El "procés català" va posar a
prova la fortalesa de l'economia del nostre país. Les mobilitzacions, vagues i
protestes que es van desenvolupar paral·lelament a un desafiament polític al
règim del 78 no va funcionar, tot i que, amb la banda del Partit Popular al
govern, s’intentava crear un relat de catàstrofe anunciada per a l'economia
catalana.
Amb la finalitat de sembrar el pànic
entre l'empresariat català, un tal M. Rajoy va modificar la Llei de Societats
perquè les empreses amb domicili social a Catalunya toquessin el dos, canviant
la seva seu social sense que els seus accionistes poguessin votar-ho, tot i que
en els seus estatuts ho prevegin, ja que el mateix Consell d'Administració ja
podia prendre aquesta decisió express sense haver de convocar la Junta. Així
doncs
, veiem com el govern ultra liberal del Partit Popular usurpada als
autèntics propietaris de les empreses, la seva capacitat per decidir on volen
la seva seu social.
Per una altra banda, Barcelona perd la
batalla per albergar la seu de l'Agència Europea del Medicament. En aquesta
batalla el govern d'Espanya va competir amb el fre de mà posat, per no aspirar
a una victòria que estava anunciada. La voluntat era única i exclusivament la
de desmoralitzar la societat catalana, perquè deixés de donar suport a posicions
polítiques que comprometessin l'economia espanyola
L'objectiu, de tot plegat, no era altre
que el d'asfixiar a l'empresariat català perquè es posicionés de forma més
bel·ligerant amb el moviment independentista, quan tan sols Foment del Treball
i una part del Cercle d'Economia s'havien posicionat a favor de l'unionisme
espanyol.
Però malgrat totes les pressions i de
la guerra bruta, al final l'economia catalana va tancar l'últim trimestre de
l'any amb un creixement inter-trimestral del PIP del 0,8% i interanual del
3,5%. Per tant, els vaticinis catastròfics inoculats pels portaveus del règim
del 78, que apuntaven que caurien milers de plagues sobre l'economia catalana
aviat es van anar en orris.
El mateix director adjunt del
Departament de Recerca del Fons Monetari Internacional, Gian Maria Milesi-Ferretti,
admetia que hi havia hagut un impacte menor de la incertesa que havia planat
sobre Catalunya.
D'aquesta manera, les males estrugances
apuntades des del passat octubre es van corregir, el que deixa aquests mals
auguris en pur paper mullat, posant en evidència l'estratègia de l'Estat
espanyol d’asfixiar política i econòmicament a Catalunya.
És cert que hi va haver inestabilitat
política, però va durar molt poc, el que va provocar que no hi haguessin
caigudes dramàtiques. Segons diferents pesos pesants del Col·legi d'Economistes
de Catalunya, mantenien que "Catalunya té una estructura econòmica sòlida
per assumir xocs puntuals com el de l'1 d'octubre".
Els motius pels quals va aguantar
l'envit cal buscar-los en diferents àmbits com: la capacitat de la
internacionalització de l'empresariat català, que li ha permès no dependre de
l'efecte boicot del mercat espanyol, o l'atractiu per a les multinacionals que
valoren moltíssim nostre país per : la seva ubicació, la qualitat de les seves
infraestructures, la capacitat dels seus centres educatius per donar formació o
la bona qualificació de la seva ciutadania.
Així doncs, la resposta a la pressió
política que es va exercir des del règim del 78 per espantar empreses d'origen
català com: Abertis, Bancaixa, Banc de Sabadell, Cellnex, Freixenet, Codorniu o
CIRSA, no ha tingut l'efecte desitjat. La covardia d'aquestes empreses s'ha
suplert, amb escreix, amb l'arribada de projectes logístics i tecnològics de
multinacionals que veuen a Catalunya la plataforma ideal per estendre’s pel sud
d'Europa.
Fer descarrilar l'economia catalana, no
és un objectiu fàcil d’assolir. L'economia catalana té capacitat per suportar
un xoc com el que es va produir, aconseguint qüestionar contundentment que
l'acció política pugui condicionar de manera decisiva l'acció econòmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada