El Procés català: Caixa o Faixa.

Aquesta és l'expressió que fem servir a Catalunya per definir situacions en què es preveuen respostes binàries. La situació a la que el procés independentista està portant a la ciutadania, està desembocant en un autèntic caos entre la "antiga Convergència" i Esquerra Republicana.

Convergència ha derivat en un partit difícil de definir, i per tant, molt més difícil de comprendre. Quan Jordi Pujol es va autodefinir com "independentista", l'electorat secessionista va tancar els ulls als 23 anys de corrupció pujolista, creient que la fi (la independència) justificava els mitjans (la corrupció).

És just en aquest punt on jo crec que Convergència va cometre l’error estratègic de la seva història. En caure el pujolisme per l'acció de les "clavegueres de l'Estat espanyol", Convergència només tenia una única sortida i aquesta no era altra que repudiar públicament l'acció de Pujol carregant tota la responsabilitat de les accions sobre ell i la seva família i després desaparèixer com a partit .

Però l'ombra de Pujol és massa allargada i el partit no tenia sentit ni força sense la presència del pujolisme. Així doncs, Convergència es va amortallar amb l'estelada per eludir haver de condemnar el mandat del seu líder espiritual. Artur Mas va tirar pel dret i va passar de ser un "liberal pensador", a ser un Hooligan de l'independentisme mostrant-se com una víctima del feixisme espanyol. Els pesos pesants de convergència van començar a tremolar amb el "Cas Palau" i les indiscrecions dels fills de Pujol. Sabien que era una bomba de rellotgeria que quan esclatés arrossegaria amb tots els que van ser beneïts pel Pujol.

El centredreta català el va idealitzar com el "pare de la pàtria", esmorteint els atacs que des de la dreta i l'esquerra es feien cap a la seva persona, i convertint-los en un atac al país. Tal com es va fer amb el cas de Banca Catalana.

D'altra banda, Artur Mas havia arribat al límit del seu crèdit polític i la CUP li va donar el "tret de gràcia", que ell va intentar vendre com un pas al costat. En aquest moment entra en escena Puigdemont per designació digital d’aquell que va fer el pas al costat. Durant el mandat de Puigdemont es va comprovar que el de Girona va avançar per la dreta a l'independentisme tradicional dels republicans, per fer-se amb el reconeixement públic de la CUP.

El 27 d'octubre el President Puigdemont fa un últim salt mortal i proclama la República de Catalunya, per anul·lar aquesta proclamació vuit segons més tard. Aquesta decisió va deixar desubicat al sector independentista, especialment als Jordis que ja estaven a la presó i que desconeixien el final d’aquella pel·lícula que Puigdemont va improvisar al veure’s acorralat per la CUP.

Ell mateix i des de l'exili, dirigeix ​​una estratègia d'aquarterament en les posicions maximalistes de tot l'independentisme. El procés català ha evidenciat la lluita pel poder dels diferents sectors del sobiranisme. Una lluita que ha posat de manifest les pròpies misèries amb l'absència d'una estratègia comuna per a conquerir la independència. Com més rauxa exhibeixen els ex convergents i la CUP, més seny demanen des d'Esquerra Republicana. Realment és el món al revés, aquest procés ha fet estranys companys de viatge com la CUP i els ex convergents.

A dia d’avui, el patrimoni polític guanyat democràticament en les passades eleccions del 21 de desembre, no es pot dilapidar de forma inconscient per protegir la corrupció acumulada per la família Pujol i els seus col·laboradors. La lluita entre ex convergents i republicans amenaça de dividir (i aquest cop de veritat) a l'independentisme català. La ciutadania ha donat mostres, més que sobrades, que estan determinats a seguir la lluita pel procés, però durant aquest "mentrestant" el país ha de continuar funcionant i els sectors més fràgils de la nostra societat no poden ser arrossegats a l'exclusió social directa.

Tal com ens va dir Jordi Cuixart, el dia que vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo al Centre Penitenciari de Lledoners, "jo no vull sortir aviat, sinó que vull sortir amb dignitat". Per tant, Catalunya no ha de ser independent aviat, ha d'aconseguir la independència amb la dignitat de tota la seva gent.