent està dissenyat per a generar aigua freda a partir d’ampolles d’aigua convencionals.

Animat per la necessitat de disposar d’aigua fresca a l’instant, vaig comprar per Internet aquest enginy fabricat per Electrodomèstics JOCCA (segons figura en la documentació fet a Saragossa). Fins a aquí això no és més que una situació viscuda per molts ciutadans que volen defensar-se de la calor i la set.

Lo curiós de la situació és que a l'obrir el manual de vaig trobar en l’apartat de "Advertiments de seguretat", diferents avisos sobre l’ús i el mal ús d’aquest artilugi. Però el que em va cabrejar realment és que en un dels advertiments posaven literalment en espanyol: "Este aparato no es un juguete, por lo tanto, las personas discapacitadas y niños deberán utilizarlo bajo la supervisión de un adulto". He de reconèixer que davant d’aquest advertiment s’hem van caure els collons a terra.

Davant aquesta situació el primer que vaig fer va ser esbrinar si el Jesús Caldera (si, aquest mag que es va treure la llei de dependència de la màniga), treballava per a aquesta fàbrica d’electrodomèstics. Perquè la concepció de la discapacitat que des d'Electrodomèstics JOCCA es té, és del mateix calat que la de Mr. Caldera.

El fet de veure que des del sector empresarial es té aquesta visió de la discapacitat, no fa més que tornar-nos a la crua realitat i constatar que estem a Espanya i aquest producte és un producte Made in Spain.

Lo fotut de la situació és que el manual dels collons, està traduït a 7 idiomes.

No és d’estranyar que ens considerin el cap d'Àfrica.

Lo Bep.

dilluns, 14 de juliol del 2008

La Expo de Zaragoza 2008 no és un prodigi d'accessibilitat.


Dies enrrera, vaig poder visitar la Expo de Saragossa, i presenta greus deficiències en matèria d'accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda.

Encara que l’Expo conta amb diversos serveis específics, com són el Centre d'Atenció a Discapacitats (CAD), préstecs de cadires de rodes manuals, entrada ràpida als pavellons, ascensors i rampes mecàniques sense oblidar-nos del fantàstic treball dels voluntaris, tots aquests serveis, no són suficientment coneguts pels ciutadans.

Concretament considero molt greu que no es disposi de serveis de cadires de rodes elèctriques, ja que moltes persones que es desplacen amb crosses o en cadires de rodes manuals, necessiten d'una tercera persona que els ajudi a desplaçar-se per l'ampli recinte d'exposició. Quan vaig fer l'advertiment al Centre d'Atenció a Discapacitats (CAD), la resposta que em van donar és que ja es facilitava l'entrada gratuïta a l'acompanyant. Crec que això de la dependència no ho tenen molt ben entès.

Per altra banda, el CAD manca de retolació a la porta, el plànol de l'accessibilitat no es distribueix en els punts d'informació de les entrades, i els ascensors estan insuficientment senyalitzats".

A més de l'escassa informació, falten baranes en moltes zones, senyalitzacions que diferenciïn canvis de rasant en el terreny, existeixen rampes amb una inclinació superior a la qual marca la llei i molts més detalls que impedeixen que una persona amb dificultats de mobilitat pugui arreglar-se de manera autònoma pel recinte.

Per tot això, considero que l’Expo és un espai practicable, però no accessible, ja que aquests detalls dificulten l'autonomia personal.

Pena de país el nostre. Som capaços d'ensopegar amb la mateixa pedra infinitat de vegades.

Lo Bep.

diumenge, 13 de juliol del 2008

Una història en la que ens reconeixem molts.

D'una forma senzilla i fàcil d'entendre, podem veure unes situacions que molt sovint es repeteixen en la vida de les persones amb discapacitat.

Sense ser res de l'altre món, em sembla una bona creació audiovisual.

Lo Bep.