Polítiques socials en temps de crisi.

Enrere queden els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció de la carta de ciutadania.

En els últims anys hem assistit a fets que han canviat substancialment les perspectives d'inclusió a la societat, de les persones amb discapacitat. D'una banda, s'han aprovat dues lleis, la d'autonomia personal i atenció a la dependència i la de Serveis Socials de Catalunya, que suposen un pas històric pel que fa a la garantia de drets i prestacions socials; i per l'altre, el Pla de Suport al Tercer Sector Social, reforçant d’aquesta manera el treball realitzat per les entitats del tercer sector com actor social.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques i per als sectors més fràgils dl nostre teixit social.

És evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens mostren que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou sens dubte la potenciació de l'economia social i una forta inversió per a reduir en tot lo possible, la fractura social. Ja que és evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de prestar especial interès en potència la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

És per això que crec que no és el millor camí, el proposar l'esborrany de convocatòria d'ajudes per als programes socials de la Secretaria d'Assumptes Socials del Govern central, a càrrec de la recaptació del 0,7% de l'IRPF. Ja que si es porta a terme, impedirà que una entitat d'àmbit local o autonòmic pugui sol·licitar ajudes per a desenvolupar programes en el seu municipi o comunitat.

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Després del forçat parèntesi de la guerra civil, hem anat assistint a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels estrats més fràgils de la nostra societat.

Precisament Catalunya és la comunitat en la que hi ha més ONG socials, la que ha presentat més sol·licituds d'ajudes a la convocatòria del 0,7% de l'IRPF i en la que més contribuents marquen la casella de la declaració de la renda per a fins socials, en un 57%. Per tant, aquest any s'hauran recaptat uns 62 milions d'euros amb aquest programa.

Per tot això, vull recordar que la ciutat de Lleida ha concentrat, a les terres de ponent, la majoria d'aquestes associacions. Per tant, la seva recent història no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

Entenc que la igualtat d'oportunitats és un dret de tots els ciutadans, pel sol fet de la seva ciutadania i en la seva aplicació concreta no s’ha de tenir en compte cap altra circumstància que no sigui la seva dignitat essencial.