L'espoli social autoritzat pel Tribunal Suprem.

Catalunya és un país què el seu teixit associatiu ha estat la base d'una societat compromesa en uns objectius comuns, ja siguin culturals, socials o empresarials. Quan la societat catalana no tenia uns poders públics que la organitzés, el teixit associatiu va fer sobreviure el país estructurant una societat cohesionada, que ens ha permès que en moments complicats hagi’m resistit millor els embats de la nostra història més recent. 

Aquest entramat d'entitats ha tingut una forta presència en la vida social i política catalana. Des d’entitats culturals que van ser la llavor de futurs partits polítics amb una forta incidència social, fins a entitats socials que, a l’aixopluc de col·lectius laics o religiosos, han treballat per suturar la bretxa social que el creixement econòmic provocava entre la nostra ciutadania. 

Així doncs, amb aquesta trajectòria que identifica el nostre ADN social, hem de posar en valor que la nostra societat suposa un 16% de la població de tot l'Estat espanyol, però en canvi aporta el 25% de tot el que es recapta a Espanya per la casella social de l'0,7% de l'IRPF. Aquesta desproporció entre el volum de població i el percentatge recaptat, ens indica molt clarament el caràcter col·laboratiu de la nostra ciutadania i la seva capacitat de mutualitzar els seus anhels socials.

 

No obstant això, aquest talent solidari de la nostra ciutadania no té un retorn des del propi Estat espanyol a l'hora de distribuir les inversions en projectes socials. Resulta que d'aquest 25% recaptat l'IRPF a Catalunya (54,4 milions d'euros a l'2014), només n’han tornat 30,8 milions d'euros per a entitats ubicades al nostre país. És precisament per aquest espoli social, que el teixit associatiu català porta dècades demanant que reparteixi el 0,7 de l'IRPF, en proporció al volum de població de cada comunitat autònoma, a fi i efecte que les organitzacions catalanes puguin tenir les mateixes oportunitats de dur a terme els seus projectes que la resta d'ONG de l'Estat español.

 

Per tant, la sentència que el Tribunal Suprem va dictar el passat 17 de març, suposa una recentralització de competències que deixa a les entitats catalanes, que no tenen àmbit estatal, sense la possibilitat de poder disposar d'aquests recursos per al finançament dels seus projectes socials.

 

Al meu entendre és molt simptomàtic que aquesta sentència del Tribunal Suprem contradigui les 13 sentències anteriors emeses, tant pel Tribunal Constitucional com el mateix Tribunal Suprem, que donaven la raó al govern de la Generalitat, es produeixi ara en un procés de màxima tensió entre les administracions catalana i espanyola. Fa olor a "vendetta" política per fer un acte exemplificador en la mateixa línia de flotació de la societat civil catalana.

 

Amb aquesta sentència el Tribunal Suprem ha donat via lliure al govern de l'Estat espanyol, perquè pugui irrompre d'una manera impune a les competències autonòmiques en assistència i serveis socials. Això suposarà, sense cap mena de dubte, que les ONG catalanes patiran una pèrdua de recursos econòmics per atendre les necessitats socials més peremptòries. Més concretament, s'estima que unes 60 ONG que desenvolupen els seus projectes a Catalunya, perdran l'accés al finançament del 0,7% de l'IRPF per un valor superior als 13 milions d'euros a l’any.

 

Faltarà veure què n’opinen els partits que aspiren a bastir un govern a l'Estat espanyol. Encara no he sentit posicionar-se a la gent de les delegacions catalanes de Ciutadans, PSOE i Partit Popular. Potser encara no han rebut el argumentari des de Madrid.