L’any 2009 l'euro es va afeblir per de
la crisi del deute sobirà de països com Irlanda, Grècia, Portugal, Xipre i
Espanya, que van haver de ser rescatats a canvi de polítiques d'austeritat
pressupostària.
La banca espanyola va aprofitar aquesta
conjuntura per desfer-se de les inversions tòxiques que tenien acumulades en el
totxo. Més de 60.000 milions d'euros es van necessitar per fer desaparèixer els
números vermells de la banca, dilapidant
les reserves del fons per a les pensions.
Amb el pretext d'aquesta macro crisi
econòmica, es va aprofitar per fer retallades sanguinàries a l'Estat del
Benestar. La sanitat pública era un dels principals objectius de l'oligarquia
de l'IBEX-35. Era el moment perfecte per retrocedir en drets socials i per
reduir dràsticament els pressupostos de sanitat, ensenyament, polítiques
socials i d’accés als llocs de treball.
La majoria de drets usurpats des del
2008, no s'han tornat a recuperar. La jugada li ha sortit perfecta a l'IBEX-35.
Desenes de milers de persones han estat desnonades dels seus habitatges, per no
poder pagar unes hipoteques que la mateixa banca oferia sense control. No
obstant això, aquests habitatges han estat pagats pels 60.000 milions del
crèdit, a fons perdut, atorgat pel Govern ultra liberal del Partit Popular
vinculat estretament al feixisme franquista.
Es va aprofitar l'ocasió per liquidar a
la classe mitjana espanyola, que suposava una incomoditat pel perill de
desestabilització social per l'oligarquia del Règim del 78. Suposo que l'oligarquia
del Club Bilderberg, devien pensar que la gent del carrer teníem massa drets.
Aquests durs ajustos econòmics van
deixar seqüeles com la precarietat laboral o l'absència d'inversions públiques,
aspectes que han debilitat l'Estat de benestar i han distanciat a molts
ciutadans de la idea d'integració europea.
Davant de l'eficàcia de les mesures de
durs ajustos econòmics, sembla que els poders fàctics dels estats han trobat el
sistema per "tutelar" el futur el futur dels drets de tota la
ciutadania.
De fet, és possible que les llavors
d'aquesta propera recessió econòmica ja s'hagin plantat, encara que els efectes
no es notin de manera immediata.
Cal no oblidar les creixents tensions
comercials i geopolítiques entre els Estats Units i la Xina arran dels aranzels
imposats per l'administració Trump contra Pequín, que a la vegada ha actuat de
manera recíproca.
L'horitzó també es torna tèrbol per les
convulsions que viu la Unió Europea pel BREXIT, la crisi de deute provocada pel
govern d'Itàlia o les possibles sancions a Hongria i Polònia.
Davant d'aquest panorama, podem veure
com en els últims 30 anys, el capital financer s'ha convertit en dominant en
les principals economies capitalistes, superant a l'elit industrial en poder i
influència. Aquesta evolució ha portat al fet que el sector productiu es vegi
cada vegada més sotmès a la dinàmica volàtil del sector financer.
La crisi de l'Estat del Benestar que s’està
donant en les societats desenvolupades, com a conseqüència de la globalització
i la submissió de les polítiques econòmiques i monetàries de cada país a les
exigències dels grans blocs polítics-econòmics, ha suposat la fi de l'autonomia
dels Estats per a dissenyar la seva pròpia política econòmica i els seus
sistemes de protecció social.
Aquest clima d'incertesa ha portat a
les institucions internacionals a rebaixar les seves previsions per a 2019. Amb
la qual cosa, sembla evident que ens estan preparant per mentalitzar-nos que entrarem
aviat en un nou període de crisi, perquè estiguem més receptius per a continuar
renunciant als drets ja conquerits. Que ho aconsegueixin o no, només depèn de
la nostra capacitat de plantar-nos i dir "ja n'hi ha prou!!!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada