El poble que no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la.

La persecució que l'Audiència Nacional està fent contra el jutge Baltasar Garzón, ens posa en primera plana del riota dels països als quals ens volem semblar. Molts juristes internacionals de reconegut prestigi, s'estan posicionant per la insostenibilitat dels arguments que s'utilitzen per processar-lo.

Els diferents governs espanyols i els seus aparells diplomàtics, s'havien pavonat per tota Sud-amèrica presumint de l'exemple que havia suposat la transició espanyola de finals dels 70 fins al 2000. Donaven lliçons arreu de tolerància, transparència i esperit democràtic, a països que estaven sortint de dictadures com la que havíem patit aquí al període franquista. El Rei d'Espanya rebia premis com el Carlemany i donava consells de com s'havien de fer les coses a partir d'ara.

Doncs bé, tots aquells bocamolls ara estan sent retratats per l'actuació del màxim òrgan de la judicatura espanyola, com és el Tribunal Suprem, que es mostra com el braç executor de la dreta ultranacionalista més casposa que existeix al nostre país. Posant en perill, sense cap tipus de pudor, un dels pilars del nostre Estat de dret, com és la independència del poder judicial respecte a l'Executiu i al Legislatiu.

Per descomptat, no es pot amagar que el veí regne d'Espanya funciona amb un esperit clarament africà. Propi de monarquies bananeres, que escullen a dit a les persones que ostenten els càrrecs en els principals òrgans judicials.

La dreta espanyola sempre s'ha negat a passar pàgina a la història, i amb això no em refereixo només a l'extrema dreta representada per la Falange Espanyola, sinó també per alts càrrecs de partits democràtics, com el Partit Popular, que han permès fer intervencions públiques per evitar que es coneguin i es documentin tots els crims del franquisme. Hem pogut veure en més d'una ocasió a personatges com el Fraga Iribarne dient que "deixin als morts tranquils".

Per personatges com aquest va resultar molt incòmoda l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica el desembre de 2007, obrint una nova etapa en la reparació i el reconeixement de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.

N'hi ha que pensen que ja està tot dit sobre la guerra civil espanyola i que de la postguerra ja s'ha escrit suficient. Aquests personatges mantenen que hi ha una gran quantitat de bibliografia sobre la dictadura de Franco, que es compten per centenars les obres on s'utilitza el retret històric com a argument per injuriar el dictador. Encara que els defensors d'aquesta tesi consideren, a més que, a hores d'ara de la nostra democràcia, continuar remenant les brases d'aquell drama constitueix un anacronisme, que els que ho fan només pretenen obrir velles ferides que estan a punt de cicatritzar. La intenció d'aquest conservadorisme democràtic no és altra que "oblidar i girar full" excusant una falsa pietat amb la dramàtica remembrança i el dolor evitant, de pas, participar en un debat en què sempre es van sentir incòmodes. Potser perquè, per dins, reconeixen el pesat llast que va suposar el franquisme en la història de l'oligarquia, la noblesa, la burgesia, l'exèrcit i tots els sectors es van acostar al repartiment de poder mitjançant la submissió de les classes socials més desfavorides.

Doncs bé, Espanya no pot permetre tancar l'últim capítol de la guerra fratricida que va enfrontar uns espanyols contra uns altres. Si el veí regne d'Espanya vol formar part de l'esperit europeu, també deu amarar-se de democràcia i de tolerància. El fet de no voler reconèixer els excessos del règim franquista, no evitarà que la història els documents que i els assumeixi com a fets contrastats. Seria bo que aquests brases franquistes que encara existeixen a la dreta espanyola, assumissin com a propi l'exemple d'Alemanya, d'Àustria o de Polònia. No per no reconèixer aquests crims canviaran la història.

Bildu posa en evidència la justícia espanyola una vegada més.

La llum verda del Tribunal Constitucional a les candidatures de Bildu tanca la qüestió jurídica de la presència de l'esquerra abertzale als comicis municipals del 22 de maig al País Basc i Navarra, desautoritzant de manera contundent a tota la cort del Tribunal Suprem que, amb anterioritat, havia fallat que aquesta coalició electoral venia a donar continuïtat a la il·legalitzada Batasuna. La decisió del Tribunal Constitucional es produeix per sis vots a favor de la majoria governamental o progressista contra cinc vots en contra del bloc conservador.

La votació en blocs ideològics torna a certificar la fragilitat d'una institució fonamental i posa de manifest que no aconsegueix escapar als riscos d'una politització vergonyosa. Fins i tot en aquells casos en que la decisió adoptada és la més d'acord al dret. Probablement amb aquesta esmena que ha fet el Tribunal Constitucional sobre el nyap que van fer els magistrats de la Sala número 61 del Tribunal Suprem, la justícia espanyola evita una sentència contrària dels tribunals europeus, que els hagués enrogit les galtes i hagués advertit de la manca de criteri jurídic que la magistratura espanyola utilitza en les sentències de conflictes territorials.

És justament per aquest plantejament visceral que té la judicatura espanyola cap a les nacions que habitem a la península ibèrica, que cada dia estic més convençut que els fa molta més por la voluntat d'autodeterminació de Catalunya que l'autodeterminació d'Euskadi, tot i que aquesta hagi utilitzat el terrorisme com a eina de pressió. La prova la tenim en què aquest grup de "savis de la justícia" del Tribunal Constitucional, va trigar quatre anys a emetre una sentència covarda que va causar un enorme desastre amb l'Estatut de Catalunya aprovat de forma democràtica pel poble català, i en canvi en unes poques hores de reunió van resoldre favorablement les candidatures de Bildu per a les eleccions municipals.

Tot aquest espectacle pornogràfic de l'alta judicatura espanyola, no fa més que posar a Espanya en el lloc adequat respecte a Europa. Venim a ser la democràcia bananera d'Europa, en la qual cada dia que passa es posa més de manifest que l'autèntica transició democràtica, encara té algun capítol per tancar. Amb tot això, L'únic que aconsegueixen és conduir a la ciutadania catalana, a començar a buscar camins d'insubmissió als plantejaments que es recepten des de la altiplà castellà.

El dia dels innocents o l'any dels innocents.

És ben cert que els costums de la nostra societat canvien per moments i està integrant el fet de prendre el pèl a les activitats diàries de tot l'any.

Això sembla ser que arrenca de la matança de nens que el rei Herodes. Però aquesta celebració ha tingut una evolució i els orígens de com la coneixem avui en dia, hem de buscar-los en el paganisme de l'edat mitjana, quan durant aquest dia, preludi del Carnaval, la disbauxa i la gresca eren els protagonistes, perquè tot estava permès i la culpa no requeia en ningú.

Avui en dia, la festa té un sentit pagà, en el qual les persones es fan bromes i enganys. Una de les bromes més conegudes són els ninots de paper que s'enganxen a l'esquena de la víctima. Aquest dia també és costum que els mitjans de comunicació publiquin una notícia falsa i inversemblant, que els lectors han de esbrinar. Reconec que cada vegada és més difícil saber quina és la notícia falsa que han publicat, perquè es publiquen una quantitat tan gran de imbecil·litats durant l'any, que quan arriba el dia dels innocents es té tendència a donar per certa la burrada per inversemblant que sembli.

Poso com a exemple la notícia que ha aparegut en tots els mitjans de comunicació estatals, en la que anunciava que el president de la Diputació de Castelló (el Popular Carlos Fabra) ha quedat absolt dels seus càrrecs per prescripció dels delictes dels quals se l'acusava, pels quals estava imputat el president del Partit Popular de Castelló.



Personalment vull felicitar al jutge que ha signat aquest l’Auto de l'audiència Provincial, per haver triat una data tan assenyalada per demostrar-nos que, tal com deia l'ex alcalde de xerès Pedro Pacheco, la justícia és una conya. És cert que a ningú se li escapa el sentit de l'humor del jutge amb un cas tan emblemàtic

La veritat és que la gent cada dia estem menys de collonades i el que ens marca el dia a dia és la crua realitat, com la crisi, l'atur, els drets socials o els augments dels preus.

Estem perdent aquesta capacitat de sorprendre a les persones properes amb situacions enginyoses que et fan reflexionar o si més no et fan riure. Crec que el nostre nivell de saturació sobre situacions esperpèntiques està al límit i la nostra capacitat de sorprendre'ns s'està diluint.

Els ciutadans ja n’estem farts de que ens prenguin el pèl. Acabem una campanya electoral en la què hem sentit quantitat ingent de bestieses per part de tots. Ens espera a l'abril una altra campanya electoral en què ens prometran aquest món i l'altre amb ajuntaments endeutats fins les orelles. Jo em plantejo que en comptes de celebrar el dia dels innocents, acceptem la realitat que aquest dia es perpetua durant tot l'any i proposem celebrar el dia de la veritat, on la sorpresa ha d'estar en que ningú pot mentir durant aquest dia . Certament jo tampoc estic molt convençut que això funcionés.

La pudor del sistema judicial espanyol.

Per si no ho teníem prou clar, un cop més s'ha posat de manifest que a Espanya el poder judicial és una mera pantomima al servei del Poder Executiu, o de qualsevol altre dels poders fàctics dels que interactuen al nostre país.

Si no n’havíem tingut prou amb la Opereta Bufa que va suposar la sentència de l'Estatut de Catalunya, amb més de la meitat dels magistrats amb el seu càrrec caducat i ordint estratègies per carregar-se la voluntat del poble català. Ara els han tornat a deixar amb el cul a l'aire, en publicar al portal WikiLeaks els contactes que membres del govern de Rodríguez Zapatero amb diferents representants de la judicatura espanyola, com el Fiscal General de l'Estat Cándido Conde Pumpido i diversos fiscals de l'Audiència nacional, especialment el seu cap, Javier Zaragoza.

Segons els informes publicats per WikiLeaks, queda demostrat que els màxims representants de la diplomàcia nord-americana a Espanya, van moure les seves cartes per aconseguir desactivar tot un seguit de posicionaments de la justícia espanyola en contra de l'actuació del govern nord-americà a l'Iraq. Bàsicament la preocupació es va centrar en la marxa de dos processos judicials oberts a l'Audiència Nacional i que afectaven a interessos dels Estats Units, com la mort del càmera gallec José Couso a Bagdad el 8 d'abril de 2003 per trets d'un tanc nord-americà, i el trasllat il legal a Guantánamo de suposats terroristes en avions que van fer escala a Espanya.

Un cop destapat tot aquest mercadeig d'interessos a què es veu sotmès el sistema judicial espanyol, l'únic que ens queda per creure és que els nens vénen de París i Santa Claus ve de la fàbrica de la Coca-Cola.

Per això tinc molt clar que el nostre sistema judicial només pot aspirar a actuar de bufó al costat del sistema judicial nord-americà, que porta implícit la seva submissió als interessos dels Lobby's econòmics del seu país.

Fa gairebé 40 anys que vam sortir d'una dictadura que tenia un govern controlat molt de prop pels militars i amb un sistema judicial al servei del règim. Ara estem al segle XXI, amb un sistema judicial que han de garantir els drets de la ciutadania, basats en la igualtat i la llibertat i l'únic que ens trobem és amb un sistema judicial al servei dels poders fàctics d'Espanya. Que per cert, són els mateixos que tenien la seva força i influència durant la dictadura franquista.

De moment les revelacions incòmodes que està fent WikiLeaks, han aconseguit un clima de consens internacional per iniciar una recerca i captura del seu actual director, l'australià Julian Assange i una pressió política, econòmica i judicial per perseguir els servidors d'Internet que vulguin acollir la seva pàgina web.

Per això reconec que mai estaré de prou agraït a WikiLeaks pel seu treball de deixar al descobert a tot el món, les misèries del sistema judicial espanyol, ja que fins ara només les coneixíem els que les havíem patit.

La llei de l'embut.

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives i amb una llarga història plena d'experiències innovadores. La societat civil hem sabut organitzar-nos per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desafavorits i conseqüentment, el Parlament de Catalunya ha estat l'escenari de la proclamació de lleis pioneres, dirigides a garantir que tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin desenvolupar-se tant professional com humanament dins de la nostra societat.

Però malauradament la societat en què vivim s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només són o han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat ens neguem a concebre la política com un mercadeig d'interessos econòmics i de poder. Volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.

La pàgina que no s'ha passat de la història d'Espanya.

Ha hagut de ser Argentina la que ens doni una lliçó de democràcia, per reobrir la causa contra el franquisme. La Sala Segona de la Cambra Criminal i Correccional Federal ha declarat aquest divendres nul l'acte d'una jutgessa argentina, pel qual va arxivar la querella presentada per familiars de desapareguts espanyols i les deu organitzacions de drets humans més importants del país.

Estem vivint en una societat que, al meu entendre, ja està prou madura per afrontar les veritats del genocidi franquista. És per això que és el moment d'exigir als nostres polítics, de dretes i d'esquerres, populars i socialistes, que tinguin el valor d'afrontar d'una vegada per totes la veritat sobre els crims durant la dictadura de Franco. El que un no pot entendre és que quan els representants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica van presentar la querella als jutjats espanyols, tot un president del Congrés dels Diputats, com el socialista José Bono fes comentaris com "de bojos n’hi ha a tot arreu ". Jo comprenc que el senyor Bono, com a fill de falangista que és, no tingui cap interès en remoure les atrocitats que persones de la mateixa ideologia política que el seu pare van cometre durant els 40 anys de dictadura.

Però potser el senyor Bono hauria de recordar que està com a President del Congrés, gràcies a un partit que va estar reprimit i perseguit pels companys de partit del seu pare. Moltes vegades la supèrbia ens fa cometre errors estratègics com aquestes declaracions del bocamoll del Bono.

Personalment tinc molt poca confiança en la justícia espanyola, perquè la considero arbitrària i excessivament polititzada. En un estat modern i que aspiri a ser democràtic, la separació de poders és la pedra de toc que ha de fer funcionar una democràcia. Els plantejaments que van fer Rousseau i Montesquieu en referència al fet que el poder judicial pogués treballar sense interferències del legislatiu o l'executiu, és la garantia que ha de promoure una autèntica democràcia. Lamentablement no tinc la sensació que això es doni en la justícia espanyola.

La meva falta de confiança es basa en que l'única eina que tenim per garantir el respecte i el restabliment del dret a l'honor, avui a Espanya, és una llei de memòria que dóna subvencions als familiars perquè busquin els seus desapareguts. Crec que si el Govern respecta tant a la justícia com diu, fins i tot quan pren la decisió que ha pres sobre el jutge Baltasar Garzón, hauria de respectar també a la justícia argentina, que en aquest aspecte, ha fet bastant més que l'espanyola.

El que està clar és que Espanya no pot donar lliçons de democràcia ni de transparència a nivell internacional. La llei d'amnistia general aprovada al 1977, per la pressió que els militars exercien sobre la classe política, hem de considerar-la com la tan criticada llei de punt final que es va aprovar a l'Argentina després de les dictadures.

Per tant, avui és innegable que els crims del franquisme constitueixen delictes de lesa humanitat i, en conseqüència, el reclam dels que pretenen una investigació justa per poder passar pàgina definitivament a la història de la guerra civil.

Condemna post mortem a Pepe Rubianes: la pudor de la justícia espanyola.

Certament és difícil entendre els principis sobre els quals un jutge aboca tots els seus esforços, per condemnar els qualificatius "idiota" i "desgraciat" que l'artista Pepe Rubianes va fer l'alcalde de Salamanca Julián Lanzarote del Partit Popular. Aquestes declaracions es van fer en el marc del conflicte dels "papers de Salamanca".

Suposo que Pepe Rubianes, allà on sigui, ha d'estar deixant anar una de les seves sonores rialles tan característiques seves, veient en ridícul que el Tribunat Suprem està fent al remoure aquesta situació per netejar de merda, l'honor del tal Julián Lanzarote.

Realment és xocant que la justícia es dediqui a condemnar persones mortes, que casualment sempre solen ser del mateix bàndol. Ara seria un bon moment perquè el Tribunal Suprem es plantegés condemnar un assassí, també mort, com Francisco Franco, Adolf Hitler i molts altres.

Com podem veure, continuem evidenciant tics reaccionaris de la dreta cavernícola espanyola. El poder judicial continua fent evident quina és la seva posició política. Tinc molt clar el que sempre voten.

Si analitzem els motius pels quals es condemna al Rubianes, ens trobem que primer qualifica l'alcalde de Salamanca de "idiota".

Segons l'enciclopèdia de la xarxa Viquipèdia, una de les accepcions més comuna és la de "persona sense educació o ignorant". Si ens atenim a les declaracions que l'alcalde va fer en aquella època, sobre el trasllat dels papers robats a la Generalitat de Catalunya durant la guerra civil, podem confirmar que si, que un grau elevat d'ignorància ja tenia el pobre home, al creure que aquests papers formaven part de la història d'Espanya. Mai alguna cosa robada pot formar part de la història de ningú i si hagués tingut una certa educació, hauria comprès que l'acte de retornar els papers als seus legítims propietaris, és un acte de desgreuge que portava 60 anys de retard.

Rubianes també va qualificar de "desgraciat" l'alcalde salmantí. Aquest adjectiu qualificatiu fa una referència directa a una persona que "pateix una desgràcia o inspira compassió". Desconec si a nivell personal l'alcalde Julián Lanzarote patia algun tipus de desgràcia. A nivell col.lectiu és evident que ell visualitzava la devolució dels papers robats als seus legítims propietaris, com una desgràcia per a la seva comunitat. Davant la qual cosa m'inclino per la segona accepció de la definició, en la qual s'especifica que el personatge al qual s'aplica l'adjectiu "inspira compassió", ja que entenc que s'ha de ser solidaris amb les persones que el seu nivell intel lectual no els permet ser coherents en els seus plantejaments, sense perjudicar a tercers.


Vist això, considero que els qualificatius que Pepe Rubianes va fer l'alcalde de Salamanca, són perfectament coherents amb les actuacions que el senyor Julián Lanzarote va fer en aquell moment.

Per tant, em solidaritzo amb els qualificatius que va fer de "idiota" i "desgraciat" l'actor Pepe Rubianes.

El jutge Garzón i les dues espanyes.

Una altra vegada estem amb les dues espanyes. No és una gens nou. Avui que ens oblidem de gairebé tot no convindria oblidar que durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), va haver milers de morts en els dos bàndols que no van ser tractats de forma igual.

Per això ara tenen més sentit que mai, les declaracions del ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo sobre que l'extrema dreta ha pres el Tribunal Suprem. Aquest tribunal ha desestimat el recurs de Garzón contra el seu processament per la querella de Falange Espanyola. L'artífex de l'acte és el jutge Adolfo Prego, una persona ultraconservadora que ha escrit articles contra la llei de la memòria històrica a la revista de la fundació de la Vall dels Caiguts i sembla ser que és patró d'honor de la fundació ultra dretana “Defensa de la Nación Espanyola”. Amb aquest currículum no m'estranya res la decisió del Suprem.

I el que és d'una conya pujada de to, és que els que volen empaperar a Baltasar Garzón són els falangistes, els hereus del règim feixista. En qualsevol país europeu això seria un escàndol. Us imagineu que a Alemanya un grup neonazi posés a la picota a un jutge per investigar les atrocitats de l'Hitler?

Estic convençut que hi ha tingut molt a veure el fet que el jutge Garzón hagi estat al cim mediàtic durant gairebé vint anys. Aconseguint que en els anys noranta l'esquerra li satanitzés per haver destapat el cas dels GAL i fos el jutge instructor de la causa que va enviar a la cúpula del ministeri de l'Interior, José Barrionuevo i Rafael Vera, a la presó de Guadalajara. En aquells moments la dreta li donava suport amb entusiasme quan va contribuir a destapar els escàndols del PSOE. Aquesta mateixa dreta és la que ara aplaudeix la decisió del Tribunal Suprem d’asseure’l al banc dels acusats per haver-se atrevit a jutjar els delictes que el franquisme va cometre en defensa dels seus interessos.

La instrucció del cas Gürtel ha estat l'última actuació que ha posat en evidència les pràctiques corruptes de dirigents del Partit Popular a València i Madrid. També s'ha ocupat de desempolsar els delictes del franquisme i, de passada, va enviar a la presó a diversos prohoms de la política catalana, socialistes i convergents sense distincions.

Un jutge que ha aconseguit que els mateixos que el menyspreaven fa vint anys des del socialisme, acudeixin ara en la seva defensa a les mateixes portes de l'Audiència Nacional. Els populars que es fregaven les mans en aquells desconcertants temps del socialisme i ara pateixen les conseqüències del cas Gürtel.

No és sa que en un país democràtic un jutge hagi adquirit tant protagonisme. Sembla ser que la línia divisòria que separava els tres poders s'ha esborrat. Hi ha una excessiva politització de la justícia que ens convertirà a nivell internacional, una vegada mes, en una democràcia de pandereta.

El món sencer ha de saber que a Espanya no és la justícia democràtica la que duu al jutge Garzón a la banqueta. Al contrari, és ella, la justícia democràtica, la que ocuparà el banc dels acusats per a posar-la a ratlla altra vegada.

La Presidenta del Tribunal Constitucional té por.

Al Tribunal Constitucional estan que treuen foc pels queixals, perquè ja duen tres anys estudiant la forma de com retallar l'Estatut de Catalunya i no semblar una república bananera als ulls de l'opinió internacional.

Els continus retards del Tribunal Constitucional a l'hora de dictar la sentència que resoldrà el recurs presentat pel partit Popular contra l'Estatut de Catalunya, tenen com a efecte col·lateral que s'eternitzi la situació de provisionalitat que viu i treballa el ple d'aquesta cort de justícia.

Sembla ser que els magistrats més pròxims al Partit Popular, inicialment volien guanyar les votacions per golejada. Però al veure que això no era possible han anat reduint les seves pretensions i avui ja es conformen amb guanyar de penal i en l'últim minut (tal com han fet històricament les coses a Madrid).

Aquesta història es complica més cada dia que passa, ja que un terç dels membres del tribunal, entre ells la pròpia presidenta del Constitucional María Emilia Casas, duen des de desembre de 2007 a l'espera de la renovació, després d'haver esgotat el seu mandat de nou anys, i si no hi posen ma poden arribar al segon aniversari d'interinitat sense que el PP i el PSOE hagin arribat a cap acord per a impulsar la seva substitució pel ple del Senat.

Però sembla que la sentència sobre l'Estatut de Catalunya és el punt determinant perquè els dos grans partits es plantegin abordar la substitució dels magistrats del Constitucional, l'inici de la negociació es pot veure també dificultat per les pèssimes relacions que viuen ambdós partits, immersos en acusacions d'espionatge il·legal i tècniques d'eliminació del contrari pel 'cas Gürtel'.

Al meu entendre, la forma en la que el Tribunal Constitucional està actuant sembla denotar una ineficiència notable, potser no tant per culpa de la negligència, sinó al temor d'assumir la seva responsabilitat com òrgan judicial i evadir un possible enfrontament polític. Els magistrats progressistes del Tribunal Constitucional podrien resoldre definitivament aquest conflicte, que no fa més que desgastar al govern socialista, utilitzant el vot de qualitat de la presidenta, agafant el toro per les banyes i assumint les responsabilitats del seu càrrec. Els magistrats conservadors ja ho haguessin fet si haguessin tingut l'oportunitat, perquè la dreta té molt més clars els seus objectius i les accions a realitzar per a aconseguir-los.

Per tant i a la vista de lo succeït en aquest tribunal, em costa molt diferenciar els posicionaments i les diferències entre el PP i el PSOE pel que fa a la concepció d'Espanya.

Del referèndum d'Arenys de Munt a les crues necessitats socials.

En la majoria de les celebracions per la Diada Nacional de Catalunya celebrades ahir, com cada any es van posar de manifest davant la classe política i els mitjans de comunicació, les autèntiques necessitats de la societat civil catalana.

Aquest sistema d'organització dels actes del 11 de setembre, ens permet que una vegada a l'any els ciutadans de forma espontània, puguem acostar-nos als màxims dirigents de les institucions públiques i dels partits polítics que compareixen a les ofrenes florals i davant els mitjans de comunicació, per a expressar la nostra opinió sobre els problemes que ens pertoquen de prop.

Entenc que l'obligació dels màxims dirigents de les nostres institucions, és la de solucionar els problemes materials de la gent de forma sostinguda a través d'una economia forta i igualitària: és a dir, una economia que creixi, no que s’estanqui i que redistribueixi.

Està molt clar el molt baix nivell de satisfacció que la societat civil té, en relació a les mesures preses pels nostres dirigents per a afrontar la crisi econòmica que se'ns ha vingut damunt.

Ahir vam poder comprovar que a la gent li preocupa molt més temes com: l'alt nivell d'atur, el difícil accés a l'habitatge, la precarietat laboral dels quals tenen la sort de treballar o la ineficàcia de l'aplicació de lleis fetes de cara a la galeria com la "Llei de Dependència", que un referèndum de festa major.

Aquestes són situacions que preocupen a la ciutadania que té el dret d'exigir als responsables polítics que apliquin solucions immediates. És del tot necessari adaptar l'acció política a les necessitats ciutadanes. No podem permetre'ns generar debats que actuïn com cortines de fum, per a diluir els anhels socials dels ciutadans.

Suposo que Arenys de Munt ha de tenir necessitats d'infraestructures, d’equipaments municipals, d’integració de la immigració, etc. com tots els municipis de Catalunya. Per tant és extremadament perillós entrar en el joc de la demagògia desmesurada, convocant consultes populars que només serveixen de cara a la galeria.

Jo també vull un referèndum en el qual el poble català pugui expressar d'una forma lliure, la seva voluntat d'autodeterminació. Però el que mai defensaré és la teatralització al carrer de la independència de Catalunya. Per a això ja tenim la Fira de Teatre en el carrer de Tàrrega, que té molta més tradició i experiència en aquests esdeveniments.

Dit això, també vull posar en evidència l'excessiu nacionalisme espanyol, que els jutges han manifestat al prohibir la implicació de l'ajuntament i l'autorització d'una concentració de feixistes d’ultradreta. Amb això l'única cosa que aconsegueixen és fomentar una gran desafecció dels ciutadans, cap a un poder judicial excessivament polititzat i al servei d'un poder executiu, amb un model d'estat anacrònic i tronat.

La gent tenim problemes importants per solucionar i no haver d'estar pendents dels capritxos de polítics sense idees per a resoldre els problemes dels ciutadans, i jutges que actuen de marionetes del nacionalisme espanyol més caspós.

Veig el nostre panorama polític amb un gran escepticisme, per l'escassesa de líders capaços de mobilitzar a la ciutadania i coherents amb les necessitats del seu poble.

Entenc que només amb persones que van destacar a la fi del segle XX difícilment resoldrem els problemes que uns partits amb estructures del segle XIX tenen per a plantar cara als reptes del segle XXI.

En resum, menys referèndums teatrals i més solucions socials.

L'excés de corporativisme d'alguns jutges els condueix a un ridícul social.

Aquest matí quan em dirigiria al treball, he escoltat per la ràdio que el jutge degà de Barcelona, José Manuel Regadora, acusa als Mossos de filtrar casos que desprestigien als magistrats. Concretament es refereix a la negativa d'una magistrada a sotmetre's a un control d’alcoholèmia i acusa als agents d'amagar informacions que afecten més a la seguretat dels ciutadans.

Realment m'he quedat de pedra al veure els excessos corporativistes que el poder judicial duu a terme per a protegir els seus interessos.

He tingut la curiositat de buscar la definició concreta de corporativisme, i una de les accepcions que he trobat és "Tendència a defensar els interessos d'un sector professional per sobre dels generals de la societat”. Aquesta definició m'ha semblat la més definitòria de l'actitud que aquest conjunt de funcionaris (entenent funcionaris com persones a sou de l'Estat o sigui pagats per tots nosaltres), que al meu entendre, es creuen amb un poder sobre terrenal per a estar per sobre del diví i l'humà.

Entenc que lo fotut de la situació no és que una jutgessa s'hagi pres unes copes de més un dia. Lo vergonyós és que intenti utilitzar la seva posició de privilegi com jutgessa, per a eludir el que tots els altres éssers terrenals hem d'aguantar.

Per això crec que el jutge degà de Barcelona, José Manuel Regadora, s'ha passat tres pobles intentant protegir a la seva col·lega.

I és clar, amb actituds com aquesta l'única cosa que fan és que molta gent, com jo, cada dia ens costi més creure en la imparcialitat de la justícia a Espanya. D'aquesta manera, tinc la sensació que aquesta dama amb els ulls embenats que subjecta una balança, té un forat a la bena que li permet veure el que li interessa.

Cal recordar que a l'exalcalde de Jerez, Pedro Pacheco, volien processar-lo i fotre’l al talego per dir públicament que per a ell "la Justícia és un Cachondeo”. Doncs jo cada vegada penso més com ell.

Penso que tant el legislador com el jutge solen oblidar que la funció a complir per la llei, és fer previsibles les sentències. El jutge, el poder del qual deriva de la llei, no només està obligat a ser-li fidel, com única justificació del seu càrrec, sinó que ha de sentir-se orientat per un conjunt bé travat de normes a sotmetre els seus judicis al Dret.

La incompetència de Baltasar Garzón o l'acolloniment davant la dreta espanyola.

Ahir va ser dia 20 de novembre, dia de la memòria per als feixistes que recorden la mort de Franco i José Antonio Primo de Rivera. Probablement no és tan important el volum de seguidors que reten homenatge a aquesta celebració, com que trenta anys després en la caiguda de la dictadura, encara no s’hagi cicatritzat aquesta ferida.

Per tant, no és d'estranyar que aquestes celebracions hagin estat contrarestades per l'aparició d'alguns manifestos signats per intel·lectuals, entre ells alguns premis Nobel menjo José Saramago, i juristes internacionals que han investigat les repressions en altres països amb dictadures, en els quals donen suport la causa de Garzón i exigeixen al Govern que compleixi amb la legalitat internacional i ofereixi veritat, justícia i reparació a les víctimes, com s'ha fet al mig món.

Algun d'aquests manifestos duien per títol "Per a passar pàgina, primer cal llegir-la". Realment trobo molt encertat el títol, ja que no és possible que els tribunals espanyols hagin assumit la seva competència per a investigar i perseguir els crims més greus de dret internacional comesos en altres països com: Xile, Argentina, Guatemala, Xina, Rwanda, L'Iraq, El Marroc, Palestina, Àustria i Alemanya i s'abstinguin ara d'investigar els crims d'igual gravetat comesos en el nostre propi país.

En aquest sentit, considero desproporcionat l'atac a la iniciativa de Garzón des dels poders fàctics de la histèrica dreta espanyola, que a través de la Brunete mediàtica, han creat alarma en la nostra societat i indefensió en els demandants.

Penso que és inconcebible que en un país que es vanagloria de ser la vuitena potència del món, hagin aparegut aquestes reaccions d'odi que ha impulsat la Brunete mediàtica, que el van ovacionar com a justicier quan atacava als socialistes pels GAL i les critiques per una banda de la dreta espanyola que, convé recordar-lo, s'ha negat, fins a la data, a condemnar al Parlament el cop d'estat il·legal contra un govern legítimament constituït com va anar el del 18 de juliol de 1936.

I és que crec que una part del que ens passa és aquí. No que es vulgui reobrir ferides sinó que encara estan obertes moltes perquè no es van tancar bé. Ningú busca revenges, canvi de la truita, revisió de fortunes, empresonaments etc. Es busca recuperar una dignitat perduda i maltractada per part dels vencedors durant massa anys. Els que van guanyar la guerra si que van tenir la seva llei de memòria històrica, van enterrar bé a tots els seus morts, fins i tot van posar a les façanes de totes les esglésies d'Espanya la seva llista de “caiguts”.

I cal recordar que a Catalunya van ser executats personatges polítics de diferents ideologies, això si totes diferents a la dels insurgents, com va ser el republicà President Companys o el cristià demòcrata i catalanista Carrasco i Formiguera.

En aquest sentit, considero que de tots els arguments contra l'acció de Garzón respecte als crims franquistes, el més ridícul és el que l’acusa d'obrir ferides feliçment tancades. És una falsificació interessada de la realitat, que cal relacionar amb l'intent sistemàtic de la dreta de fer una lectura de la transició amb un sol objectiu: blanquejar el franquisme.

Les ferides del franquisme mai han estat tancades. Simplement, han estat tapades. Aquest tipus de ferides només es tanquen si un país les afronta oberta i lleialment, amb voluntat de comprensió i amb generositat. Aquí no hi ha hagut dol. Aquí simplement el que va haver durant la transició va ser una amnistia, reforçada amb un compromís tàcit d'amnèsia, arrencat sota el xantatge del soroll de sabres i del risc d'un cop d'estat.

D'altra banda, un altre dels arguments darrere del que li agrada parapetar-se a la dreta és el de la simetria. Va haver crims pertot arreu: pel costat dels republicans i pel costat dels rebels. Fins a aquí res a dir. Només que no val oblidar tota la resta. Que els rebels es van aixecar contra un règim democràtic legalment constituït. Que les atrocitats del costat republicà es van acabar amb la guerra i van ser cruelment sancionats pel nou règim o pagades amb l'exili pels que van poder escapar. I que les atrocitats del franquisme van seguir practicant-se durant la legalitat que ells van instal·lar, amb i sense simulacres judicials.

Crec que el problema no és una decisió judicial que en qualsevol cas arriba tard i que ja hem pensava que no aniria més lluny d'una reparació simbòlica. El problema és la relació entre la dreta espanyola i el franquisme. O més precisament: la incapacitat de la dreta espanyola d'acceptar que té arrels en el franquisme i que aquest forma part de la seva tradició. La dreta espanyola s'ha mogut gairebé sempre de la mà de l'Església i dels militars. La realitat és així. I per molt que la dreta vol dissimular-ho la història no canviarà.

Lo lamentable de la situació, és que en aquest tema el nacionalisme espanyol (representat per le dreta i amb la benedicció d'algunes tendències del PSOE), no veu necessari passar pàgina.

Por qué no te callas? Aquesta és l'arma que utilitza la monarquia per a defensar-se del poble.

Només vull posar en el vostre coneixement la notícia que acabo de llegir al diari El País, titulada "Declara a l'Audiència Nacional l'alcalde que va dir crápula al Rei".

Us recomano que li foteu un cop d'ull. Crec que aquesta monarquia proposada després d'una dictadura, s'està trontollant a marxes forçades.

Alguna cosa ha d'estar canviant en la joventut del nostre país quan la Universitat Pompeu Fabra rebutja la presència de la Família Real en el seu recinte. La veritat sempre sura, i aquestes generacions no han nascut amb la pressió d'haver conegut una dictadura sustentada per tres potes, formades per les faccions més feixistes de l'exèrcit espanyol, la dreta espanyola i l'església catòlica.

Segons el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) d'aquesta universitat, la Corona és una institució arcaïca i no democràtica, pel que representa un conjunt de valors incompatibles amb una institució com la Universitat Pompeu Fabra que proclama la llibertat, democràcia i igualtat.

Als súbdits reals, cada vegada se'ns fa més difícil respectar a una monarquia instaurada per un dictador que va obtenir i va mantenir el poder mitjançant un cop feixista, una guerra civil, centenars de milers d'assassinats en la postguerra i quaranta anys de brutal repressió.

Al meu entendre, aquesta monarquia va ser imposada per una falsa transició que, amb la complicitat de les cúpules dels partits suposadament d'esquerres, va usurpar el dret popular a decidir la forma d'Estat a instaurar després de la vulneració de la legalitat democràtica republicana.

Per tot això, la gent cada vegada entenem menys a una monarquia creada per a garantir la continuïtat de les estructures de dominació oligàrquica de la economia que des del franquisme, a través de la transició sense ruptura, es va imposar a les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

Ja se que tinc posat el dit a l'ull a la corona, però confesso que em costa acceptar a un rei que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, a la dictadura de Franco.

Qui jutja al jutge? Un altre jutge.

Una vegada, fa molts anys, Pedro Pacheco, llavors Alcalde de Jerez, va manifestar públicament que “la justícia era un cachondeo”. Era el més greu que s’havia escoltat en la història de la nostra democràcia contra aquest poder de l’Estat, la Justícia. No se quina va ser la causa immediata de la seva acusació ni si per això van arribar a castigar-lo però el que si puc afirmar avui, molt temps després, és que es va quedar curt perquè la justícia no és una conya sinó que és una vergonya.

El mateix dia que el Consell General del Poder Judicial sancionava al jutge Rafael Tirado amb 1.500 euros per falta greu, aquesta comissió disciplinària imposava una multa de 7.500 euros al jutge de Toledo Ángel Luis de Olmo per haver comès abús d’autoritat i tenir halitosis, una malaltia que produeix una forta olor de l’alè, tal com li acusaven els funcionaris del seu jutjat.

L'instructor de l’expedient obert al magistrat de Sevilla Rafael Tirado i la comissió disciplinària del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va imposar a aquest una multa de 1.500 euros, van interpretar la llei de la manera més favorable al jutge, ja que la sanció podia haver arribat fins als 6.000 euros.

D'altra banda, alguna vegada que quan es crema una fotografia del rei, la justícia actua amb tot el seu pes sobre els supòsits delinqüents. Aquesta imparcialitat està generant un autèntic clam social i polític a favor de l'aplicació equànime de la llei, independentment del nom i el càrrec de l'acusat.

I un ja no sap, certament, si Pedro Pacheco es va passar en el seu moment o si en realitat es va quedar curt.

La indecent actuació del jutge Tirado al no ordenar la presó per a un pederasta com l’assassí de la nena Mari Luz és una fallada del sistema judicial, lent i ineficaç. Penalitzar-lo amb 1.500 euros és com exonerar-lo a ell i a tot el sistema.

Fets com aquest posen de manifest la necessitat de portar a terme una reforma del règim disciplinari dels jutges i acomodar els tipus a les circumstàncies. Aquesta sentència reflecteix la frivolitat que afecta a bona part de les activitats públiques del nostre país.



Al meu entendre, aquesta resolució ve a confirmar el clima de corporativisme judicial que, des del primer moment, va envoltar l'escàndol d'aquella tragèdia, quan es va intentar passar la responsabilitat d’una banda a una altra i es van buscar en va culpables d’aquest caos fora fins i tot de l'àmbit de la justícia.

No se si aquest intent d'impunitat és causat per alguna indecent actitud corporativista o pel fet insòlit que l'únic dels tres poders de l'Estat, el judicial, descansa individualment persona a persona el que fa que alguns transitin impunement sense responsabilitzar-se dels seus errors.

Personalment penso com el Canceller alemany Otto Von Bismarck “Amb les lleis passa com amb les salsitxes, és millor no veure com es fan”.