La
màquina de la política espanyola a grinyolat constantment al llarg dels darrers
200 anys. El país veí sempre han considerat la política com una pel·lícula
d'indis i vaquers. Els posicionaments polítics sempre han necessitat vencedors
i vençuts, ja que difícilment els vencedors podrien sentir-se orgullosos de la
seva victòria si no comptessin amb un bàndol derrotat i humiliat als seus peus.
Aquest
plantejament ha continuat vigent des de la mort del dictador. El bipartidisme
que es va instal·lar des de la suposada "transició", ha derivat en
una alternança en el poder entre la dreta franquista "de tota la
vida", representada per la banda del Partit Popular i una suposada
socialdemocràcia descafeïnada des de la celebració del XIII Congrés del PSOE a
l'exili, a Suresnes (França) a l'octubre de 1974. Aquí es va dibuixar un
socialisme de disseny que encaixés en la farsa de la transició a un sistema
democràtic.
En
aquell moment, l'estament militar va marcar les condicions per a dissenyar un
sistema que, per sobre de tot, "semblés democràtic". Per a això es
necessitava exterminar del panorama polític espanyol, a tots els matisos de
l'esquerra que poguessin arribar a ser un factor de desequilibri del sistema
dissenyat.
En
aquest joc de poder, calia elaborar una Constitució que fos un búnquer
infranquejable per defensar l'estratègia del postfranquisme. El control exercit,
per l'estament militar, per elaborar la carta magna era tan brutal que un dels
anomenats pares d'aquesta Constitució (Jordi Solé Turà) va declarar abans que
l'Alzheimer degradés la seva memòria, que la constitució es va forjar en un
hotel i amb un telèfon directe a mà per consultar cada un dels articles amb els
militars de guardia.
Amb
aquests antecedents, es va aconseguir l'efecte desitjat de crear a Espanya un bipartidisme
que pogués eliminar del panorama a tots els matisos de l'esquerra. El PSOE
dirigit per Felipe González es va encarregar d'adormir les reivindicacions
socials, que les esquerres volien reivindicar en plena efervescència del canvi
polític.
Per
tant, des de la mort de Franco els governs a Espanya s'han alternat entre
l'extrema dreta, del Partit Popular, i el centredreta maquillat d'esquerra que
representava el PSOE.
Enmig
de tot aquest anquilosament polític ha estat sempre he anomenat "problema
català". Fa més de 150 anys que els anhels identitaris i de d'autogovern
de Catalunya, han estat una pedra a la sabata de la història política
d'Espanya. En la constitució de les Corts Republicanes, Ortega i Gasset ja va
dir allò de que " el
problema catalán no se puede resolver, sólo se puede conllevar".
L'estratègia
de Rajoy de recentralitzar les competències del govern català, han tingut el
suport del PSOE. Tant el PP com el PSOE han trobat un filó electoral a
l'Espanya profunda, que consisteix a atacar per terra, mar i aire (o sigui des
del poder econòmic, judicial i polític) qualsevol tret identitari català.
Després
de les eleccions del passat 20 de desembre aquest problema català, ha agafat
més protagonisme que mai. L'aritmètica parlamentària ha establert un escenari
en el qual obliga a negociar qualsevol alternativa de govern. I aquí rau el
problema, ja que cap dels dos partits majoritaris té la cintura política
necessària per assumir renúncies i negociar.
Així
doncs, el referèndum català ha impedit un acord d'esquerres entre PSOE i PODEM.
Els poders econòmics de l'Ibex 35 han obligat al PSOE a entendre amb la dreta
neoliberal de Ciutadans, frustrant els anhels d'un Pedro Sánchez defenestrat i
amb la maleta a punt per a la seva retirada.
Davant
d'aquest escenari, l'única solució que intueixo és "un pas al costat"
de Mariano Rajoy (desapareixent el panorama polític) i una legislatura
governada per la banda del PP dirigida per la Sáenz de Santamaría, amb el
suport de Ciutadans i l'abstenció de un PSOE en ple procés de putrefacció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada