La llei de l'embut.

Aquesta és la denominació amb la qual identifiquem popularment a una situació d'injustícia sorgida per alguna confrontació o disputa. Anomenem així a una llei que és molt ampla per alguns i molt estreta per a molts. I justament, aquesta és la sensació que tenim els ciutadans del carrer a l'hora de ser jutjats per una llei que hauria de ser igual per a tots, però que fa palès que la justícia tendeix a afavorir al poderós, precisament perquè el poderós és el que fa que els llocs clau del poder judicial estiguin nomenats a dit des del poder executiu.

Aquesta situació de justícia desigual, o millor dit d'injustícia, és la que està creant més adeptes a la causa d'una justícia espanyola amb una miopia provocada. La veritat és que arriba un moment en què t'acostumes i sembla que formi part de l'estat natural del funcionament lògic del país.

Enmig del naufragi en què vivim des que entrem a la crisi, s'alcen veus cada vegada més irades que proclamen la fi del model de democràcia forjat en la transició. Segons els més crítics, hem arribat a un punt de no retorn, que exigeix la refundació del nostre sistema. L'antipolítica, en versió populista o elitista, ha anat guanyant terreny al carrer i en l'esfera pública. El descrèdit dels polítics i les institucions es percep a tot arreu.

Justament per això, cada vegada s'està fent més evident la incapacitat del sistema polític per revertir la situació en què ens trobem és part fonamental de la resposta. Després de cinc anys de crisi, segueix destruint ocupació i teixit empresarial, segueix augmentant la desigualtat i la pobresa, no cessen els desnonaments, els immigrants tornen als seus països d'origen i continua desmuntant-se l'Estat del benestar. Tot això provoca desesperació, que es pot traduir a la vegada en un rebuig als polítics.

En canvi, altres països estan passant per situacions semblants a la nostra i tot hi això el desgast del sistema no és tan forta com aquí. Per entendre el que passa a Espanya cal tenir en compte altres factors a part de la incapacitat del govern en la lluita contra la crisi. En aquest sentit, crec que l'anomenada "desafecció" democràtica és sobretot conseqüència d'una percepció àmpliament compartida a la societat que certes injustícies s'han aguditzat al llarg de la crisi. Moltes persones se senten desconnectades del sistema polític i es troben orfes de representació política perquè jutgen que els dos grans partits polítics no estan a l'altura de les circumstàncies per la seva falta de compromís i iniciativa en la lluita contra la injustícia. És més, es veu els grans partits com els aprofitats d'un sistema jurídic ineficaç i injust, que fomenta que les lleis no es compleixin i que aquí no passi res.

El cas més extrem és el dels desnonaments. Una immensa majoria dels espanyols considera senzillament inacceptable que els bancs estiguin rebent generoses ajudes públiques (en forma d'avals, préstecs barats, injeccions de liquiditat, "banc dolent", etc.), Mentre la gent que no pot pagar les seves hipoteques és expulsada dels seus habitatges i continua després aixafada pel deute acumulat. La ciutadania no pot entendre que ni el PP ni el PSOE, tant en el govern com en l'oposició, s'hagin fet càrrec d'aquest problema fins que la situació social s'ha tornat clarament insostenible amb l'aparició en escena dels primers suïcidis. A diferència del que passa amb la prima de risc o amb el saldo comercial, canviar la regulació dels desnonaments entra dins de les capacitats dels governs. Per això hi ha tanta gent irritada amb que allà on sí que encara hi ha marge, els governs d'Espanya hagin reaccionat tan tard i tan malament.

Per això, atendre les injustícies no és una qüestió merament "filosòfica": quan la gent percep que la situació en què es troba és profundament injusta, es produeix desafecció política, es polaritzen els conflictes i, sobretot, es torna inviable qualsevol apel•lació al conjunt de la societat per trobar una sortida consensuada a les dificultats. La gent està arribant al límit de les seves capacitats i els governs català i espanyol, estan perdent la legitimitat que els va donar el poble. I és justament el poble el que pot tornar a recuperar el control de la situació.