Els pressupostos de govern: eina o arma.

L'aprovació dels Pressupostos Generals del Govern de 2019, és el gran objectiu que persegueixen tant el Quim Torra com el Pedro Sánchez. La seva legislatura i la seva credibilitat estan en joc, des del moment en què tots dos estan governant amb pressupostos gestionats per altres equips. 

Els dos governs estan atrapats i amb les mans lligades. D'una banda els independentistes no poden fer valer la majoria que tenen al Parlament català, perquè la CUP juga el paper que ha de jugar, que no és altre que el de ser un partit antisistema i de vocació republicana. Amb la qual cosa, després de tirar a la paperera de la història al Artur Mas, ara no vol més flirtejos amb la dreta ex convergent. Per l'altre costat els socialistes van fer fora del govern a la dreta del Partit Popular, amb el suport dels independentistes catalans i els nacionalistes bascos. Però el judici que s’ha d’iniciar aquest mes de gener, fa que els independentistes exigeixin menys gestualitat política i més propostes concretes per part socialista. 

El fet objectiu és que els dos governs afronten la gestió del 2019 amb uns pressupostos que es van aprovar el 2017 en el cas català i en 2018 en l'espanyol. La qüestió és que uns pressupostos actualitzats a les necessitats d’aquest any, serien més que benvingut per pal·liar les retallades en l'Estat del benestar que va fer el Rajoy, però l'oposició frontal de PP i Cs no té intenció de desbloquejar-los. No només està en joc el Govern de Sánchez, sinó uns pressupostos més socials en un país en què la bretxa de la desigualtat no deixa d'augmentar.

En referència a  Catalunya, la dreta de Partit Popular i Ciutadans continua amb la mateixa estratègia d'asfíxia social. Si a Espanya l'excusa era no augmentar el dèficit pressupostari marcat per Brussel·les, a Catalunya és la d'evitar que hi hagi diners que es desviï al procés independentista. En qualsevol dels dos casos l'objectiu que persegueixen, no és altre que, el de castigar les capes socials més vulnerables per mantenir un sistema de redistribució de la riquesa que garanteixi que el poder continuï en mans de l'oligarquia de les famílies de l'Ibex 35 , les mateixes que l'han ostentat des dels inicis del segle XX.

Mentre la classe política continua embrancada en utilitzar el sistema de gestió dels recursos econòmics com a arma de guerra, les capes més febles de la nostra societat estan entrant en una espiral d'exclusió social, que ens està deixant un país trencat, feble i cada vegada més proper a Àfrica que a Europa.

A tall d'exemple, veiem com en el sector de la discapacitat s'està posant en perill la viabilitat de molts serveis que les entitats oferien als seus usuaris. Des serveis d'atenció a la dependència, fins a serveis d'integració laboral. Degut a que en els últims deu anys no s'han actualitzat els mòduls que regulen els preus dels serveis per usuari. Provocant precarització laboral en els professionals d'aquests serveis, una fugida de talent cap a sectors més estables,  així com una precarització de l'atenció directa als usuaris per falta de mitjans.

En un sentit molt diferent, el que hauria d'haver estat una bona notícia com és l'augment a 900 € mensuals del Salari Mínim Interprofessional (SMI) per a tots els treballadors, inclosos els dels Centres Especials de Treball (CET s). Ni el govern d'Espanya, ni tampoc el govern de Catalunya han dit com volen compensar aquest augment a les entitats que gestionen aquest tipus d'activitat laboral protegida. Les entitats sense ànim de lucre que gestionen els CET 's treballen amb salaris molt ajustats als costos de producció, amb la qual cosa aquest augment del SMI posarà en perill la viabilitat econòmica de la pròpia activitat empresarial d'aquests centres de treball, sinó es compensa amb ajudes suplementàries.

Moltes entitats del sector de la discapacitat física han vist com projectes que gestionaven, de fa més de 20 anys, de suport domiciliari a persones amb discapacitats severes, els han reduït un 30% les subvencions a càrrec del 0,7% de l'IRPF que paguem en la nostra declaració d'hisenda. La Generalitat que gestiona el 80% del que es recapta Catalunya, ha decidit retallar projectes continuistes amb un 30%, fent inviable la realització del mateix. Si volien ampliar a més entitats, calia que augmentessin la dotació pressupostària per cobrir-ho, no repartir els mateixos diners per a més projectes, fent que els retallats siguin inviables.

Aquesta és la cara oculta de la guerra de Pressupostos Generals. Una guerra en la qual es pot posar cara a les víctimes ja que tenen nom i cognoms.