El boomerang del Mariano Rajoy.

Governar amb majoria absoluta durant tota una legislatura és un treball especialment dissenyat per exacerbar l'egoisme dels dirigents més ximples. Al 2011, la banda del Partit Popular, encapçalada pel seu líder "més carismàtic", Mariano Rajoy, va començar una legislatura en la qual vessava supèrbia, xuleria i prepotència pels quatre costats.

En aquells moments d'eufòria, amb el 44,6% dels vots contra el 55,4% de la oposició, ningú de la banda del Partit Popular es va parar a pensar que després de la dolça legislatura també hi hauria vida. Que després dels quatre anys s'hauria de negociar i arribar a acords per poder estructurar un govern des de la minoria, i que l'aplicació del corró parlamentari dels seus 186 diputats tindria el seu efecte bumerang si no podien garantir una altra majoria absoluta.

En aquests anys la banda del Partit Popular ha controlat tots els ressorts del poder polític. Assegurant-se, a més de la presidència del govern, les presidències del Congrés, Senat, del Tribunal Suprem, del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal de Comptes i fins i tot la del Tribunal Constitucional. En aquest últim van col·locar de president a un dels seus militants sense el més mínim rubor ni vergonya.

La banda del Partit Popular, amb Rajoy al capdavant, a governat Espanya a cop de decret. Una estratègia de govern més pròpia de governs colpistes que l'exercici de la democràcia parlamentària. Exhibint múscul i marcant un perfil quixotesc, en el qual la pròpia vicepresidenta i portaveu exhibia algun somriure xulesc en les seves aparicions mediàtiques.

Tota aquesta miopia política va durar tres anys dels quatre de legislatura que han tingut. En l'últim any va ser quan van posar tots els ous a la cistella del projecte dels Siudadanos. Aquests havien de ser el cavall de Troia per enganyar a l'electorat de centre dreta i que garantís la continuïtat i la impunitat de totes les malifetes comeses per la banda.

L'estratègia no era dolenta, però l'error el van cometre a posar tantes esperances en els Siudadanos. Sent aquests un partit de plàstic, sense ideologia, amb un líder amb les mateixes característiques que el mateix partit i amb un nivell carismàtic d'allò més mediocre. Per corregir-ho es va comptar amb un gran desplegament pressupostari de les empreses de l'Ibex 35, comprant minuts a les televisions privades per vendre un titella inert i incapaç de transmetre confiança.

En fallar la estratègia dels Siudadanos, s'han trobat que el seu marge de maniobra i de negociació és molt reduït. Només han aconseguit el suport de partits testimonials que ni tan sols tenen grup parlamentari propi. En canvi han posat d'acord a un ampli ventall d'opcions de l'oposició per negar-los el suport directe per poder formar govern.

Mariano Rajoy, com a cap de la banda, està sortint als mitjans de comunicació queixant-se de l'aplicació de l'estratègia del NO. Denuncia que tots els partits, excepte els Siudadanos, s'han confabulat per impedir que pugui formar govern. Poc es recorda de l'actitud que ell personalment ha tingut amb els representants de les institucions catalanes durant tota la legislatura. Ara recull els fruits de l'estratègia que ha sembrat. Com aquell que diu, ara li està esclatant en els seus morros el boomerang que va llançar.