A la memòria de la Maria José Vázquez.

El moviment associatiu de les persones amb discapacitat física sempre ha estat ple de sobresalts en el millor dels casos, indicatiu d'un flux d'iniciatives encaminades a salvar-nos de ves a saber que, o ha estat una bassa d'oli que ha denotat l'existència de líders aferrats, anys i panys, als seus càrrecs.

La María José ha estat una líder que ha pujat des dels moviments de base, lluitant en el cos a cos amb les administracions públiques, però també exigint rigor i compromís al nostre col•lectiu. Poques persones han aconseguit aglutinar un consens més gran que el de la presidenta d'ECOM.

Ens movem en un sector en què hi ha moltes entitats amb petits cabdills que pretenen representar la humanitat sencera. Però aquesta representativitat no es compra ni es ven, aquesta representativitat senzillament es guanya estant al costat de les persones que et necessiten i la Maria José Vázquez ha sabut guanyar-se la confiança de tot el sector de la discapacitat, escoltant les necessitats de les persones i de les entitats, sense donar lliçons magistrals a ningú, aprenent sempre posant-se al lloc dels que no han tingut oportunitats.

Molts hem estat els privilegiats de treballar al seu costat, contagiant-nos de la seva energia positiva i de la seva crítica i esperançadora mirada cap a la societat. La seva capacitat de treball només es veia superada per la seva honestedat envers els seus. Una honestedat basada en el respecte cap a les persones i en el rigor en la gestió dels recursos, en definitiva una honestedat amarada de la senzillesa que només les grans persones com la Maria José són capaces de tenir.

La Maria José ens ha deixat. Però ens ha regalat un llegat inestimable, com és la seva actitud davant la vida i la seva lluita sense fi per les seves conviccions. Ens ha lliurat una vida intensa dedicada a lluitar pels seus coixos, com a ella li agradava dir, una vida en què ens ha marcat un camí a seguir i del qual tots ens reconeixem hereus. El nostre compromís a partir d'ara no pot ser altre que el de fer que continuï bategant l'esperit de la María José Vázquez Arias. Presidenta d'ECOM.






Josep Giralt i Lladanosa.
Vicepresident d’ECOM.

Líders vells, entitats a la deriva.

Les persones que estem al capdavant d’entitats sense ànim de lucre, ja siguin de l’àmbit social o cultural, formem part d’un equip que treballa per a portar a terme un objectiu conjunt que és la missió de l’entitat.

Tant les persones a nivell individual com els equips a nivell col·lectiu, tenim un període d’efervescència en el qual les aportacions a l’objectiu comú flueixen d’una forma constant, posteriorment passem a un període de maduresa en el qual es dóna una consolidació a les aportacions del període anterior, per a passar després a un període de ralentització de les activitats de l’organització. Aquest procés natural és extremadament delicat pel que fa a la capacitat de gestió que, les persones i els equips, siguin capaços de fer per a garantir un procés de creixement continuat de l’organització, serà la peça clau per a definir el futur de les nostres entitats.

El sector de les organitzacions de persones amb discapacitat, és un món en el qual hi ha massa líders que duen més de 20 anys al capdavant de les seves organitzacions. Aquest estancament suposa un tap perquè sorgeixin noves persones capaces d'involucrar-se amb les finalitats de les organitzacions.

Es fa necessari un canvi generacional en les organitzacions de base principalment, per a posteriorment impulsar aquest mateix recanvi en les organitzacions de segon i tercer grau com federacions i confederacions. Així mateix, és imprescindible l’entrada en escena de líders amb uns perfils professionals que garanteixin el nou paper que les seves organitzacions els exigiran.

Avui es necessiten capdavanters amb bones aptituds per a les relacions públiques, bons coneixedors del Tercer Sector social, hàbils ideològicament per a representar als seus propis col·lectius, lliures políticament per a ser respectat per tot l’arc parlamentari i sobretot convençuts de la causa que defensen.

Doncs en línia amb aquest discurs, dimarts que ve dia 12 de gener, l'Associació ASPID ha convocat l'Assemblea General Extraordinària per a l’elecció de la Junta de Govern que iniciarà el següent mandat del període 2010-2014. Aquest nou mandat és una bona oportunitat per a dur a la pràctica tot el que he exposat anteriorment i iniciar un relleu en la presidència d’ASPID.

Si les sòcies i els socis d’ASPID ens donen la confiança per al nou mandat, hem d’adquirir el compromís que, dintre d’aquest nou mandat electoral, donarem suport a una nova persona que lideri el destí de la nostra organització en el futur. Entre les persones que es presentessin a les pròximes eleccions, hi ha gent amb molta formació de base que aportarà tota la seva professionalitat i capacitat per a definir l’organització que volem.

El relleu generacional es fa necessari en totes les organitzacions i a ASPID també. És necessària una nova forma de dirigir i una nova forma de concebre els drets del nostre col·lectiu. Per tant, aquest nou mandat serà l’últim en el qual comparegui per a liderar l'Associació ASPID, després de 16 anys al capdavant. Massa temps, ara toca generar un canvi assossegat i tranquil.

Ha mort lo Manuel Lobato, un referent per a les persones amb discapacitat.

Avui divendres m'he assabentat de la mort del Manolo, una persona vital i molt intel·ligent, capaç de transmetre confiança, dignitat i compromís a tot aquell que s'acostés a la seva vida.

Al meu entendre lo Manolo va ser una persona honesta amb ella mateixa, intentant primer la lluita dels drets civils de les persones amb discapacitat, des de dintre del món associatiu organitzat. Des de les entitats de referència i des de les plataformes de representació a nivell estatal com COCEMFE. I recordo perfectament el dia que em va dir "Josep desde el sector organizado no puedo defender los derechos de las personas con discapacidad, sólo podría defender los intereses personales de sus dirigentes y esto no va conmigo".

Lo Manuel Lobato va ser una persona íntegra i compromesa amb els drets de les persones amb discapacitat fins a l'última cel·lular del seu cos.

Després de molts anys de tractar a persones amb discapacitat que pretenen representar a no se quants milions de ciutadans, només puc dir que cap d'ells s’assembla en fets i en idees al Manuel Lobato.

Us animo a llegir el memorial que fa del Manolo una companya seva, aquí us faig arribar l'enllaç.

Manolo company, la teva obra sempre estarà entre els que vam tenir la sort i el privilegi de compartir moments intensos amb tu.

Gràcies Manolo.

Repàs a la situació dels coixos a Catalunya en cinc minuts!

Ahir a la tarda, quan em dirigiria a casa meva després d'haver pres una cervesa i les seves corresponents tapes amb la meva companya, em vaig trobar repostant a la gasolinera del meu poble, a un bon amic del meu pas pel consell Estatal de COCEMFE. Aquest amic era Carlos Laguna, actual president del CERMI Comunitat Valenciana.

La seva pregunta va ser: Com estan les coses a Catalunya entre els coixos? Em va agradar la vostra intervenció l'última assemblea.

La resposta a aquesta pregunta va ser per la meva banda una anàlisi sintètica en menys de cinc minuts, que intentaré reproduir:

A Catalunya les persones amb discapacitat física estem organitzades entorn a un únic moviment associatiu estructurat que és la Confederació ECOM Catalunya. Després hi ha diferents personatges de còmic que han sortit material i físicament dels llibres per a tenir vida pròpia i intentar ser el més semblats a persones "normals".

Entre els diferents personatges destaquen per ordre de repartiment:

El Cojo Manteca; aquest és un dels personatges més Frikys que et pots tirar a la cara. És la persona idònia per a llepar el cul a qui faci falta, fer els treballs bruts per als seus protectors (va tenir una bona escola en el món de la política). No sap fer la “o” en un canut, però no li fa falta ja que té grans habilitats com a tècnic en clavegueres, el que el fa imprescindible per a determinades estructures.

Misys Leather (com diu l’Astérix); és un senyora de prominents pits que normalment utilitza com a primera línia de defensa. Intenta fer bandera de totes les seves debilitats com a personatge, per a presumir d'elles i així fer creure que aquests són punts forts de la seva personalitat. Parla molt sovint de sexe, perquè mai no s’ha fotut un rosco. Intenta ser agressiva en les seves discussions, perquè ella mateixa no creu en els seus propis arguments. I segons afirma l’Astérix, va sempre vestida amb un loock sàdic i agressiu, sembla tenir el fuet tot el dia a la mà. En definitiva un personatge istrionic.

La Mare de Déu de Lourdes; aquest personatge neix de la sofisticació com a dona fortament lligada a la cultura i d'una casta social excelsa. I per aquest sols fet, es considera tres graons més amunt que la resta de la humanitat. Sap molt bé com fer relluir la mediocritat del Cojo Manteca, i d'aquesta forma es converteix en la seva mà dreta. En resum podríem dir de que encaixa perfectament en la descripció de “Gauche Divine”.

The Lhairet Woman; una dona capaç d'empassar-se qualsevol cosa que sigui digerible, i si no ho és potser també és capaç d'empassar-ho És intel·ligent i per tant, anteposa els seus objectius individuals als col·lectius.



Amb aquestes quatre pinzellades, li vaig definir al Carlos el panorama dels coixos catalans. Ara, això sí, qualsevol semblança amb la realitat de l'anteriorment exposat, pot ser que sigui pura coincidència, o no. Però de qualsevol manera Bye, Bye...

La societat civil organitzada: hauria de servir com a model d’autogestió.

Sota el lema "la unió fa la força", la societat civil s’ha anat organitzant al llarg de la història, per a plantar cara a les necessitats dels col·lectius més febles del nostre teixit social. La qual cosa és molt certa, sempre que qui exerceixen aquesta força ho facin en el mateix sentit.

El moviment de les persones amb discapacitat física ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.

Gràcies a la creació d’associacions de tota mena relacionades amb la discapacitat, s’han aconseguit avanços molt significatius en la normalització i integració de les persones que tenim algun tipus de discapacitat. Per tant, un bon nombre de les lluites socials s’han guanyat mitjançant l’acoblament d’ideals i d’interessos en comú, una fita que per a molts resulta tota una utopia, un somni inassolible degut, en bona mesura, a la seva visió miop del panorama associatiu.

El nostre sector necessita seguir caminant cap a la vertebració d’unes organitzacions fortes, estructurades i que siguin els interlocutors de referència de la discapacitat física. Però, perquè aquesta organització sigui dinàmica i vital, és del tot necessari que sigui capaç de generar un debat d’idees que permetin sortir del conformisme actual de les estructures de representació estatals.

A Catalunya, el nostre sector s’organitza al voltant de la Federació ECOM, que actua com a organització d’organitzacions, amb missió, visió, valors i estratègia general comunes, que ha de coordinar la prestació de serveis i a més, actuar com canal de reivindicació de les seves entitats. Circumstàncies i actuacions, perfectament compatibles, que beneficien a la globalitat del nostre col·lectiu.

Entenem que aquest hauria de ser un debat que cal generar en el si de les nostres pròpies organitzacions. Hem de ser capaços d’iniciar un procés d’anàlisi de la situació per a una elaboració posterior d'un Pla Estratègic de la pròpia organització.

En aquesta mateixa línia, podem observar la cada vegada més gran professionalització de les nostres entitats en l’atenció a les persones amb discapacitat, convertint-se en un referent clar davant els múltiples problemes que es presenten en les diferents etapes de la vida com a conseqüència de la discapacitat. Per a aconseguir aquest nivell, les nostres entitats han hagut d’aprofundir en la viabilitat dels projectes que presenten, amb objectius ben delimitats en temps, recursos i metes, a més d’un pla d’avaluació del grau de consecució d’aquests objectius, així com la presentació de paquets complets de projectes i programes a desenvolupar.

Davant aquesta situació, en primer lloc és necessari garantir el manteniment del moviment associatiu i la seva independència plena, amb la qual cosa les entitats han de poder generar els seus propis recursos, utilitzant totes les possibilitats que contribueixin a l’obtenció dels fons amb els quals poder finançar les activitats i serveis que reclama el col·lectiu, uns serveis, que han d’especialitzar-se per a incrementar la qualitat en la seva prestació.

En aquest maremagnum en que ens movem, crec que la constant transformació de les estructures polítiques, ha modificat també la naturalesa de l’associacionisme, que d’element constitutiu de l’ordre social, ha passat a ser instrument de canvi en la societat. Les associacions representen avui els cossos intermedis entre l'Estat i la societat civil mateixa, i la seva existència es considera absolutament necessària per al manteniment i aprofundiment en les llibertats individuals i col·lectives.

Per tant, l’Estat no hauria de veure en les nostres associacions només una forma barata d’atendre al nostre col·lectiu (per què és evident que aquests mateixos serveis realitzats pel sector privat, necessitarien el doble de pressupost). Al meu entendre l’Estat, a través de les seves diferents administracions, hauria de valorar d’una forma ajustada als costos reals la prestació del servei amb els nivells de qualitat necessaris i retribuir en concordança de manera suficient, per a d’aquesta forma garantir la qualitat en la prestació dels serveis en un model d’atenció sorgit des dels propis usuaris.

Lo Bep.