Els líders polítics mundials també tenen baixes passions.

Aquesta és la foto que m'ha enviat la Maite Andrés, una instantània recollida en una d'aquestes cimeres internacionals. Realment em confirmen la conclusió a la qual havia arribat que la imatge que ens transmeten els líders polítics, no és altra cosa que l'aplicació del màrqueting en la gestió política.

El que la foto reflexa no és més que una situació concreta que revela la forma que ens comportem les persones (en aquest cas els homes).

En aquest pessebre podem veure com el president de Canadà (Stephen Harper) s'arregla la corbata, conscient que té poques oportunitats d'estar en l'ull de l'huracà mediàtic. En aquest cas aliè als mitjans de comunicació, es prepara per a la posi i alhora xafa amb el peu els papers que se li han caigut a la pobra secretària (1).

Després podem veure a un home segur de si mateix, que es permet dur l'americana mig cordada i ensenyant un tros de corbata per sota (2). Aquest no pot ser altre que el president americà Barack Obama. Es comporta com si la situació no anés amb ell. Potser perquè la seva dona és una tia més alta que ell i que té unes mans que semblen de jugador de pilota basca. Per la qual cosa se'm planteja que si al pobre Barack li passés el mateix que al Clinton, la Michelle Obama li fotria la cara plena de mans al seu marit, amb la qual cosa el tio posa la mirada al capdavant fent-se el llonguis.

Després ja apareixen els presidents llatins, el francès Nicolás Sarkozy i l'italià Silvio Berlusconi. Ambdós tenen la seva mirada posada fixament al cul de la pobra secretària (4) per a observar si des de dalt se li veu el tanga. Ambdós els considero un prototip d'homes masclistes i misogins en més o menys grau. El francès amb més glamur i l'italià més bavós.

Ambdós mandataris són dels que podríem dir de mata baixa, amb el que el francès ha de posar-se unes plataformes tipus Drag Queen (3). Aquest complex és propi d'un petit emperador que s'ha hagut de buscar una parella espectacular per a adornar la seva trista figura.

En canvi l'italià ha optat per passar tantes vegades pel quiròfan com sigui necessari, fins al punt que té la pell de la cara tan estirada i tivant que corre el risc que si riu se li escapi un pet. La seva mirada i el seu somriure lasciu denoten la presència d'un vell verd, dels que conten batalles d'abans de la guerra. Sota els seus peus té un dels papers que recull la secretària (5), probablement amb l'esperança que quan vagi agafar-lo pugui veure-li l'escot.

Al cap i a la fi, en aquest pessebre es reflecteixen les més baixes passions humanes.

La política sense els mitjans de comunicació, no existeix.

Avui m’ha cridat molt l’atenció, una notícia en la que ens deien que el president del PP, Mariano Rajoy, tenia previst visitar el Centre d'Internament d'Immigrants de Melilla durant el seu viatge en plena precampanya electoral a la ciutat autònoma, però finalment ha decidit no fer-lo, ja que la Delegació del Govern havia prohibit l’entrada de càmeres al centre.

Aquesta situació que pot semblar una excentricitat del líder del PP, és un fet que pot aplicar-se a la gran majoria de polítics que ens envolten.

En plena precampanya electoral la situació es fa més evident, però la quotidianitat ens demostra que el que no surt en els mitjans de comunicació, no existeix. Per tant, és qüestió de no perdre el temps i buscar qualsevol esquer que permeti fixar l’atenció d’aquests mitjans i augmentar els impactes mediàtics al preu que sigui.

Els partits polítics ja tenen els argumenten preparats amb els esquers electorals que poden donar-los millors resultats, depenent del territori al que es dirigeixin. Per posar només un exemple, per al Partit Popular resulta altament rendible temes com: el terrorisme basc, la marginació del castellà a Catalunya, la utilització del vel en les dones musulmanes, les conseqüències de la immigració en la vida diària, etc.

En segons quins entorns de debat social, podríem dir que en qualsevol dels exemples anteriors hi ha un component altament demagògic. I segurament és cert, però la política és pura demagògia.
Després s’estranyen els polítics que els ciutadans i ciutadanes no anem a votar, que ens desinteressem per aquest teatre de l’absurd que pretenen vendre’ns.

En realitat, jo penso com el Groucho Marx quan va definir a la política com "L’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats". Cal que algú ens empari!!!.

Lo Bep.

Els mitjans de comunicació en una societat inclusiva.

El paper que els mitjans de comunicació tenen, a l’hora de crear opinió en la nostra societat, resulta del tot estratègic per a fer una previsió del que el ciutadà del carrer exigirà en el futur als seus mandataris.

Per tant, per al col·lectiu de persones amb discapacitat resulta estratègicament clau tenir la col·laboració del sector dels professionals de la comunicació, per a poder transmetre a la societat una imatge inclusiva centrada en les capacitats de les persones i no en les mancances.

La nostra classe política i per tant els nostres governants, estan acostumats que els problemes socials, mentre no apareguin en els mitjans de comunicació, no són prou rellevants com per a alterar les partides pressupostàries en la inversió anual prevista.

La prova la tenim que qualsevol responsable governamental, que en algun moment el Diari SEGRE el pública en l'Ascensor a Baix, automàticament es posa les piles i comença a treballar de manera intensa per a solucionar el problema denunciat.

Amb aquest senzill exemple, podem veure que els periodistes poden ser els socis dels col·lectius en risc d’exclusió social a l’hora de posar determinats temes en l’agenda de govern de la nostra classe política. Això sí, tenint sempre en compte el context social en el que als periodistes els hi toca exercir la professió.

Així doncs, és possible un treball actiu de conscienciació de la comunitat perquè desapareguin els mites que històricament han afavorit les actituds discriminatòries cap a col·lectius exclosos socialment. Si ens referim a les persones amb discapacitat, suposem un 10% de la població en el nostre país.

Per poder assolir aquests objectius, és necessari emprar un to informatiu, objectiu i imparcial, que s’allunyi del dramatisme i que aporti serietat i credibilitat a la notícia, sense recórrer al drama que fàcilment pot desembocar en un caire morbós.

Si hem de potenciar una imatge integradora als mitjans de comunicació de les persones amb discapacitat, els professionals de la comunicació juntament amb les organitzacions representatives del nostre col·lectiu, hauríem de treballar conjuntament per a aconseguir canviar alguns estereotips arrelat a la nostra societat com:

• Abordar únicament la discapacitat des de l’àmbit socio-sanitari, obviant tots els altres matisos que el tractament d’aquestes notícies hauria de tenir.
• Escàs interès a buscar, com nucli de la notícia, a les persones amb discapacitat. Se sol partir d’esdeveniments organitzats per entitats interessades en la causa o de l’agenda d’organismes oficials per a fer una cobertura.
• Considerar a la persona amb discapacitat heroi o com víctima. És convenient centrar-nos en les potencialitats de les persones amb discapacitat i descobrir altres matisos diferents al de l’heroisme o el del victimisme. Cal buscar l’essència de la notícia en la persona no en la seva condició.
• No contrastar les notícies amb fonts que aportin opinions divergents. Quan es tracta de publicar notícies en els quals el protagonista és una persona amb discapacitat, no se sol posar en dubte el fons de la mateixa. Amb això no s’aconsegueix donar una major profunditat de debat i és cau en el subjectivisme.

D’aquesta manera, quan es reflecteix en els mitjans de comunicació una informació sobre el món de la discapacitat, és fàcil trobar una descripció profusa de la problemàtica a la qual s’al·ludeix. No és, no obstant això, tan habitual trobar una proporcionada al·lusió a les possibles solucions per a abordar el problema.

Per tan, tant els professionals de la informació com les organitzacions representatives de les persones amb discapacitat, hem d’aspirar a assolir l’objectiu de fer de la discapacitat un tema transversal, que pugui estar present en totes les seccions dels mitjans de comunicació. Fer que la discapacitat sigui una condició o matís de qualsevol tipus d’informació i no només d’espais especialitzats en fer-la protagonista.

D’aquesta manera podrem fer que els mitjans de comunicació incloguin, i no per a parlar de temes relacionats amb la discapacitat, a persones amb discapacitat entre els seus personatges habituals (periodistes, tertulians, actors i altres professionals) per a consolidar, predicant amb l’exemple, aquest principi de normalització social.

Lo Josep.