El Fundraising o la captació de fons per a activitats sense afany de lucre.

Potser per a poder valorar el desenvolupament real del sector sense ànim de lucre a la nostra societat, hauríem de mesurar-lo per la capacitat de desenvolupament de tres aspectes que caracteritzen a la filantropia, com poden ser: la donació voluntària, l'organització voluntària i el voluntariat. No n’hi ha prou amb tenir moltes Organitzacions No Lucratives i un elevat nombre de voluntaris, com és el cas de Catalunya. També és necessari que les butxaques dels ciutadans, els consells d'administració de les empreses, i els patronats de les fundacions, donin el pas endavant que permeti passar de les paraules als fets i així poder demostrar que el factor determinant és la generositat amb la qual flueixen els diners.

Em penso que no existeix consens a l'hora de definir el Fundraising. Però per a definir-lo d'alguna manera, ho podríem fer com el procés de resolució de sol·licitar i acceptar regals econòmics d'individus, empreses i fundacions per a organitzacions que desenvolupen tasques sense ànim de lucre. La funció del fundraising, per tant, és essencialment comunicació i és essencial analitzar-la des de la perspectiva de les relacions que afecten a l'organització receptora i tots els públics que l'envolten.

Llavors per a mi, ho definiria com el conjunt d'activitats a desenvolupar per a captar i gestionar fons i béns de persones, empreses, fundacions i Administracions Públiques amb destinació a finalitats no lucratives. Els destinataris d'aquestes col·lectes, d'aquests donatius o campanyes de socis, són generalment associacions i fundacions, encara que també s'apliquen les seves tècniques en l'àmbit del finançament de partits polítics.

Aquesta captació de recursos significa que les ONG’s han d'adaptar la seva estructura i formació per a especialitzar a professionals encarregats de la seva gestió. Aquest equip de fundraisers hauria de desenvolupar la seva feina des de dintre de la pròpia ONG, del propi col·lectiu que els ha de gestionar en última instància. Sent així, això és independent que aquestes persones siguin voluntàries o assalariades de l'organització. La clau està que tota la gestió és interna, controlada fins a l'últim cèntim per l'organització, independentment de les consideracions sobre el cost d'aquesta actuació.

Tot i així, hem pogut observar que en els últims anys s'ha generalitzat un fenomen que té el seu origen en el món de la política. I és que el Fundraising es professionalitza, i es subcontracta fora de la pròpia organització. Apareixen d'aquesta forma les empreses externes especialitzades en la captació de recursos econòmics per als objectius de les ONG’s.

A jo em sembla bé que si al mercat existeixen alternatives millors, més eficients i rendibles que el voluntariat o la contractació interna, s’hi ha de recórrer. En aquest sentit vull recordar que també les ONGs competeixen i que és una manera d'estimular la seva eficiència. Però com en qualsevol subcontracta hi ha el perill de la falta de control. Lo que implica que no se sàpiga traslladar la càrrega emocional, de compromís, cap al potencial client. La falta de control suposa també que, davant pràctiques irregulars, poc ètiques o fins i tot il·legals d'aquestes subcontractes, el dany a l'ONG és molt més gran que a una empresa normal. Queda danyada la línia de flotació de la pròpia ONG, com és la seva credibilitat en el compliment de la seva missió.

Estaria bé començar a regular i posar fites als límits en que han de relacionar-se les entitats del cridat tercer sector, les administracions públiques i el sector empresarial. Encara ens ressonen en les orelles els casos de l'Orfeó Català o d’algunes ONG que actuen com multinacionals del tercer sector com Intervida, o sense anar més lluny casos de finançament irregular de partits polítics.

La banda del Félix Millet ho tenia gairebé tot lligat.

La burgesia catalana sempre ha disposat de mecanismes de control polític i judicial sobre l'organització de l'estat democràtic. I la prova més clara és que el Fèlix Millet (lladre confés) figurava com a membre d'un sens fi d'institucions culturals, fundacions i empreses locals, que segons algun mitjà comunicació va arribar a acumular fins a 59 càrrecs.

Sembla ser que, aquest lladre confés, era un dels integrants del G-16 barceloní, un grup de 16 entitats locals que es troben d'una forma periòdica i l'opinió de la qual juga un paper fonamental en la definició de prioritats polítiques. L’affaire Millet afecta per tant al cor de l'elit social barcelonina. Potser gran part de l'enorme resposta periodística i la culpabilització social de Millet s'explica per la necessitat d'aïllar la seva figura d'una elit temerosa de veure qüestionats els seus privilegis. Per tant, seria Naíf pensar que amb Millet s'acaba tot el problema de corrupció i ús d'informació privilegiada. Hi ha molts més exemples de persones que en bastants casos, com el mateix Fèlix Millet, apareixen també vinculades a altres entitats del G-16, que obliguen a considerar que el cas va més enllà de la mera història del saquejador incansable.

I això hem fa pesar que ja al 2002 la Sindicatura de Comptes va detectar anormalitats, les quals no van impedir que tant les administracions corresponents com els propis patrons miressin per a altre costat. Alguna cosa fa pudor de mort, o s'aplica l’Omertà, quan fa set anys que es van donar avisos del que estava passant i ningú va moure ni un dit. Fins el propi jutge (que va actuar a instàncies de la inspecció d'hisenda) encara no ha cridat a declarar als propis imputats, donant un marge de temps suficient per a poder fer desaparèixer proves tal com han mostrat les imatges de les càmeres de seguretat.

Detecto un interès generalitzat en els partits polítics catalans, en no remoure la situació. Tal com diuen els gallecs “No Meneallo”. Potser per que alguns han sortit a la foto i els altres sigui només qüestió de temps que siguin cridats a posar davant les càmeres. Ara seria el moment d'aplicar la sentència de la Bíblia que deia “el que estigui net de pecat que llenci la primera pedra”. I si voleu que us digui la veritat, encara no he vist llençar-ne cap de pedra ni als partits de l'oposició, ni als quals estan al govern. Personalment tinc la sensació que tots, en un moment o altre, han parat la mà al mecenes Millet.

Després de l'explosió del cas Orfeó Català podem observar diferents reaccions de personatges públics, que estan sortint a la palestra amb les investigacions. Vull destacar alguns personatges com:

Àngel Colom que, davant els micròfons de Catalunya Ràdio, va tenir la fatxenderia d'agrair al corrupte del Millet la seva contribució per a reduir el deute del Partit per a la Independència.

Oscar Tusquets, que figurava com a “vedette” del projecte d'hotel i que va ser qui va remodelar el Palau de la Música, no ha dubtat a sortir corrent quan s'ha destapat el cas i ha tingut la poca vergonya de denunciar, amb bastants anys de retard, que les obres van costar la meitat del que es va dir).

Tot plegat una auténtica vergonya, si tenim en compte que si les entitats de tipus social reben una subvenció de 5000 € per a la realització d'un projecte, i al final del mateix només se n'han gastat 4500 €, l'administració els envia una carta amb amenaces d'accions judicials si abans de la data indicada no han ingressat els 500 € de diferència. Llavors m'agradaria saber on estaven aquests vigilants de l'erari publico, a l'hora de controlar a la banda del Millet.

Potser aquests vigilants eren cecs, amb la qual cosa els recomanaria que s’afiliecin a l'ONCE.

La transparència en la gestió de les ONG’s.

La necessitat de fomentar la transparència en la gestió de les Organitzacions No Governamentals, és un fet que ja a dia d'avui s'està ja posant de manifest d'una forma aclaparadora.

La societat civil ha trobat un mecanisme per a cobrir les necessitats que l'Estat no proveïx als ciutadans, tant en l'àmbit de l'assistència social, el foment de la cultura o de millores mediambientals. Les Organitzacions No Governamentals (ONG) son aquesta forma d'agrupació de la societat civil, compromesa amb la construcció de l'Estat Social i Democràtic de Dret que treballa pel bé comú. Des d'aquesta responsabilitat, basada en l'aspiració d'ampliar la noció de lo públic al país, les ONG han d'assumir el compromís de demostrar l’interior de les seves organitzacions amb la màxima transparència a la societat.

Últimament hem tingut exemples de frau en la gestió, com la qual s'ha produït a la Fundació Orfeó Català i l'associació del mateix nom, que gestionen el Palau de la Música Catalana. Amb la repercussió social i mediàtica que una institució tan emblemàtica i arrelada al nostre país ha pogut tenir per a la ciutadania, fa que torni a planejar el dubte sobre les organitzacions que treballen en l’anomenat Tercer Sector.

Crec que és imprescindible incrementar la visibilitat d'aquestes organitzacions en la societat, presentant informació pública de forma permanent i sistemàtica sobre les activitats de la pròpia organització i de la seva gestió, com la millor manera de donar a conèixer el que són i fan, per a així poder aconseguir una major cota de credibilitat i de suport públic.

Penso que els qui aporten recursos per a la realització de les activitats tenen dret a informació fiable sobre la manera com s'inverteixen les seves aportacions. Això implica dotar-se de sistemes objectius de producció d'informació sobre el desenvolupament dels programes i la seva situació financera; la utilització d'aquestes eines ha d'anar més enllà de complir uns requisits administratius, ha de ser una oportunitat perquè els donants, ja siguin públics o privats, confirmin la seva confiança en la gestió de les ONG, al poder conèixer amb major amplitud i detall, el resultat del seu finançament.

Per tant, les ONG que vulguin una bona eina que no només facilita la transparència davant la ciutadania, sinó que a més estableix pautes de funcionament que a més ajuden a millorar el funcionament intern de l'organització, poden sotmetre's de forma voluntària a l’auditoria de la Fundación Lealtad, entitat sense ànim de lucre i independent que, a partir de la informació facilitada per cada ONG, elabora una anàlisi basant-se en els seus 9 Principis de Transparència i Bones Pràctiques. Aquesta anàlisi queda reflectit en un informe en el qual es recull de forma detallada el compliment per part de l'entitat auditada de cadascun dels seus 9 principis, així com una visió general de l'organització. Amb aquestes auditories la Fundación Lealtad busca fomentar la confiança de particulars i empreses en associacions i fundacions perquè aquestes puguin complir les seves finalitats.

Per que al cap i a la fi, les Organitzacions No Governamentals som com l'esposa del César, que no només ha de ser honrada sinó que a més ha de semblar-ho.

Consideracions sobre el paper que ocupen les ONG en la seva relació amb els estaments del poder.

Vull donar a conèixer les opinions que el Doctor en Ciències Polítiques i alhora professor de la Universitat Ramon Llull Josep Sort, fa en una entrevista en el diari Avui.

He de reconèixer que m'identifico totalment amb la majoria de les opinions que el professor Sort fa en aquesta entrevista.

Crec que les Organitzacions No Governamentals, cada vegada es fan més depenents dels governs i passen a ser Organitzacions pro Governamentals.

Penso que la dependència econòmica en la gestió dels projectes, que aquestes organitzacions gestionen, fan que es burocratitzin i es professionalitzin d'una forma brutal.
Aquesta macroestructura necessita d'una injecció constant de recursos econòmics, que han d'arribar d'una forma extraordinària per mitjà del finançament institucional.

Les escasses opcions d'obtenció de recursos econòmics al marge de les institucions públiques, fan que aquestes organitzacions es converteixin, en moltes ocasions, en meres comparses dels governs de torn. I tot això es produeix per no poder disposar d'una font de recursos propis, que permeti a aquestes ONG opinar i discrepar dels estaments governamentals.

Aquí teniu l'entrevista publicada al diari Avui.

Josep Sort: "Les ONG depenen del poder cada cop més".

"Aquestes entitats viuen de l’Estat i no gosen criticar el govern per la llei de la dependència.

El clixé dominant és que les ONG són, per definició, entitats bones, generoses i altruistes. Segons Josep Sort el clixé és incorrecte, i ho explica en aquesta entrevista.

Per què no a les ONG?
Jo diria no a la utilització que s’està fent de les ONG com a actors polítics a l’hora de dur terme certes polítiques per part de determinats governs. Les ONG van tenir un origen alternatiu, però s’estan convertint en instruments dels governs.

Expliqui’m casos concrets.
El govern francès, a l’Àfrica, on té un currículum poc galdós, utilitza les ONG per mantenir la seva influència sobre les excolònies. A Darfur el cas és anàleg, però amb ONGs nord-americanes: el govern americà augmenta la seva influència a la zona a través de les ONG. Els governs espanyols fan igual amb les ONG que actuen a Amèrica Llatina...

I les ONG que actuen a Catalunya?
A l’època del PP, hi havia ONG lligades al govern o als sectors més conservadors de l’Església que s’orientaven a la immigració llatinoamericana. Tot estava lligat a un objectiu de fomentar aquesta mena d’immigració, per tal promoure el castellà a Catalunya i la religió catòlica. A això s’hi prestaven, per exemple, ONGs vinculades a l’Opus Dei.

Parlem de les ONG progressistes...
Hi ha ONGs que protesten molt per Gaza, a les manifestacions que hi ha hagut darrerament. Però, per exemple, no diuen res de Txetxènia. Depèn de qui sigui el dolent de la pel·lícula, entre les ONG hi ha mobilització o no. No hi ha una actitud imparcial.

Les ONG reben fons públics via 0,7% de l’IRPF. Hi ha control de com s’utilitzen?
S’ha creat una classe dirigent, gestora d’aquestes entitats, una casta que no se sap davant de qui és responsable, i això és perillós. S’ha especialitzat i professionalitzat, i després ha utilitzat les ONG per fer el salt a la política i càrrecs rellevants. Les ONG són un trampolí per a promocions personals. I no, no hi ha un control democràtic d’aquesta casta.

El funcionament és poc transparent?
En termes generals, sí.

Es poc democràtic?
Hi ha un dèficit democràtic, però no vull generalitzar. Quant al finançament, amb les ONG passa com amb els sindicats, que cada cop més es converteixen en dependents del poder públic. I l’administració les colla i influeix en les seves línies d’actuació.

Digui’m un cas d’actuacions d’ONGs per no molestar els polítics...
La manca de dotació de les ajudes de la llei de dependència. Si les ONG han protestat una mica ha estat amb la boca petita. La manca de crítica al govern en aquest tema demostra que no són independents. La llei de dependència ha tingut un gran impacte mediàtic, que ha beneficiat el govern, però a l’hora d’executar-la ha estat un desastre perquè no hi ha diners. Les ONG ho haurien d’haver denunciat. Però no s’han mobilitzat.

Per què a la meva declaració d’IRPF he de triar el 0,7% a Església o a ONGs?
És molt criticable. Hi hauria d’haver la possibilitat d’una altra via... Ara som presoners d’unes determinades institucions i els hem de donar diners vulguem o no. Caldria que aquests diners poguessin anar cap a institucions en què realment hi hagués un control democràtic.

Faci’m un judici de l’actuació d’Amnistia Internacional.
Té molt de renom i s’ha convertit en un pes pesant de la política a escala global. Fa un esforç per ser independent dels governs, però molt sovint no hi reïx. De facto, els governs tenen el seu pes dins d’AI. Intenten controlar AI i, com a mínim, hi influeixen.

I Greenpeace? Què en pensa?
És una ONG que en la seva organització interna reprodueix l’estatalitat: s’organitza i pensa en termes d’Estat. La seva actitud és molt conservadora, en aquest aspecte. Tot el que no sigui ecologisme no interessa. La seva sensibilitat per les nacions que no tenen Estat és nul·la. A part d’això, ha tingut molt clar que cal fer política a través de l’espectacle.

Això és bo o dolent?
Saben que, perquè parlin de tu, has de fer espectacle. És una postura molt pragmàtica i realista.


Les seves posicions són constructives?
Jo diria que no: és més l’espectacle que fer res de positiu. No trepitgen terreny. Són als núvols i, de tant en tant, es llancen en paracaigudes en un lloc o altre. No hi ha el seguiment del problema, el dia a dia. I aleshores hi ha el problema de la terra cremada: per on han passat ells, no hi creix res.

Té problemes Greenpeace amb altres grups ecologistes?
Sí. N’hi ha hagut. Per exemple, va passar la polèmica de l’oposició al transvasament de l’Ebre. Hi havia la gent local, a peu de carrer, i després l’aristocràcia. Que era Greenpeace.

L'entorn associatiu de les persones amb discapacitat també està en crisi.

No crec que hi hagi cap dubte sobre els objectius i el significat de l'existència del moviment associatiu, però del treball diari en tot aquest eixam de persones que interaccionen, es desprèn que existeixen bastants problemes susceptibles de millorar.

Hem penso que aspectes com l'escassa participació dels socis dintre de les nostres organitzacions, així com la participació de les associacions en el món Federatiu, ens hauria de fer reflexionar sobre el canvi de model que necessita el nostre entorn.

Davant aquesta situació, és necessari plantejar-nos quin ha de ser el paper que juga el nostre moviment associatiu. Sense cap tipus de dubtes, la nostra funció com organitzacions representatives, es limita majoritàriament a l'organització de grups d'autoajuda. Poques són les organitzacions, dirigides per persones amb discapacitat, que han fet el salt a la gestió de serveis dirigits als seus propis associats o a usuaris del seu entorn immediat. Les que gestionen serveis per a persones amb discapacitat física, majoritàriament estan dirigides per familiars de les pròpies persones amb discapacitat.

Per tant, es fa cada vegada més evident la necessitat d'actualitzar el model existent. Ja que les poques organitzacions prestadores de serveis i dirigides per persones amb discapacitat, necessiten d'un relleu generacional. Majoritàriament són entitats amb 25 o més anys d'història, en la que els seus dirigents duen ocupant els càrrecs massa temps. I quan dic massa temps em refereixo que han perdut l'ímpetu i la creativitat de la joventut i en conseqüència, generant a la vegada la inexistència de nous dirigents preparats que aportin noves idees. Aquestes entitats, desgraciadament no tenen lluites per accedir a la direcció. Si l'entitat funciona bé el soci s'acomoda i no té cap necessitat de canvis.

La sensació que tinc és que hem perdut la nostra característica reivindicativa i no mereix la pena l'esforç de lluitar per a aconseguir els nostres drets i els dels altres. Probablement aquesta sensació de laxitud pugui deure's al fet que hem aconseguit ja una bona qualitat de vida i els nostres problemes són secundaris.

Per tant, crec que aquesta actitud de compromís i esforç a l'hora de seguir treballant per a culminar un projecte d'organització, corre el risc d’arribar a fracassar, i bàsicament seria per dos motius prou importants.

Un, perquè existeix una gran escassesa de participació dintre del moviment associatiu, i en conseqüència una falta de relleu en la direcció.

L'altre per l'escassa força reivindicativa del moviment associatiu. Fet que evidentment, ens ha de dur a un replantejament en la metodologia de recerca de recursos que ens permetin finançar la nostra existència i continuïtat, així com aconseguir i consolidar el nostre model amb un major grau d'independència dels poders públics.

La societat civil organitzada: hauria de servir com a model d’autogestió.

Sota el lema "la unió fa la força", la societat civil s’ha anat organitzant al llarg de la història, per a plantar cara a les necessitats dels col·lectius més febles del nostre teixit social. La qual cosa és molt certa, sempre que qui exerceixen aquesta força ho facin en el mateix sentit.

El moviment de les persones amb discapacitat física ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.

Gràcies a la creació d’associacions de tota mena relacionades amb la discapacitat, s’han aconseguit avanços molt significatius en la normalització i integració de les persones que tenim algun tipus de discapacitat. Per tant, un bon nombre de les lluites socials s’han guanyat mitjançant l’acoblament d’ideals i d’interessos en comú, una fita que per a molts resulta tota una utopia, un somni inassolible degut, en bona mesura, a la seva visió miop del panorama associatiu.

El nostre sector necessita seguir caminant cap a la vertebració d’unes organitzacions fortes, estructurades i que siguin els interlocutors de referència de la discapacitat física. Però, perquè aquesta organització sigui dinàmica i vital, és del tot necessari que sigui capaç de generar un debat d’idees que permetin sortir del conformisme actual de les estructures de representació estatals.

A Catalunya, el nostre sector s’organitza al voltant de la Federació ECOM, que actua com a organització d’organitzacions, amb missió, visió, valors i estratègia general comunes, que ha de coordinar la prestació de serveis i a més, actuar com canal de reivindicació de les seves entitats. Circumstàncies i actuacions, perfectament compatibles, que beneficien a la globalitat del nostre col·lectiu.

Entenem que aquest hauria de ser un debat que cal generar en el si de les nostres pròpies organitzacions. Hem de ser capaços d’iniciar un procés d’anàlisi de la situació per a una elaboració posterior d'un Pla Estratègic de la pròpia organització.

En aquesta mateixa línia, podem observar la cada vegada més gran professionalització de les nostres entitats en l’atenció a les persones amb discapacitat, convertint-se en un referent clar davant els múltiples problemes que es presenten en les diferents etapes de la vida com a conseqüència de la discapacitat. Per a aconseguir aquest nivell, les nostres entitats han hagut d’aprofundir en la viabilitat dels projectes que presenten, amb objectius ben delimitats en temps, recursos i metes, a més d’un pla d’avaluació del grau de consecució d’aquests objectius, així com la presentació de paquets complets de projectes i programes a desenvolupar.

Davant aquesta situació, en primer lloc és necessari garantir el manteniment del moviment associatiu i la seva independència plena, amb la qual cosa les entitats han de poder generar els seus propis recursos, utilitzant totes les possibilitats que contribueixin a l’obtenció dels fons amb els quals poder finançar les activitats i serveis que reclama el col·lectiu, uns serveis, que han d’especialitzar-se per a incrementar la qualitat en la seva prestació.

En aquest maremagnum en que ens movem, crec que la constant transformació de les estructures polítiques, ha modificat també la naturalesa de l’associacionisme, que d’element constitutiu de l’ordre social, ha passat a ser instrument de canvi en la societat. Les associacions representen avui els cossos intermedis entre l'Estat i la societat civil mateixa, i la seva existència es considera absolutament necessària per al manteniment i aprofundiment en les llibertats individuals i col·lectives.

Per tant, l’Estat no hauria de veure en les nostres associacions només una forma barata d’atendre al nostre col·lectiu (per què és evident que aquests mateixos serveis realitzats pel sector privat, necessitarien el doble de pressupost). Al meu entendre l’Estat, a través de les seves diferents administracions, hauria de valorar d’una forma ajustada als costos reals la prestació del servei amb els nivells de qualitat necessaris i retribuir en concordança de manera suficient, per a d’aquesta forma garantir la qualitat en la prestació dels serveis en un model d’atenció sorgit des dels propis usuaris.

Lo Bep.

La transparència de les ONG davant la societat: cal comunicar per a ser transparents.

La influència que les entitats sense afany de lucre estem tenint en la nostra societat, és cada vegada més gran. Aquest tipus d'entitats, estem obtenint aquesta credibilitat gràcies a les nostres propostes de models alternatius de societat, per avançar propostes innovadores, per protegir la qualitat de vida, per fomentar constantment un debat social, però per sobre de tot per suplir manques socials que els estats i les diferents administracions públiques, són incapaces d'abordar. En aquest sentit, estem actuant com una espècie de termòmetre social que mesura l'oportunitat o inoportunitat de les polítiques portades a terme pels governs.

Les nostres entitats han hagut de suplir mancances que diferents col·lectius de la nostra societat estan tenint, exposant-se de forma definitiva a una exclusió social.

Aquesta cobertura de suports cap a les persones més desfavorides, les entitats l'hem hagut de portar a terme exercint una política de catalitzador de recursos a diferents nivells:

En primer lloc dinamitzant recursos humans a través de la gestió del voluntariat. Sense el qual no hauria estat possible desenvolupar molts dels seus programes d'atenció directa.

En segon lloc fent de plataforma de captació de recursos econòmics de diferents fonts de finançament. Això ha permès reunir capital que venia de la iniciativa privada, amb capital de diferents administracions públiques. Sense aquesta activitat no s’haurien pogut generar aquestes sinergies dels diferents interlocutors socials.

En tercer lloc ha permès el disseny d'estratègies sectorials dirigides a la generació de polítiques socials encaminades a l'equiparació d'oportunitats.

No obstant això, aquest lideratge de confiança i credibilitat s'està perdent a causa de la falta de transparència del sector. Els casos de corrupció, estafes, lluita de poder, fraus, mala gestió i crisi que s'han produït durant els últims anys —Associació Espanyola Contra el Càncer (1998), Comitè Espanyol de laUNICEF (2003) o Gescartera (2004)—, i que han tornat a aparèixer en els últims mesos en organitzacions com ANESVAD i INTERVIDA, estan evidenciat la falta de transparència del sector no lucratiu. Aquest fet està provocant que la confiança dels ciutadans en les ONG estigui baixan progressivament, i que la percepció i imatge pública estigui deteriorada, generi estereotips, falses idees i desconeixement.

A Espanya, la imatge del sector no lucratiu fluctua entre un alt nivell de confiança, davant de la resta d'institucions, i el desconeixement sobre la gestió dels fins que realitzen. Entre el seu poder i influència per a pressionar quan es prenen decisions polítiques i legislatives, i els estereotips i idees esbiaixades que desfiguren les seves actuacions. Entre el reconeixement públic de la seva tasca i la seva falta d'eficiència, eficàcia i qualitat en el desenvolupament dels seus projectes. Entre el compromís solidari manifest del sector i l'aparició de notícies relacionades amb abusos, conflictes, i crisis puntuals que apareixen en els mitjans, que són objecte de notícia per ser l'excepció i que perjudiquen al sector en el seu conjunt.

Les ONG juguem cada dia en la corda fluixa de la confiança i la legitimitat de la societat. Aquesta corda fluixa pot ser més estable si la confiança i la legitimitat estan fundades en els pilars d'un treball diari eficient, ètic i una comunicació per a la transparència.

És en aquest sentit que és necessari lluitar per aquests ideals d'equitat social. Si aquests desapareguessin ens veuríem obligats a acceptar la derrota de l'esforç del ésser humà.

Lo Bep.

Transparència en les ONG’s d’acció social: Una necessitat del nostre sector.

Es fa veritablement difícil no caure en la temptació d’estigmatitzar d’una forma general, a tot el cistell de pomes quan observem que una d’elles està podrida.

Això és el que succeeix a la majoria de mortals quan ens donen el més mínim motiu per a poder enarborar la bandera de la generalització. Com és el cas del que han succeït amb diferents Organitzacions No Governamentals, que treballen amb col·lectius amb alt risc d’exclusió social dintre i fora del nostre país.

En certes ocasions seria més agradable i reconfortant no haver de dir allò de "veus com tenia raó?", però desgraciadament, no ho podem eludir, ja que de motius ens n’han donat més que sobrats.

En el nostre país, la Guàrdia Civil va detenir en la denominada operació 'Comuna', desenvolupada en la província d'Huelva, als cinc responsables de l'ONG "Huelva Solidària".

Se’ls acusava d’un presumpte delicte d’estafa continuada i un altre contra les Administracions Públiques, per haver estafat a més de quaranta mil immigrants socis d’aquesta organització.

I és que si no l’haguéssim tingut prou amb això, també tenim la presumpta estafa d’una altra ONG (ANESVAD), els responsables de la qual van ser detinguts per apropiació indeguda. I també els mitjans de comunicació es van fer ressò de la investigació que va realitzar la Fiscalia Anticorrupció sobre INTERVIDA.

Efectivament, La Fiscalia Anticorrupció va investigar si els gestors de la fundació INTERVIDA han desviat desenes de milions de dòlars procedents del apadrinament de nens del Tercer Món cap a la constitució d’empreses i institucions privades l’activitat de les quals no té res a veure amb les finalitats benèfiques i no lucratives de l'ONG.

Aquesta situació, genera una opinió molt negativa de la major part de la societat civil, cap a tot el col·lectiu d'Entitats Sense Afany de Lucre, o Organitzacions No Governamentals.

Vull dir-lo d’una forma alta i clara que la gran majoria d’organitzacions que treballem amb col·lectius amb el risc d’exclusió social, o el que anomenaríem avui el tercer sector, hem demostrat el nostre afany de transparència, obrint les portes de les nostres entitats, als analistes de les diferents empreses auditores de comptes, que anualment revisen tota la nostra activitat financera.

Així mateix, moltes entitats com ASPID, estem sotmeses de forma voluntària a la fiscalització que ens realitzen els analistes de la Fundación Lealtad, lliurant tota la documentació necessària per a poder realitzar l’anàlisi de transparència. Aquesta documentació que hem lliurat no és única i exclusivament informació comptable, també lliurem totes les actes dels nostres òrgans de govern i la relació del seguiment de tots els acords presos per ells. Així com els procediments de treball que tenim establerts en el nostre treball diari.

La més mínima ombra de dubte sobre la correcta i adequada utilització dels recursos que gestionem, que provenen de les Administracions Públiques (tot hi els controls que elles exerceixen per a garantir l'adequat fi dels seus recursos), o d’organitzacions privades que inverteixen en corresponsabilitzar-se socialment de les necessitats de determinats col·lectius, ocasionaria una convulsió social que tindria un cost moral molt més gran que el que s’hagués pogut produir amb recursos materials.

Moltes persones han invertit: hores de voluntariat, recursos econòmics personals, compromís social i sobretot el convenciment que un món socialment més just és possible.

El sector de les ONG és, en la seva gran majoria, un sector transparent, sa i ben gestionat. De fet, el resultat de l’ultima Guia de la Transparència i Bones Pràctiques de la Fundación Lealtad, mostra que els Principis de Transparència i Bones Pràctiques s’estan complint en el 88% dels casos.

En el cas d’ASPID, podeu accedir a l'informe realitzat a la nostra entitat per Fundación Lealtad, en la nostra web www.aspid.cat en l’apartat d'Associació i en subapartat Codi Ètic.

Per a les nostres organitzacions és necessari no només ser transparents, sinó que a més de ser-ho hem de semblar-ho (com la dona del Cèsar).

Lo Bep.