Arxiu del blog

dilluns, 30 de desembre del 2019

Nadal i els jocs de mans pressupostaris de Govern català.


Catalunya viu amb pressupostos prorrogats des de l’any 2017, i que s'han hagut de prorrogar durant el 2018 i el 2019 perquè el Parlament no va aprovar-ne de nous. El 2018 va ser degut a l'aplicació del 155, i als del 2019 la manca de suports parlamentaris va fer que el govern ni tan sols portés el projecte al Parlament. Aquesta situació no ajuda a garantir un bon funcionament del país i, sobretot, impedeix l’adequada planificació i execució de les polítiques que necessita per al seu progrés i benestar. 

Que el nostre país disposi de pressupostos actualitzats, a la realitat economicosocial de l'any 2020, és una barreja de responsabilitats entre govern i oposició. És bastant evident que l'aprovació dels pressupostos catalans, ha estat, i és, moneda de canvi del circ polític de l'Ajuntament de Barcelona i de la formació del Govern d'Espanya.

A aquest bloqueig pressupostari, s'hi afegeix que els fons públics dedicats als serveis de suport a les persones amb discapacitat i especials dificultats ja venien d’una situació de continues retallades per la crisi econòmica del 2008. Des d’aleshores, fa 10 anys que estan congelats.

La situació la congelació dels salaris dels professionals dels serveis que gestionen les entitats i la manca de places residencials, fa que les organitzacions de persones amb discapacitat tinguin professionals que han perdut una gran part del seu poder adquisitiu, precaritzant els seus salaris, sense oblidar les llistes d'espera de persones que no tenen places per poder ser atesos en els diferents serveis d'atenció directa.

Catalunya és, amb diferència, el territori on la despesa social pressupostada ha caigut més des del 2010, ja que ara és un 9,9% inferior, l'equivalent a 242 euros per càpita menys. No és, però, l'únic que encara no ha recuperat els nivells de despesa social pressupostada, ja que tampoc ho han fet Castella-la Manxa (-6,9%) i Múrcia (-1,3%), mentre que han superat de llarg el llistó de fa nou anys les Illes Balears (31,4% més ara) i el País Valencià (27,9% superior).

Davant d'aquest entorn socioeconòmic de precarietat en la gestió dels serveis socials, el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Chakir El Homrani, es va avançar al dia dels innocents anunciant una ordre per la qual s’actualitza el cost de referència de diferents serveis socials d’atenció a les persones amb discapacitat.

L’increment de tarifes, amb efectes a 1 de gener de 2019, oscil·la entre l’1,2% i el 5% i s’aplicarà als següents serveis:

·         Servei d’atenció precoç per a infants de 0-6 anys: increment del 2%.
·         Centres de dia per a persones amb discapacitat física i intel·lectual: 2%.
·         Residències i llars residències per a persones amb discapacitat física i intel·lectual: 1,2%.
·         Serveis de teràpia ocupacional (2%).
·         Serveis ocupacionals d’inserció (5%) per a persones amb discapacitat física i intel·lectual.
·         Llars residències i llars amb suport per a persones amb trastorn mental i problemàtica social: 1,2%.

Crec que els 6 milions d'euros que el Govern anuncia que invertirà de més, són del tot insuficients per revertir l’època de les retallades, que va aplicar el Govern d’Artur Mas el 2012, s’hauria de triplicar aquesta inversió fins als 18 milions d’euros. Que és el que el sector ha reclamat després de 10 anys de congelació.

Pel que fa al finançament dels Centres Especials de Treball (CET), l'any 2019 hi ha agut un augment de finançament del 22% del Salari Mínim Interprofessional (SMI), degut al decret del Govern espanyol que fixava el SMI en 900 €. Per a les persones amb discapacitat i amb especials dificultats, es va suplementar l'augment del 22%, amb un 5% addicional que va afectar més de 9.000 treballadors. Per tant, no ha estat tant una iniciativa del propi govern, com l'obligació de complir el decret que establia la quantia del SMI del Govern de Madrid.

Així doncs, considero del tot insuficients aquests augments i exigeixo al Govern que faci una planificació d'urgència per revertir les retallades de 2012, en un període màxim de dos anys, perquè les organitzacions que gestionen els serveis puguin prestar-los amb qualitat assistencial i amb els recursos previstos des dels seus inicis.

Comparteixo amb el govern actual, l'asfíxia econòmica a la qual s'està sotmetent a les arques de les Generalitat, però també reivindico que els col·lectius més vulnerables han de ser prioritzats en moments de màxim patiment.

Comparteixo amb una oposició actual, la necessitat de cobrir de forma immediata les necessitats més peremptòries dels estrats més febles de la nostra societat. Però també els exhorto a que actuïn en conseqüència i es comprometin amb uns pressupostos realistes i solidaris per al nostre país. Per una vegada, deixem el tacticisme electorat i la demagògia per a futurs menys incerts.
 

diumenge, 15 de setembre del 2019

Ara no va de noms ni de sigles, ara va de país.

Al començament d'un nou curs polític, tenim per davant unes perspectives polítiques poc encoratjadores. D'una banda tenim al PSOE que a cop d'enquesta té fixat el seu objectiu en una nova contesa electoral, de l'altra tenim a ERC que ensuma el triomf en unes eleccions catalanes. Però lo realment preocupant és que la ciutadania catalana exigeix ​​accions i posicionaments polítics amb la mirada posada en el país i no en la lluita per les poltrones polítiques de partit.

Catalunya viu un conflicte territorial amb l'Estat espanyol que té la seva base i la seva solució en el debat polític. On no hi cap una interpretació mesquina dels articles referents a l'autogovern territorial de la Constitució espanyola (com els articles 2, 3, i del 149 al 156), on es retorça la interpretació constitucional per distorsionar conceptes sobre la nació, la diversitat lingüística, el diàleg territorial i el tema central del conflicte com és el finançament.

Aquest conflicte polític està produint afectacions molt greus a drets fonamentals, com el dret de participació política per mitjà de representants elegits democràticament, la llibertat d'expressió i de manifestació, així com el dret a la llibertat individual.

Aquest conflicte només pot tenir una solució política basada en la diversitat lingüística, cultural i nacional de l'Estat espanyol. Per tant, es fa imprescindible iniciar un diàleg constructiu per aconseguir una solució política al conflicte; un diàleg atrevit i creatiu que ha de tenir com a colofó ​​una consulta directa al poble català.

Però per abordar aquest diàleg, és condició "sine qua non", que els partits polítics independentistes han de tenir una única unitat d'estratègia i d'acció, per poder ser l'interlocutor vàlid que la ciutadania independentista vol i mereix, per defensar els seus plantejaments davant d’un Estat espanyol que encara conserva reminiscències dictatorials del franquisme.

Tant Junts per Catalunya, com Esquerra Republicana han de posar a Catalunya en el centre del seu missatge ideològic i de les seves accions. Establint una "unitat d'acció" que ha de passar pel reconeixement de Catalunya com a "subjecte polític" i el reconeixement del seu "Govern legítim", per la llibertat dels presos i la tornada dels "exiliats", sense oblidar el reconeixement del dret d'autodeterminació.

Qualsevol intent de que una opció política intenti apropiar-se el protagonisme de la representació independentista, serà castigat pel mateix electorat. Ara no va de noms, ni de sigles de partits, ara va de país.

Mai hem d'oblidar que la privació de llibertat personal de diversos dirigents polítics i socials, per la via d'un ús abusiu i desproporcionat de la mesura cautelar de privació de llibertat, constitueix una vulneració flagrant de drets fonamentals reconeguts per l’ONU i subscrits per l’Estat espanyol. Una demanda política a un problema polític mai pot ser confrontada ni solucionada per la via penal.

Tal i com han manifestat dos ex-comandaments de Scotland Yard en el seu informe, les acusacions infundades de rebel·lió o sedició als presos polítics, són contràries al principi de legalitat, ja que es poden entendre com una criminalització de la llibertat d'expressió i de manifestació. En aquest sentit, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, en l'Opinió 6/2017, de 27 de maig de 2019, ha establert que la detenció de Cuixart, Sànchez i Junqueras va ser arbitrària, i conclou que el Regne d'Espanya els ha d'alliberar immediatament i compensar-los pel temps que fa que estan Privats de llibertat.

Per tant, un dels camins que han de portar-nos a la solució del conflicte és la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Per molt que l'Estat espanyol intenti negar, amb falsedats, la viabilitat de realitzar aquesta consulta a la ciutadania catalana, aquesta consulta és possible de forma legal i contemplada en el propi ordenament jurídic espanyol.

La llei internacional recull el que es defineix com a “ius cogens”, és a dir, “normes de dret imperatiu”. Formen part del dret internacional i cap Estat pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que estan per sobre de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho contemplen. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria, de l'esclavitud i de la tortura. El dret d'autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat ressaltat en diverses sentències del Tribunal Internacional de Justícia i tal com està reflectit a la carta de les Nacions Unides. i no cal recordar que Espanya va signar l'adhesió a la carta de les Nacions Unides, amb la qual cosa esdevé obligada a reconèixer aquest dret.

El dret d'autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No pressuposa la voluntat ni obliga a cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, ve a ser com el de qualsevol país de “triar la sobirania i l'estatus polític, sense compulsions externes o interferències”.

dissabte, 17 d’agost del 2019

Ens estan preparant per a una nova crisi.

  La crisi financera mundial del mes de setembre de 2008 va ser una de les pitjors des de la Gran Depressió. Va donar lloc a un crash borsari històric. Es va fer especialment visible al setembre de 2008, amb la fallida, fusió o rescat de diverses entitats financeres importants als Estats Units.

L’any 2009 l'euro es va afeblir per de la crisi del deute sobirà de països com Irlanda, Grècia, Portugal, Xipre i Espanya, que van haver de ser rescatats a canvi de polítiques d'austeritat pressupostària.

La banca espanyola va aprofitar aquesta conjuntura per desfer-se de les inversions tòxiques que tenien acumulades en el totxo. Més de 60.000 milions d'euros es van necessitar per fer desaparèixer els números vermells de la banca,  dilapidant les reserves del fons per a les pensions.

Amb el pretext d'aquesta macro crisi econòmica, es va aprofitar per fer retallades sanguinàries a l'Estat del Benestar. La sanitat pública era un dels principals objectius de l'oligarquia de l'IBEX-35. Era el moment perfecte per retrocedir en drets socials i per reduir dràsticament els pressupostos de sanitat, ensenyament, polítiques socials i d’accés als llocs de treball.

La majoria de drets usurpats des del 2008, no s'han tornat a recuperar. La jugada li ha sortit perfecta a l'IBEX-35. Desenes de milers de persones han estat desnonades dels seus habitatges, per no poder pagar unes hipoteques que la mateixa banca oferia sense control. No obstant això, aquests habitatges han estat pagats pels 60.000 milions del crèdit, a fons perdut, atorgat pel Govern ultra liberal del Partit Popular vinculat estretament al feixisme franquista.

Es va aprofitar l'ocasió per liquidar a la classe mitjana espanyola, que suposava una incomoditat pel perill de desestabilització social per l'oligarquia del Règim del 78. Suposo que l'oligarquia del Club Bilderberg, devien pensar que la gent del carrer teníem massa drets.

Aquests durs ajustos econòmics van deixar seqüeles com la precarietat laboral o l'absència d'inversions públiques, aspectes que han debilitat l'Estat de benestar i han distanciat a molts ciutadans de la idea d'integració europea.

Davant de l'eficàcia de les mesures de durs ajustos econòmics, sembla que els poders fàctics dels estats han trobat el sistema per "tutelar" el futur el futur dels drets de tota la ciutadania.

De fet, és possible que les llavors d'aquesta propera recessió econòmica ja s'hagin plantat, encara que els efectes no es notin de manera immediata.

Cal no oblidar les creixents tensions comercials i geopolítiques entre els Estats Units i la Xina arran dels aranzels imposats per l'administració Trump contra Pequín, que a la vegada ha actuat de manera recíproca.

L'horitzó també es torna tèrbol per les convulsions que viu la Unió Europea pel BREXIT, la crisi de deute provocada pel govern d'Itàlia o les possibles sancions a Hongria i Polònia.

Davant d'aquest panorama, podem veure com en els últims 30 anys, el capital financer s'ha convertit en dominant en les principals economies capitalistes, superant a l'elit industrial en poder i influència. Aquesta evolució ha portat al fet que el sector productiu es vegi cada vegada més sotmès a la dinàmica volàtil del sector financer.

La crisi de l'Estat del Benestar que s’està donant en les societats desenvolupades, com a conseqüència de la globalització i la submissió de les polítiques econòmiques i monetàries de cada país a les exigències dels grans blocs polítics-econòmics, ha suposat la fi de l'autonomia dels Estats per a dissenyar la seva pròpia política econòmica i els seus sistemes de protecció social.

Aquest clima d'incertesa ha portat a les institucions internacionals a rebaixar les seves previsions per a 2019. Amb la qual cosa, sembla evident que ens estan preparant per mentalitzar-nos que entrarem aviat en un nou període de crisi, perquè estiguem més receptius per a continuar renunciant als drets ja conquerits. Que ho aconsegueixin o no, només depèn de la nostra capacitat de plantar-nos i dir "ja n'hi ha prou!!!".

dissabte, 20 de juliol del 2019

El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat: eina o postureig?

Per respondre aquesta pregunta, probablement podríem trobar arguments per catalogar-ho de cert postureig i arguments per considerar-lo una eina de futur.

Que el sector de les persones amb discapacitat està sumit en una crisi gairebé estructural, no és cap notícia nova. Com tampoc ho és que les organitzacions representatives d'aquest col·lectiu, han estat treballant dur per revertir les retallades pressupostàries argumentades en la crisi i posant a la persona al centre del debat, amb més o menys èxit en funció del govern de torn amb el que els ens ha tocat ballar.

Durant aquest període de retallades i sota la presidència del President Artur Mas, es va proposar la creació del Consell de la Discapacitat de Catalunya (CODISCAT), amb la finalitat de facilitar el diàleg entre el Govern de la Generalitat i el sector de la discapacitat. En aquell moment el sector de la discapacitat representat en el COCARMI, va decidir plantar-se i no participar en la creació d'aquest òrgan fins que no es desencallessin els pagaments deguts pel mateix Govern.

Va ser amb el president Puigdemont que es va constituir el CODISCAT i es va posar en marxa amb la participació de tots els departaments de la Generalitat i totes les federacions membres del COCARMI. Aquest òrgan es reuneix dos cops l'any en sessió plenària i quatre vegades l'òrgan de govern. S’hi tracten temes que no acaben de funcionar i s'exigeixen explicacions de cada situació.

El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat s'ha posat en marxa amb moltes reticències per part del propi sector de la discapacitat. Va haver-hi desconfiances en el nostre sector de la discapacitat física representat en Junta Directiva de la Federació ECOM, i també hi va haver debat en el propi Comitè Executiu del COCARMI.

El per què el sector ha acceptat participar en la posada en marxa d'aquest Pacte Nacional? És ben evident. Les retallades pressupostàries iniciades el 2012 i la seva posterior congelació, no poden atribuir-se només al Govern de la Generalitat. Els pressupostos catalans s'han utilitzat com a arma llancívola contra l'anomenat "Procés". L'última vegada que els pressupostos de la Generalitat es van aprovar en temps i forma va ser el 2009. En els deu anys següents, fins a aquest 2019 cap pressupost s'ha aprovat quan tocava, a tots se'ls ha hagut d'aplicar com a mínim una pròrroga tècnica. I no només això, sinó que en pràcticament la meitat d'aquest període -quatre anys- en realitat ni tan sols hi ha hagut pressupostos nous i s'han prorrogat definitivament els anteriors.

Els números del 2013  es van haver de prorrogar amb motiu de les eleccions anticipades que va convocar el President Mas, després que Mariano Rajoy rebutgés la seva proposta de pacte fiscal, i es van mantenir així durant tot l'any tot esperant l'assignació de més recursos per part del govern espanyol que mai van arribar. Els comptes del 2014, per contra, anaven camí de ser els primers d'Artur Mas que s'aprovarien a temps, però una petició d'última hora del PP de dictamen al Consell de Garanties Estatutàries els va acabar demorant igualment. I les del 2015 tampoc van rebre llum verda fins entrat l'any.

Resulta obvi que el bloqueig pressupostari i l'infra-finançament que l'Estat espanyol, mitjançant el govern del PP, ha perpetuat durant vuit anys per asfixiar l'administració catalana, ha tingut continuïtat amb l'any i quatre mesos que el PSOE porta manant.

Davant d'aquesta perspectiva d'irresponsabilitat política i de país demostrada pels partits polítics, tant de l'àmbit independentista (JXC, CUP i ERC), com els del Club del 155 (VOX, PP, Ciutadans i PSOE), el COCARMI va decidir apostar per la creació del Pacte Nacional per a disposar d'una eina de treball que permeti pressionar el Govern català o denunciar l'incompliment dels seus compromisos.

Independentment del control i denúncia de les polítiques i els incompliments que pugui cometre el Govern de la Generalitat, també es fa necessari el control i la denúncia de l'asfíxia econòmica que continua allargant l'actual Govern en funcions de l'Estat espanyol dirigit pel PSOE, que entre altres casos, continua retenint part de la recaptació de l'IRPF que per sentència judicial ha de lliurar a Catalunya.

Així doncs, el col·lectiu de les persones amb discapacitat, representat pel COCARMI, ha decidit donar un vot de confiança al Govern Català, participant en la constitució de la Taula del Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat, per un compromís amb les pròpies persones amb discapacitat i per un compromís amb les organitzacions que ens representen.

dissabte, 8 de juny del 2019

Els Comuns han acabat sent massa "comuns" en política.

Ja queda molt lluny la imatge d'aquella nena que, enfundada en una samarreta verda, es posava davant dels Mossos d'Esquadra i de la comitiva judicial per aturar els desnonaments. Aquell Look d'innocència posada al servei de causes justes s'ha fet miques.

L’Ada Colau ha fet gala dels seus propis principis, polítics i personals, posats al servei de la causa, i tal i com va dir Groucho Marx "aquests són els meus principis, però si no li agraden, no es preocupi que en tinc d'altres".

Si l'amor a la poltrona és el que caracteritza a la classe política en general, la Colau pretenia transmetre la imatge d'una lideresa impol·luta, que estava per sobre de qualsevol desig malaltís pel poder. Doncs tot el contrari, la Colau és com la majoria de polítics i s'ha passat pel angonal qualsevol principi de compromís polític amb un projecte social o nacional.

La seva supeditació al suport del liberalisme més voraç de Monsieur Valls (gran perdedor de les municipals a Barcelona), i la seva claudicació a les directrius marcades pel Pablo Iglesias des de les Espanyes, ha fet que la Colau s'hagi hagut d'empassar uns gripaus de la mida d’elefants.

PODEM es va emportar una bona clatellada a les eleccions nacionals del mes de març, però tot i això, aspira a anar de la mà d'un PSOE que ha triomfat més per demèrits de l'oposició ultradretana de Ciutadans i PP, que per mèrits propis.

Així doncs, als COMUNS no els ha quedat més remei que convertir-se en la sucursal política de Pablo Iglesias a Catalunya. Renunciant a la seva sobirania al territori català i deixant abandonada a la seva sort a la secció catalanista d'Iniciativa.

Aquesta decisió de alinear-se amb "l’eix nacional espanyol", obre un nou camí de conseqüències totalment imprevisibles. La Colau i els COMUNS han passat a formar part del club del 155. Aquest és un club privat que compta amb el beneplàcit de l'Ibex 35. És ben cert que quan l'oligarquia de l'Ibex 35 no et tem, és perquè tu ja has passat a formar part de la seva cartera de clients. La Colau que s'enfrontava a la banca pels desnonaments, res té a veure amb aquesta nova alcaldessa, que agrada a la banca a la qual ella s'enfrontava en olor de multitud.

Cal no oblidar que el règim del 78 es va teixir amb el suport dels militars franquistes, per garantir els interessos econòmics de les famílies que van finançar el cop d'Estat del genocida Francisco Franco.

Aquests nous companys de viatge de la Colau marcaran en gran manera el futur de la ciutat de Barcelona. Aquest posicionament de situar-se més a la dreta, fa que una bona part del seu electorat s'hagi quedat orfe de lideratge.

El Miquel Iceta va ser el primer que va proposar fer un "cordó sanitari" a l'independentisme, perquè aquest no pogués liderar des de la capital de Catalunya. Doncs bé, per dur a terme aquest projecte havia de tenir un "col·laborador necessari". La Colau s'ha posat a punt per jugar aquest paper que li garanteix quatre anys més al govern de Barcelona. Tot i que no hem d'oblidar que aquest oferiment del PSOE pot suposar "l’abraçada de l'ós", exactament igual com el que li va passar a l'Àngel Ros a l'última legislatura al capdavant de l'Ajuntament de Lleida, deixant la terra cremada al seu successor.
 

dilluns, 22 d’abril del 2019

Quin és el preu de l'odi?

El "Procés català" ha posat cap per avall la suposada democràcia que el règim del 78 havia teixit en els últims 40 anys. Acabats de sortir d'una dictadura feixista, que va omplir les cunetes amb cadàvers republicans durant la guerra civil i que va continuar assassinant amb Franco a la postguerra, se'ns va presentar com a democràcia el que només era un sistema electoral tutelat per un Règim del 78 a les ordres de l'oligarquia de l'Ibex 35.

Tenien raó els feixistes del Partit Popular quan es vanagloriaven que el dictador assassí ho va deixar “tot lligat i ben lligat”. L'oligarquia espanyola que va apoyar a Franco per donar el Cop d'Estat el 18 de juliol de 1936, va continuar remenant les cireres després de la mort de Franco al 75.

No és d'estranyar doncs, que la catalanofòbia orquestrada pels partits del 155 i amb el suport de mitjans de comunicació en mans de l'oligarquia de l'Ibex 35, hagin fomentat un odi cap a tot el que faci olor de català.

Aquestes actituds d'odi visceral, no són noves a Espanya. Les pràctiques hostils per Setmana Santa, pràcticament eliminades a tot Europa, tenen un rerefons antisemita, de quan el cristianisme culpava als jueus de la mort de Crist.

Aquest tipus d'actes, com el de Coripe, executats per mentalitats feixistes s’han de perseguir amb tenacitat en països democràtics. Si no correm el risc que es repeteixin, tal com ha estat un cas pràcticament similar a Polònia de clar contingut antisemita, que ha escandalitzat observadors internacionals. Els dos actes tenen la mateixa arrel, com és la arcaica tradició de matar jueus el Diumenge de Pasqua, que ja va ser suprimida en la majoria de països europeus fa dècades. Per aquest motiu la UE investiga Polònia actualment per pràctiques poc democràtiques. Crec que seria bo que aquesta investigació també pogués abastar al Regne d'Espanya per desemmascarar un feixisme que ha continuat latent en la segona meitat del segle XX.

Al meu entendre l'estratègia de l'odi que han utilitzat contra Catalunya VOX, PP, Ciutadans i l'ànima feixista del PSOE, ni és normal, ni és natural. Pensem que la sang que va vessar ETA en la seva lluita terrorista, la va utilitzar el règim del 78 per guanyar-se la confiança de les diferents democràcies europees. Ara necessitaven un altre el cap de turc, per poder-lo culpar de tots els mals que assetgen el país. És evident que encoratjar l'odi, ja sigui contra Euzkadi o contra Catalunya, té una alta rendibilitat electoral a la resta d'Espanya.

Però la pregunta que jo em faig és: A quant està el preu de l'odi? Segons el poder judicial. I sembla que aquest preu fluctua a l'alça o a la baixa en funció de qui és el que exerceix l'acció.

Quan es tracta de retirar llaços grocs de l'espai públic català, de posar-se un nas de pallasso al costat d'un policia o tenir a casa una careta de llibertat d'expressió amb un xiulet, el preu de l'odi cotitza a nivells altíssims. Tan alts que mobilitzen fiscals, advocats de l'Estat i jutges hiper ventilats, que estiren la llei fins a límits sobrenaturals.

Quan es tracta de simular l'afusellament del president de la Generalitat a l'exili, d'encoratjar al crit de "a por ellos" a la Guàrdia Civil perquè generi violència a Catalunya, quan milers de tweets s'alegraven de l'atemptat gihadista comès a Barcelona celebrantque hi hagués víctimes catalanes, llavors el preu de l'odi s'enfonsa en la misèria.

Probablement si el poder judicial, que és qui hauria de mantenir l'equidistància necessària per salvaguardar la credibilitat de la justícia, fes la seva feina, no ens trobaríem amb un sistema judicial qüestionat per diferents sistemes judicials europeus d'alta solvència com el belga, l'alemany o el suís.

diumenge, 27 de gener del 2019

L’empoderament tecnològic com a eina d’igualtat.

El proper 26 de febrer s'iniciarà una nova edició del Mobile World Congress, que posarà en contacte a milers de professionals del sector de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Aquesta sinergia econòmica i tecnològica no és casual. Cada vegada és més evident que la nostra societat està orientada a interrelacionar-se digitalment. Tant les relacions interpersonals, com entre les persones i les empreses o les administracions evolucionen cap  a una intervenció digital completa.
 
Com en moltes altres facetes de la vida, també en l'àmbit tecnològic tindrem una societat que evolucionarà i funcionarà a dues velocitats. Els seus col·lectius més fràgils estan condemnats a ser víctimes de la bretxa digital, agreujant més la seva situació personal de vulnerabilitat.
 
Aquest mateix destí el comparteixen les pròpies entitats socials sense ànim de lucre, que no disposen dels recursos econòmics suficients per a digitalitzar-se i no poden ajudar a les persones que atenen, perquè no siguin excloses i s'integrin a la revolució digital.
 
Per abordar aquest nou repte social, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, ​​l'Obra Social la Caixa i la Fundació Mobile World Capital, va posar en marxa el projecte m4Social (www.m4social.org), per crear una plataforma, que posés en contacte tot el coneixement existent sobre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), i així poder donar resposta a les necessitats socials emergents mitjançant la tecnologia digital.
 
Aquesta iniciativa posa en valor la interacció social del mòbil, molt més enllà del que representa el telèfon, i posa en evidència tot el potencial que pot tenir per pal·liar les necessitats socials dels col·lectius en risc d'exclusió. El principal objectiu del m4Social, no és altre que fomentar l’aparició de projectes tecnològics d'empreses i d'emprenedors, que tinguin en el seu ADN les necessitats d'aquells col·lectius que no poden pagar-se l'accés a aquesta tecnologia bàsica.
 
Així, el m4Social va néixer per ser l'aglutinador que posa en contacte les necessitats socials, amb els desenvolupadors d'aplicacions i els finançadors dels projectes per poder materialitzar-les.
 
Els àmbits en què el m4Social està actuant són tan variats com necessitats tenen les persones i les organitzacions. En relació amb les persones, a tall d’exemple, cal destacar el paper indispensable que aquest tipus de tecnologies té per a les persones amb discapacitat. Des d’aplicacions que ajudin a millorar l'autonomia personal, o millorar la capacitat relacional de la pròpia persona amb el seu entorn social més immediat, fins a la tecnologia per aplicar en el control de l'entorn més proper. Pel que fa a les organitzacions del Tercer Sector són necessàries eines que optimitzin la gestió diària de les pròpies organitzacions, amb la finalitat d’aconseguir una major eficiència i millor qualitat en els serveis prestats a les persones, així com en les dades obtingudes per avaluar els resultats.
 
El nou context de la Societat de la Informació i el desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació incideixen, de manera directa, en els àmbits econòmic, polític, social i cultural de la nostra societat, fa imprescindible una profunda transformació social, econòmica i política i que no deixi ningú pel camí.
 
Més encara quan avui ja disposem d'estudis que confirmen que com més tecnologia de la informació té al seu abast una persona pobra, millors són les probabilitats que la seva situació econòmica millori. Per tant, s'evidencia aquesta relació directa entre l'accés a la tecnologia i la reducció de la pobresa.
 
La Taula del Tercer Sector Social de Catalunya continuarà remant perquè la nostra societat tingui un accés universal a les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació.

dimarts, 8 de gener del 2019

Els pressupostos de govern: eina o arma.

L'aprovació dels Pressupostos Generals del Govern de 2019, és el gran objectiu que persegueixen tant el Quim Torra com el Pedro Sánchez. La seva legislatura i la seva credibilitat estan en joc, des del moment en què tots dos estan governant amb pressupostos gestionats per altres equips. 

Els dos governs estan atrapats i amb les mans lligades. D'una banda els independentistes no poden fer valer la majoria que tenen al Parlament català, perquè la CUP juga el paper que ha de jugar, que no és altre que el de ser un partit antisistema i de vocació republicana. Amb la qual cosa, després de tirar a la paperera de la història al Artur Mas, ara no vol més flirtejos amb la dreta ex convergent. Per l'altre costat els socialistes van fer fora del govern a la dreta del Partit Popular, amb el suport dels independentistes catalans i els nacionalistes bascos. Però el judici que s’ha d’iniciar aquest mes de gener, fa que els independentistes exigeixin menys gestualitat política i més propostes concretes per part socialista. 

El fet objectiu és que els dos governs afronten la gestió del 2019 amb uns pressupostos que es van aprovar el 2017 en el cas català i en 2018 en l'espanyol. La qüestió és que uns pressupostos actualitzats a les necessitats d’aquest any, serien més que benvingut per pal·liar les retallades en l'Estat del benestar que va fer el Rajoy, però l'oposició frontal de PP i Cs no té intenció de desbloquejar-los. No només està en joc el Govern de Sánchez, sinó uns pressupostos més socials en un país en què la bretxa de la desigualtat no deixa d'augmentar.

En referència a  Catalunya, la dreta de Partit Popular i Ciutadans continua amb la mateixa estratègia d'asfíxia social. Si a Espanya l'excusa era no augmentar el dèficit pressupostari marcat per Brussel·les, a Catalunya és la d'evitar que hi hagi diners que es desviï al procés independentista. En qualsevol dels dos casos l'objectiu que persegueixen, no és altre que, el de castigar les capes socials més vulnerables per mantenir un sistema de redistribució de la riquesa que garanteixi que el poder continuï en mans de l'oligarquia de les famílies de l'Ibex 35 , les mateixes que l'han ostentat des dels inicis del segle XX.

Mentre la classe política continua embrancada en utilitzar el sistema de gestió dels recursos econòmics com a arma de guerra, les capes més febles de la nostra societat estan entrant en una espiral d'exclusió social, que ens està deixant un país trencat, feble i cada vegada més proper a Àfrica que a Europa.

A tall d'exemple, veiem com en el sector de la discapacitat s'està posant en perill la viabilitat de molts serveis que les entitats oferien als seus usuaris. Des serveis d'atenció a la dependència, fins a serveis d'integració laboral. Degut a que en els últims deu anys no s'han actualitzat els mòduls que regulen els preus dels serveis per usuari. Provocant precarització laboral en els professionals d'aquests serveis, una fugida de talent cap a sectors més estables,  així com una precarització de l'atenció directa als usuaris per falta de mitjans.

En un sentit molt diferent, el que hauria d'haver estat una bona notícia com és l'augment a 900 € mensuals del Salari Mínim Interprofessional (SMI) per a tots els treballadors, inclosos els dels Centres Especials de Treball (CET s). Ni el govern d'Espanya, ni tampoc el govern de Catalunya han dit com volen compensar aquest augment a les entitats que gestionen aquest tipus d'activitat laboral protegida. Les entitats sense ànim de lucre que gestionen els CET 's treballen amb salaris molt ajustats als costos de producció, amb la qual cosa aquest augment del SMI posarà en perill la viabilitat econòmica de la pròpia activitat empresarial d'aquests centres de treball, sinó es compensa amb ajudes suplementàries.

Moltes entitats del sector de la discapacitat física han vist com projectes que gestionaven, de fa més de 20 anys, de suport domiciliari a persones amb discapacitats severes, els han reduït un 30% les subvencions a càrrec del 0,7% de l'IRPF que paguem en la nostra declaració d'hisenda. La Generalitat que gestiona el 80% del que es recapta Catalunya, ha decidit retallar projectes continuistes amb un 30%, fent inviable la realització del mateix. Si volien ampliar a més entitats, calia que augmentessin la dotació pressupostària per cobrir-ho, no repartir els mateixos diners per a més projectes, fent que els retallats siguin inviables.

Aquesta és la cara oculta de la guerra de Pressupostos Generals. Una guerra en la qual es pot posar cara a les víctimes ja que tenen nom i cognoms.