Líders vells, entitats a la deriva.

Les persones que estem al capdavant d’entitats sense ànim de lucre, ja siguin de l’àmbit social o cultural, formem part d’un equip que treballa per a portar a terme un objectiu conjunt que és la missió de l’entitat.

Tant les persones a nivell individual com els equips a nivell col·lectiu, tenim un període d’efervescència en el qual les aportacions a l’objectiu comú flueixen d’una forma constant, posteriorment passem a un període de maduresa en el qual es dóna una consolidació a les aportacions del període anterior, per a passar després a un període de ralentització de les activitats de l’organització. Aquest procés natural és extremadament delicat pel que fa a la capacitat de gestió que, les persones i els equips, siguin capaços de fer per a garantir un procés de creixement continuat de l’organització, serà la peça clau per a definir el futur de les nostres entitats.

El sector de les organitzacions de persones amb discapacitat, és un món en el qual hi ha massa líders que duen més de 20 anys al capdavant de les seves organitzacions. Aquest estancament suposa un tap perquè sorgeixin noves persones capaces d'involucrar-se amb les finalitats de les organitzacions.

Es fa necessari un canvi generacional en les organitzacions de base principalment, per a posteriorment impulsar aquest mateix recanvi en les organitzacions de segon i tercer grau com federacions i confederacions. Així mateix, és imprescindible l’entrada en escena de líders amb uns perfils professionals que garanteixin el nou paper que les seves organitzacions els exigiran.

Avui es necessiten capdavanters amb bones aptituds per a les relacions públiques, bons coneixedors del Tercer Sector social, hàbils ideològicament per a representar als seus propis col·lectius, lliures políticament per a ser respectat per tot l’arc parlamentari i sobretot convençuts de la causa que defensen.

Doncs en línia amb aquest discurs, dimarts que ve dia 12 de gener, l'Associació ASPID ha convocat l'Assemblea General Extraordinària per a l’elecció de la Junta de Govern que iniciarà el següent mandat del període 2010-2014. Aquest nou mandat és una bona oportunitat per a dur a la pràctica tot el que he exposat anteriorment i iniciar un relleu en la presidència d’ASPID.

Si les sòcies i els socis d’ASPID ens donen la confiança per al nou mandat, hem d’adquirir el compromís que, dintre d’aquest nou mandat electoral, donarem suport a una nova persona que lideri el destí de la nostra organització en el futur. Entre les persones que es presentessin a les pròximes eleccions, hi ha gent amb molta formació de base que aportarà tota la seva professionalitat i capacitat per a definir l’organització que volem.

El relleu generacional es fa necessari en totes les organitzacions i a ASPID també. És necessària una nova forma de dirigir i una nova forma de concebre els drets del nostre col·lectiu. Per tant, aquest nou mandat serà l’últim en el qual comparegui per a liderar l'Associació ASPID, després de 16 anys al capdavant. Massa temps, ara toca generar un canvi assossegat i tranquil.

El Fundraising o la captació de fons per a activitats sense afany de lucre.

Potser per a poder valorar el desenvolupament real del sector sense ànim de lucre a la nostra societat, hauríem de mesurar-lo per la capacitat de desenvolupament de tres aspectes que caracteritzen a la filantropia, com poden ser: la donació voluntària, l'organització voluntària i el voluntariat. No n’hi ha prou amb tenir moltes Organitzacions No Lucratives i un elevat nombre de voluntaris, com és el cas de Catalunya. També és necessari que les butxaques dels ciutadans, els consells d'administració de les empreses, i els patronats de les fundacions, donin el pas endavant que permeti passar de les paraules als fets i així poder demostrar que el factor determinant és la generositat amb la qual flueixen els diners.

Em penso que no existeix consens a l'hora de definir el Fundraising. Però per a definir-lo d'alguna manera, ho podríem fer com el procés de resolució de sol·licitar i acceptar regals econòmics d'individus, empreses i fundacions per a organitzacions que desenvolupen tasques sense ànim de lucre. La funció del fundraising, per tant, és essencialment comunicació i és essencial analitzar-la des de la perspectiva de les relacions que afecten a l'organització receptora i tots els públics que l'envolten.

Llavors per a mi, ho definiria com el conjunt d'activitats a desenvolupar per a captar i gestionar fons i béns de persones, empreses, fundacions i Administracions Públiques amb destinació a finalitats no lucratives. Els destinataris d'aquestes col·lectes, d'aquests donatius o campanyes de socis, són generalment associacions i fundacions, encara que també s'apliquen les seves tècniques en l'àmbit del finançament de partits polítics.

Aquesta captació de recursos significa que les ONG’s han d'adaptar la seva estructura i formació per a especialitzar a professionals encarregats de la seva gestió. Aquest equip de fundraisers hauria de desenvolupar la seva feina des de dintre de la pròpia ONG, del propi col·lectiu que els ha de gestionar en última instància. Sent així, això és independent que aquestes persones siguin voluntàries o assalariades de l'organització. La clau està que tota la gestió és interna, controlada fins a l'últim cèntim per l'organització, independentment de les consideracions sobre el cost d'aquesta actuació.

Tot i així, hem pogut observar que en els últims anys s'ha generalitzat un fenomen que té el seu origen en el món de la política. I és que el Fundraising es professionalitza, i es subcontracta fora de la pròpia organització. Apareixen d'aquesta forma les empreses externes especialitzades en la captació de recursos econòmics per als objectius de les ONG’s.

A jo em sembla bé que si al mercat existeixen alternatives millors, més eficients i rendibles que el voluntariat o la contractació interna, s’hi ha de recórrer. En aquest sentit vull recordar que també les ONGs competeixen i que és una manera d'estimular la seva eficiència. Però com en qualsevol subcontracta hi ha el perill de la falta de control. Lo que implica que no se sàpiga traslladar la càrrega emocional, de compromís, cap al potencial client. La falta de control suposa també que, davant pràctiques irregulars, poc ètiques o fins i tot il·legals d'aquestes subcontractes, el dany a l'ONG és molt més gran que a una empresa normal. Queda danyada la línia de flotació de la pròpia ONG, com és la seva credibilitat en el compliment de la seva missió.

Estaria bé començar a regular i posar fites als límits en que han de relacionar-se les entitats del cridat tercer sector, les administracions públiques i el sector empresarial. Encara ens ressonen en les orelles els casos de l'Orfeó Català o d’algunes ONG que actuen com multinacionals del tercer sector com Intervida, o sense anar més lluny casos de finançament irregular de partits polítics.

Consideracions sobre el paper que ocupen les ONG en la seva relació amb els estaments del poder.

Vull donar a conèixer les opinions que el Doctor en Ciències Polítiques i alhora professor de la Universitat Ramon Llull Josep Sort, fa en una entrevista en el diari Avui.

He de reconèixer que m'identifico totalment amb la majoria de les opinions que el professor Sort fa en aquesta entrevista.

Crec que les Organitzacions No Governamentals, cada vegada es fan més depenents dels governs i passen a ser Organitzacions pro Governamentals.

Penso que la dependència econòmica en la gestió dels projectes, que aquestes organitzacions gestionen, fan que es burocratitzin i es professionalitzin d'una forma brutal.
Aquesta macroestructura necessita d'una injecció constant de recursos econòmics, que han d'arribar d'una forma extraordinària per mitjà del finançament institucional.

Les escasses opcions d'obtenció de recursos econòmics al marge de les institucions públiques, fan que aquestes organitzacions es converteixin, en moltes ocasions, en meres comparses dels governs de torn. I tot això es produeix per no poder disposar d'una font de recursos propis, que permeti a aquestes ONG opinar i discrepar dels estaments governamentals.

Aquí teniu l'entrevista publicada al diari Avui.

Josep Sort: "Les ONG depenen del poder cada cop més".

"Aquestes entitats viuen de l’Estat i no gosen criticar el govern per la llei de la dependència.

El clixé dominant és que les ONG són, per definició, entitats bones, generoses i altruistes. Segons Josep Sort el clixé és incorrecte, i ho explica en aquesta entrevista.

Per què no a les ONG?
Jo diria no a la utilització que s’està fent de les ONG com a actors polítics a l’hora de dur terme certes polítiques per part de determinats governs. Les ONG van tenir un origen alternatiu, però s’estan convertint en instruments dels governs.

Expliqui’m casos concrets.
El govern francès, a l’Àfrica, on té un currículum poc galdós, utilitza les ONG per mantenir la seva influència sobre les excolònies. A Darfur el cas és anàleg, però amb ONGs nord-americanes: el govern americà augmenta la seva influència a la zona a través de les ONG. Els governs espanyols fan igual amb les ONG que actuen a Amèrica Llatina...

I les ONG que actuen a Catalunya?
A l’època del PP, hi havia ONG lligades al govern o als sectors més conservadors de l’Església que s’orientaven a la immigració llatinoamericana. Tot estava lligat a un objectiu de fomentar aquesta mena d’immigració, per tal promoure el castellà a Catalunya i la religió catòlica. A això s’hi prestaven, per exemple, ONGs vinculades a l’Opus Dei.

Parlem de les ONG progressistes...
Hi ha ONGs que protesten molt per Gaza, a les manifestacions que hi ha hagut darrerament. Però, per exemple, no diuen res de Txetxènia. Depèn de qui sigui el dolent de la pel·lícula, entre les ONG hi ha mobilització o no. No hi ha una actitud imparcial.

Les ONG reben fons públics via 0,7% de l’IRPF. Hi ha control de com s’utilitzen?
S’ha creat una classe dirigent, gestora d’aquestes entitats, una casta que no se sap davant de qui és responsable, i això és perillós. S’ha especialitzat i professionalitzat, i després ha utilitzat les ONG per fer el salt a la política i càrrecs rellevants. Les ONG són un trampolí per a promocions personals. I no, no hi ha un control democràtic d’aquesta casta.

El funcionament és poc transparent?
En termes generals, sí.

Es poc democràtic?
Hi ha un dèficit democràtic, però no vull generalitzar. Quant al finançament, amb les ONG passa com amb els sindicats, que cada cop més es converteixen en dependents del poder públic. I l’administració les colla i influeix en les seves línies d’actuació.

Digui’m un cas d’actuacions d’ONGs per no molestar els polítics...
La manca de dotació de les ajudes de la llei de dependència. Si les ONG han protestat una mica ha estat amb la boca petita. La manca de crítica al govern en aquest tema demostra que no són independents. La llei de dependència ha tingut un gran impacte mediàtic, que ha beneficiat el govern, però a l’hora d’executar-la ha estat un desastre perquè no hi ha diners. Les ONG ho haurien d’haver denunciat. Però no s’han mobilitzat.

Per què a la meva declaració d’IRPF he de triar el 0,7% a Església o a ONGs?
És molt criticable. Hi hauria d’haver la possibilitat d’una altra via... Ara som presoners d’unes determinades institucions i els hem de donar diners vulguem o no. Caldria que aquests diners poguessin anar cap a institucions en què realment hi hagués un control democràtic.

Faci’m un judici de l’actuació d’Amnistia Internacional.
Té molt de renom i s’ha convertit en un pes pesant de la política a escala global. Fa un esforç per ser independent dels governs, però molt sovint no hi reïx. De facto, els governs tenen el seu pes dins d’AI. Intenten controlar AI i, com a mínim, hi influeixen.

I Greenpeace? Què en pensa?
És una ONG que en la seva organització interna reprodueix l’estatalitat: s’organitza i pensa en termes d’Estat. La seva actitud és molt conservadora, en aquest aspecte. Tot el que no sigui ecologisme no interessa. La seva sensibilitat per les nacions que no tenen Estat és nul·la. A part d’això, ha tingut molt clar que cal fer política a través de l’espectacle.

Això és bo o dolent?
Saben que, perquè parlin de tu, has de fer espectacle. És una postura molt pragmàtica i realista.


Les seves posicions són constructives?
Jo diria que no: és més l’espectacle que fer res de positiu. No trepitgen terreny. Són als núvols i, de tant en tant, es llancen en paracaigudes en un lloc o altre. No hi ha el seguiment del problema, el dia a dia. I aleshores hi ha el problema de la terra cremada: per on han passat ells, no hi creix res.

Té problemes Greenpeace amb altres grups ecologistes?
Sí. N’hi ha hagut. Per exemple, va passar la polèmica de l’oposició al transvasament de l’Ebre. Hi havia la gent local, a peu de carrer, i després l’aristocràcia. Que era Greenpeace.

Polítiques socials en temps de crisi.

Enrere queden els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció de la carta de ciutadania.

En els últims anys hem assistit a fets que han canviat substancialment les perspectives d'inclusió a la societat, de les persones amb discapacitat. D'una banda, s'han aprovat dues lleis, la d'autonomia personal i atenció a la dependència i la de Serveis Socials de Catalunya, que suposen un pas històric pel que fa a la garantia de drets i prestacions socials; i per l'altre, el Pla de Suport al Tercer Sector Social, reforçant d’aquesta manera el treball realitzat per les entitats del tercer sector com actor social.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques i per als sectors més fràgils dl nostre teixit social.

És evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens mostren que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou sens dubte la potenciació de l'economia social i una forta inversió per a reduir en tot lo possible, la fractura social. Ja que és evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de prestar especial interès en potència la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

És per això que crec que no és el millor camí, el proposar l'esborrany de convocatòria d'ajudes per als programes socials de la Secretaria d'Assumptes Socials del Govern central, a càrrec de la recaptació del 0,7% de l'IRPF. Ja que si es porta a terme, impedirà que una entitat d'àmbit local o autonòmic pugui sol·licitar ajudes per a desenvolupar programes en el seu municipi o comunitat.

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Després del forçat parèntesi de la guerra civil, hem anat assistint a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels estrats més fràgils de la nostra societat.

Precisament Catalunya és la comunitat en la que hi ha més ONG socials, la que ha presentat més sol·licituds d'ajudes a la convocatòria del 0,7% de l'IRPF i en la que més contribuents marquen la casella de la declaració de la renda per a fins socials, en un 57%. Per tant, aquest any s'hauran recaptat uns 62 milions d'euros amb aquest programa.

Per tot això, vull recordar que la ciutat de Lleida ha concentrat, a les terres de ponent, la majoria d'aquestes associacions. Per tant, la seva recent història no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

Entenc que la igualtat d'oportunitats és un dret de tots els ciutadans, pel sol fet de la seva ciutadania i en la seva aplicació concreta no s’ha de tenir en compte cap altra circumstància que no sigui la seva dignitat essencial.

La captivitat del Govern Espanyol.

En plena entrada de la tardor, en la que els rigors climatològics aniran accentuant de forma gradual la sensació de fred, tinc la impresió que més que quedar-nos gelats, ens acostem a un hivern calent.

Sembla ser que la gestió dels diners recaptats en la declaració de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, que com recordeu és la casella que marquem per a destinar el 0,7 % del que paguem a la religió o ha fins socials. Doncs bé, resulta que aquest pastís és un fruit molt apetitós pels que fins a ara han anat vivint del txollo.

Aquesta situació s'han fet palesa, quan el passat 17 de setembre tots els grups parlamentaris del Congrés a excepció del Partit Popular, van aprovar en el Ple per 183 vots a favor i 135 en contra la moció presentada per Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, per la qual s'instava al govern a traspassar de forma gradual i amb efectes de l'any pròxim la gestió del 50% de la recaptació del IRPF, als governs autonòmics. És a dir, es demanava la territorialització dels fons del 0,7% de l'IRPF i la participació dels governs de les Comunitats Autònomes en la seva gestió.



Fins a aquí tot semblava anar d'acord amb les promeses fetes per diferents partits (entre els quals hi ha el Partit Socialista de Catalunya), en la campanya electoral de les passades Eleccions Generals del mes de març.

Però com sembla ser que la felicitat completa no existeix. Poc després que la Cambra baixa instava al govern a aquesta cessió de l'impost, la Ministra d'Educació, Política Social i Esport Mercedes Cabrera es va despenjar, responent a una pregunta del Partit Popular en el mateix Congrés dels Diputats, que no es transferiria cap tram del 0,7% d'aquest impost.

Suposo que com que la Mercedes Cabrera és la Ministra d'esports i aquest any coincideix que és un any olímpic, s'ha permès el luxe de passar “olímpicament” dels mandats que els representants dels ciutadans li van fer de forma majoritària.

Personalment crec que és una autèntica llàstima que el Govern no hagi aprofitat l'oportunitat de fer la reforma aquest any, ja que per a l'any 2009 es produirà increment en la recaptació provocat al passar del 0,52% al 0,7% de l'IRPF. Aquest tram autonòmic del 50% no hagués suposat cap minvament en els programes de les entitats estatals i en canvi hagués permès redistribuir els fons sense que ningú perdés en l'operació.

Per tant, Catalunya continua sent una comunitat excessivament gravada per la recaptació dels fons dedicats a la solidaritat. Si prenem com exemple que l'any passat Catalunya va recaptar 40 milions d'euros de l'IRPF dels quals tan sols 13 van tornar al territori. És molt difícil explicar-los a les famílies catalanes que només un 32% del que es recapta de la casella de la solidaritat, torna a ser invertit a Catalunya i que el 68% se’n va com a quota solidaria.

Segons l'Informe de la Inclusió Social a Espanya 2008 (realitzat per l'Obra Social de Caixa Catalunya), aquí no lliguem els gossos amb llonganisses. Ja que mentre la taxa de pobresa a Extremadura és d'un 17’4%, la d'Andalusia, un 18’2%, i la del País Valencià un 16’8%, Catalunya té una taxa del 19%.

Personalment penso que els diputats catalans al Congrés que van votar a favor de la moció, haurien de dir una alguna cosa al veure's desautoritzats per la Ministra. Ara no val el silenci, ja que és una de les promeses van fer en campanya electoral tots els partits llevat de els Populars i que ara ha estat desestimada.

Aquest canvi de rumb a última hora només té una explicació i que és que el Govern està lligat i captiu de les grans entitats sense ànim de lucre, que formen part de la Plataforma d'ONG d'Acció Social com: Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), Càrites Diocesanes, Confederació de Centres de Desenvolupament Rural (COCEDER), Creu Roja Espanyola, entre moltes altres. I si aquest govern no és capaç d'engegar fórmules que facin que els diners que aportin els ciutadans d'una comunitat reverteixi en projectes socials d'aquesta mateixa autonomia, a jo que no em parlin més de solidaritat entre territoris. Potser seria millor que em parlessin d'expoli entre territoris, en benefici de les grans multinacionals del tercer sector.

Transparència en les ONG’s d’acció social: Una necessitat del nostre sector.

Es fa veritablement difícil no caure en la temptació d’estigmatitzar d’una forma general, a tot el cistell de pomes quan observem que una d’elles està podrida.

Això és el que succeeix a la majoria de mortals quan ens donen el més mínim motiu per a poder enarborar la bandera de la generalització. Com és el cas del que han succeït amb diferents Organitzacions No Governamentals, que treballen amb col·lectius amb alt risc d’exclusió social dintre i fora del nostre país.

En certes ocasions seria més agradable i reconfortant no haver de dir allò de "veus com tenia raó?", però desgraciadament, no ho podem eludir, ja que de motius ens n’han donat més que sobrats.

En el nostre país, la Guàrdia Civil va detenir en la denominada operació 'Comuna', desenvolupada en la província d'Huelva, als cinc responsables de l'ONG "Huelva Solidària".

Se’ls acusava d’un presumpte delicte d’estafa continuada i un altre contra les Administracions Públiques, per haver estafat a més de quaranta mil immigrants socis d’aquesta organització.

I és que si no l’haguéssim tingut prou amb això, també tenim la presumpta estafa d’una altra ONG (ANESVAD), els responsables de la qual van ser detinguts per apropiació indeguda. I també els mitjans de comunicació es van fer ressò de la investigació que va realitzar la Fiscalia Anticorrupció sobre INTERVIDA.

Efectivament, La Fiscalia Anticorrupció va investigar si els gestors de la fundació INTERVIDA han desviat desenes de milions de dòlars procedents del apadrinament de nens del Tercer Món cap a la constitució d’empreses i institucions privades l’activitat de les quals no té res a veure amb les finalitats benèfiques i no lucratives de l'ONG.

Aquesta situació, genera una opinió molt negativa de la major part de la societat civil, cap a tot el col·lectiu d'Entitats Sense Afany de Lucre, o Organitzacions No Governamentals.

Vull dir-lo d’una forma alta i clara que la gran majoria d’organitzacions que treballem amb col·lectius amb el risc d’exclusió social, o el que anomenaríem avui el tercer sector, hem demostrat el nostre afany de transparència, obrint les portes de les nostres entitats, als analistes de les diferents empreses auditores de comptes, que anualment revisen tota la nostra activitat financera.

Així mateix, moltes entitats com ASPID, estem sotmeses de forma voluntària a la fiscalització que ens realitzen els analistes de la Fundación Lealtad, lliurant tota la documentació necessària per a poder realitzar l’anàlisi de transparència. Aquesta documentació que hem lliurat no és única i exclusivament informació comptable, també lliurem totes les actes dels nostres òrgans de govern i la relació del seguiment de tots els acords presos per ells. Així com els procediments de treball que tenim establerts en el nostre treball diari.

La més mínima ombra de dubte sobre la correcta i adequada utilització dels recursos que gestionem, que provenen de les Administracions Públiques (tot hi els controls que elles exerceixen per a garantir l'adequat fi dels seus recursos), o d’organitzacions privades que inverteixen en corresponsabilitzar-se socialment de les necessitats de determinats col·lectius, ocasionaria una convulsió social que tindria un cost moral molt més gran que el que s’hagués pogut produir amb recursos materials.

Moltes persones han invertit: hores de voluntariat, recursos econòmics personals, compromís social i sobretot el convenciment que un món socialment més just és possible.

El sector de les ONG és, en la seva gran majoria, un sector transparent, sa i ben gestionat. De fet, el resultat de l’ultima Guia de la Transparència i Bones Pràctiques de la Fundación Lealtad, mostra que els Principis de Transparència i Bones Pràctiques s’estan complint en el 88% dels casos.

En el cas d’ASPID, podeu accedir a l'informe realitzat a la nostra entitat per Fundación Lealtad, en la nostra web www.aspid.cat en l’apartat d'Associació i en subapartat Codi Ètic.

Per a les nostres organitzacions és necessari no només ser transparents, sinó que a més de ser-ho hem de semblar-ho (com la dona del Cèsar).

Lo Bep.