És necessari fer una cura d'humilitat per a entendre algunes de les situacions dramàtiques que es viuen en uns altres indrets del nostre planeta. Alguna cosa deu estar fallant en el nostre sistema educatiu, quan estem veient que la canalla no tenen la motivació necessària aixecar les antenes i donar entrada al coneixement.
Avui toca remoure consciències, per tant em sembla curiós que a occident posem en perill la nostra vida per diversió, per a generar descàrregues d'adrenalina i en canvi persones amb unes necessitats molt més apressants viuen aquest mateix fet com una rutina més en la seva vida, ja de per si mateixa bastant dura.
És per això que he volgut reflexionar sobre aquest reportatge, que fa temps que circula per la xarxa, sobre un grup de nens colombians que, per a anar a la seva escola, han de travessar cada dia un profund precipici de més de dos-cents metres, amb l'única ajuda d'un arnés desballestat, amb el que es pengen d'una corriola revellada que corre per un cable de més de vuit-cents metres. Com a sistema de frens per a a esmorteir el cop que causaria la inèrcia de la caiguda, només utilitzen una petita forqueta que creuen amb la corriola. La mateixa aventura cada dia per a anar a escola i per a tornar a les seves cases.
Resulta emocionant veure a aquesta canalla (algunes vegades fan aquesta arriscada travessia dos nens junts, agafats l’un a l'esquena de l'altre) posant en joc les seves vides per a poder aprendre.
Em pregunto que els passa als nostres joves quan menyspreen l'oportunitat d'acudir a l'escola i, arribat el moment, consideren que aprendre és una tortura o un càstig. Fracàs, absentisme i conflictivitat a les aules contrasten amb l'actitud d'aquests petits herois colombians.
És ben cert que de vegades de tant mirar-nos el melic, correm el perill de quedar-nos guenyos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada