Catalunya viu un conflicte territorial
amb l'Estat espanyol que té la seva base i la seva solució en el debat polític.
On no hi cap una interpretació mesquina dels articles referents a l'autogovern
territorial de la Constitució espanyola (com els articles 2, 3, i del 149 al
156), on es retorça la interpretació constitucional per distorsionar conceptes
sobre la nació, la diversitat lingüística, el diàleg territorial i el tema central
del conflicte com és el finançament.
Aquest conflicte polític està produint
afectacions molt greus a drets fonamentals, com el dret de participació
política per mitjà de representants elegits democràticament, la llibertat
d'expressió i de manifestació, així com el dret a la llibertat individual.
Aquest conflicte només pot tenir una
solució política basada en la diversitat lingüística, cultural i nacional de
l'Estat espanyol. Per tant, es fa imprescindible iniciar un diàleg constructiu
per aconseguir una solució política al conflicte; un diàleg atrevit i creatiu
que ha de tenir com a colofó una consulta directa al poble català.
Però per abordar aquest diàleg, és
condició "sine qua non", que els partits polítics independentistes
han de tenir una única unitat d'estratègia i d'acció, per poder ser
l'interlocutor vàlid que la ciutadania independentista vol i mereix, per defensar
els seus plantejaments davant d’un Estat espanyol que encara conserva
reminiscències dictatorials del franquisme.
Tant Junts per Catalunya, com Esquerra
Republicana han de posar a Catalunya en el centre del seu missatge ideològic i
de les seves accions. Establint una "unitat d'acció" que ha de passar
pel reconeixement de Catalunya com a "subjecte polític" i el
reconeixement del seu "Govern legítim", per la llibertat dels presos
i la tornada dels "exiliats", sense oblidar el reconeixement del dret
d'autodeterminació.
Qualsevol intent de que una opció
política intenti apropiar-se el protagonisme de la representació independentista,
serà castigat pel mateix electorat. Ara no va de noms, ni de sigles de partits,
ara va de país.
Mai hem d'oblidar que la privació de
llibertat personal de diversos dirigents polítics i socials, per la via d'un ús
abusiu i desproporcionat de la mesura cautelar de privació de llibertat,
constitueix una vulneració flagrant de drets fonamentals reconeguts per l’ONU i
subscrits per l’Estat espanyol. Una demanda política a un problema polític mai
pot ser confrontada ni solucionada per la via penal.
Tal i com han manifestat dos
ex-comandaments de Scotland Yard en el seu informe, les acusacions infundades
de rebel·lió o sedició als presos polítics, són contràries al principi de
legalitat, ja que es poden entendre com una criminalització de la llibertat d'expressió
i de manifestació. En aquest sentit, el Grup de Treball sobre Detencions
Arbitràries de les Nacions Unides, en l'Opinió 6/2017, de 27 de maig de 2019,
ha establert que la detenció de Cuixart, Sànchez i Junqueras va ser arbitrària,
i conclou que el Regne d'Espanya els ha d'alliberar immediatament i
compensar-los pel temps que fa que estan Privats de llibertat.
Per tant, un dels camins que han de
portar-nos a la solució del conflicte és la convocatòria d'un referèndum
d'autodeterminació. Per molt que l'Estat espanyol intenti negar, amb falsedats,
la viabilitat de realitzar aquesta consulta a la ciutadania catalana, aquesta
consulta és possible de forma legal i contemplada en el propi ordenament
jurídic espanyol.
La llei internacional recull el que es
defineix com a “ius cogens”, és a dir, “normes de dret imperatiu”. Formen part
del dret internacional i cap Estat pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat
internacional considera que estan per sobre de qualsevol legislació estatal, bé
perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho
contemplen. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de
la pirateria, de l'esclavitud i de la tortura. El dret d'autodeterminació dels
pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha
estat ressaltat en diverses sentències del Tribunal Internacional de Justícia i
tal com està reflectit a la carta de les Nacions Unides. i no cal recordar que
Espanya va signar l'adhesió a la carta de les Nacions Unides, amb la qual cosa
esdevé obligada a reconèixer aquest dret.
El dret d'autodeterminació és el dret
que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No pressuposa
la voluntat ni obliga a cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té
dret de decidir-ho. En termes jurídics, ve a ser com el de qualsevol país de
“triar la sobirania i l'estatus polític, sense compulsions externes o
interferències”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada