L'emergència social es cura amb consens polític.

El 2007 és l'any de referència en el qual s'inicia la gran regressió de l'economia al nostre país. Esclata en mil trossos la bombolla immobiliària i arrossega milers d'empreses. El sector bancari es declara en fallida tècnica i condiciona el govern a socialitzar els seus errors empresarials i per tant a assimilar el seu deute.

Tots aquests anys de retallades a l'Estat del benestar, ha portat a una part important de la societat catalana a una situació de clara emergència social. Els resultats d'aquesta ventada de recessió econòmica és de 510.237 persones a l'atur. D'aquestes 393.900 estan patint un atur de llarga durada, havent d'afrontar desnonaments i desestructuració familiar. A Catalunya 101.000 llars sobreviuen sense cap tipus d'ingrés a la unitat familiar i 683.700 persones no es poden permetre suportar el rigor hivernal amb la temperatura adequada a la llar. Tampoc cal oblidar l'elevada taxa d'abandonament escolar del 20,9%, que suposa una de les més altes de tota la Unió Europea. Aquesta és la Catalunya real!

Davant d'aquesta situació, no podem oblidar que la pobresa a Catalunya ha augmentat en gairebé 15 punts percentuals durant aquesta recessió econòmica. Segons el segon l’informe sobre l'evolució de les desigualtats socials de CC.OO. de Catalunya, aquest augment percentual és molt superior al conjunt d'Espanya i la Unió Europea. Aquest escenari no ha fet més que augmentar l'anomenada "bretxa social". Els pobres són més pobres que el 2007, mentre que els rics són més rics en el mateix període.

Aquest gran tsunami ha posat cares a la crisi. És evident que els col·lectius amb major vulnerabilitat social han estat els que més han patit aquests efectes. És per això que la crisi té cara de dona, té una cara infantil, té cara de persona amb discapacitat i sobretot té cara de persona gran. Per tant, estem veient com la desigualtat social creixent ens allunya cada vegada més de les xifres dels països europeus. És cert que aquesta situació esdevé produïda per un mal funcionament del mercat de treball, de les grans retallades en polítiques públiques adreçades a la cohesió social i d'una fiscalitat especialment dissenyada per afavorir els més rics.

Davant d'aquest atzucac social en què ens trobem, necessitem urgentment una regeneració democràtica, que ens porti a una nova forma de fer política en la qual es consensuen uns eixos centrals d'actuació social, que prioritzin clarament l'atenció a les persones per davant dels interessos dels mercats.

Fa gairebé 40 anys dels anomenats "Pactes de la Moncloa". En aquell moment hi va haver la lucidesa suficient per entendre que la precarietat social que vivien les persones, necessitava de prendre decisions, fermes i decidides, que no convertissin les necessitats socials en munició per a la batalla política. Aquesta estratègia d'actuació és molt comú en països amb llargues tradicions democràtiques com Suècia, Alemanya o Holanda. Malauradament a casa nostra és molt més difícil de trobar aquesta voluntat per a entendre’ns.

Catalunya necessita que els seus representants polítics donin un exemple de maduresa. Ha arribat el moment dels consensos per atendre les persones. Aquests consensos han d'abastar des de la regulació de les relacions laborals, fins a l'establiment d'una política per a la gestió de les rendes. Els principals agents socials (sindicats i patronals) han de liderar obligatòriament aquesta transició a estratègies consensuades. La societat els exigeix ​​una resposta ràpida, valenta i clara a la situació de desarrelament polític que està vivint en aquests moments.

Penso que el consens, per a la creació de polítiques socials, és una condició necessària per aconseguir la plena eficàcia de l'estratègia. La voluntarietat en l'acord i la unanimitat de tots els actors rellevants, és la garantia per donar-nos un model social compatible amb la reducció de les desigualtats. Si hem de posar els fonaments d'un nou país, comencem per definir un mínim comú denominador en atenció a les persones que ens faci capaços de proposar un nou model de societat.

Desitjo que el Ple d'Emergència Social i Reactivació Econòmica que es farà al Parlament de Catalunya el 9 i 10 de març, sigui el punt de partida per trobar aquest consens que porti al nostre país més a prop del model europeu.