La interpretació del feminisme segons Comissions Obreres i UGT.

 

La vaga per reivindicar les polítiques d'igualtat de gènere que s'ha fet aquest 8 de març, ha desbordat totes les previsions hagudes i per haver. Aquesta mobilització ha tingut èxit, tot i el posicionament descaradament masclista dels dos sindicats majoritaris  com són Comissions Obreres i UGT.

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1948, consagra la "igualtat de drets entre homes i dones", abordant tant els temes d'igualtat de gènere com els de justícia social cap al col·lectiu femení.

Al 1979, l'Assemblea General de Nacions Unida va adoptar la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CETFDCM) per a la implementació legal de la Declaració sobre l'eliminació de la discriminació contra la dona. I d'això ja en fa 39 anys, de manera que dedueixo que aquests sindicats (CCOO i UGT) han tingut temps, més que suficient, per implementar les reivindicacions més que necessàries.

Precisament aquesta mateixa convenció defineix la discriminació contra les dones en els següents termes: "Qualsevol distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per part de les dones, sigui quina sigui el seu estat civil, sobre la base de la igualtat de dones i homes, dels drets humans i de les llibertats fonamentals en l'àmbit polític, econòmic, social, cultural, civil o qualsevol altre ".

 

Per tant, crec que en ple segle XXI és descaradament inacceptable que aquestes organitzacions, que tenen com a missió fundacional defensar els drets dels treballadors i treballadores, hagin fet un ridícul tan estrepitós convocant només dues hores de vaga. És evident que aquest "postureig" que han intentat fer per sortir a la foto i no fer emprenyar als poders fàctics que els financen, ha estat un error d'estratègia que ha posat en qüestió la utilitat d'aquests sindicats.

Ja no parlem només de lluitar contra la injustícia d'una bretxa salarial imposada per un teixit empresarial clarament masclista, sinó que des que la ultra dreta espanyola va prendre el comandament del govern al 2011, Comissions Obreres i UGT s'han amagat per evitar que el propi govern tiri de la manta i tregui a la llum totes les seves misèries de la mala gestió de projectes d'inserció laboral. Han hagut de ser les organitzacions sindicals minoritàries les que han donat suport, sense complexos, a la denúncia social per la igualtat de gènere.

Però al marge del dret a l'equiparació d'oportunitats (que no aguanta cap tipus de discussió), hi ha el dret a la vida. Espanya és un país masclista per definició, la prova de tot això la tenim en les xifres de dones que han patit aquest tipus de violència. Des del 1 de gener de 2003 fins al 21 d'abril 2017, segons les dades oficials, 920 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles. Des que el 2013 es comptabilitzés també a les víctimes menors per la violència de gènere, han mort 23 nenes i nens. L'any 2017 va ser el més mortal, amb 8 menors assassinats. A aquesta xifra caldria sumar-hi altres morts de dones provocades per actes criminals comesos per homes diferents al company, no comptabilitzades en les estadístiques.

Així doncs, a la vista d'aquestes xifres estem davant d'una crisi social tremendament preocupant. Però el més preocupant és la ceguesa voluntària de Comissions Obreres i d'UGT, que onegen la bandera de la llibertat com esquer argumental, però que a l'hora de la veritat es rendeixen als dictàmens d'un govern que els té agafats pels ous i que els fa actuar igual que els titelles.

La meva àvia sempre deia "no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure".