El Big Data ja és el "Gran Germà"?

És indiscutible que en el nostre deambular pel món real i pel món virtual, deixem de forma inconscient una gran estela de dades personals. Entenent com a dades personals, qualsevol informació relacionada amb nosaltres que pugui utilitzar-se per identificar-nos; incloent nom, fotos, adreça de correu electrònic, adreça IP, dades bancàries, publicacions en les nostres xarxes socials, informació mèdica, dades biomètriques, confessió religiosa o dades sobre la nostra orientació sexual. Doncs bé, totes aquestes dades s'emmagatzemen en el que són les anomenades Bases de Dades, o més conegudes com a Big Data.

Però jo em pregunto, sabem realment qui disposa de les nostres dades personals? Aquesta és una pregunta que els ciutadans hauria’m de fer-nos quan rebem trucades o correus electrònics de empreses que ens ofereixen productes, que han seleccionat, mitjançant l'obtenció de dades en les nostres visites a pàgines web i la seva gestió utilitzant la Intel·ligència artificial, elaborant d'aquesta manera bases de dades que es distribueixen sense cap control a preus galàctics.

Però per respondre a aquesta pregunta hem de plantejar-nos les eines que tenim per identificar aquestes empreses que fan servir les nostres dades indegudament. Afortunadament ja estan apareixent aplicacions que permeten a les persones identificar quines empreses tenen les seves dades i exigir-los que cessin d'usar-los en un termini de 30 dies. Posant en marxa la reclamació dels sis drets que recull el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD): com el dret d'accés, modificació, supressió, limitació, portabilitat i oposició a l'ús d'aquestes dades.

Des de fa uns anys, Europa es regeix pel Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) que controla que les empreses facin un ús correcte de la informació aconseguida. I és justament aquest reglament el que pretén ajudar-nos en la posada en valor de les nostres dades, per poder controlar la informació que estem cedint a empreses i administracions públiques, sense tenir en compte el perill de la possible creació d'una nova identitat digital amb la nostra informació.

Crec que no n'hi ha prou amb saber qui té les dades, a més hem d'esbrinar de quina manera les hem estan utilitzant. Necessitem conèixer de quina manera els algoritmes utilitzats en la Intel·ligència Artificial, han tractat la informació i han obtingut els resultats, com per exemple, que tinguis un perfil idoni perquè et concedeixin un crèdit o pel contrari que t'ho deneguin a arran d'aquestes dades.

La cessió de dades a tercers no és una cosa que hagi aparegut amb les tecnologies de la informació. Per atorgar el nostre consentiment a la cessió de dades, primer estampava’m la nostra signatura en un full de paper i ens emportàvem una còpia en paper carbó. Després va ser mitjançant un clic, i actualment ni això. Moltes vegades amb tan sols navegar per una pàgina web o per utilitzar una aplicació ja estem donant permís perquè es guardin i facin servir les nostres dades personals. Per posar un exemple, quan comprem un nou dispositiu connectat a Internet, el primer que desitgem és començar a utilitzar-lo com més aviat millor, autoritzem de seguida la cessió de les nostres dades perquè puguem començar a utilitzar-lo ràpid. I tot això sense que hàgim estat advertits de la destinació de la nostra informació. Però ara amb l'entrada en vigor del RGPD, és exigible que en qualsevol d'aquests dispositius s’activin avisos que informin als seus usuaris, que les seves dades seran recollides i de com seran utilitzades. Per exemple, es tractaria que ens informin que la informació que cedim al registrar-nos, acabarà en uns servidors que estan als EUA i que es compartiran amb una altra empresa en la que els seus servidors podrien estar a la Xina.

I és justament en aquest punt on vull fer una petita reflexió. Actualment al món estan emergint dos grans models de gestió de la informació personal que generem diàriament. El primer és el model americà en el què les grans bases de dades les gestionen grans corporacions empresarials, inicialment amb una voluntat d'explotació decididament comercial. El segon model és el que vindria ser el model xinès o rus, en què les bases de dades les gestiona directament el propi Estat amb una voluntat inequívoca de control i fiscalització del ciutadà.

Però certament tant el sistema americà, amb el sistema xinès susciten grans recels respecte a la utilització del "Big Data" (terme assignat a conjunts de dades tan extensos que no poden gestionar-se mitjançant sistemes tradicionals d'administració de bases de dades). Aquest tipus de recel sobre la destinació de les nostres dades, es va multiplicar exponencialment des que Edward Snowden, ex subcontractista de l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units, revelés informació secreta sobre l'espionatge massiu, per part de govern, en les comunicacions telefòniques i per correu electrònic als Estats Units.

Tant els governs com les empreses privades tenen a la seva disposició un conjunt d'eines per a l'anàlisi del Big Data, disposant de programes per a la computació automatitzada que utilitzen la Intel·ligència Artificial per desenvolupar els seus algoritmes. Mitjançant els quals poden utilitzar aquestes eines poden buscar, extreure i analitzar grans quantitats de dades públiques provinents d'Internet, de les seves pròpies bases de dades internes i també de les bases que provenen d'empreses externes. Aquestes noves eines de programari permeten buscar dades existents i extreure els elements que es necessiten per després disseccionar-les o combinar-les per realitzar anàlisis predictius per encertar en les propostes als seus clients.

Segons la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC), el valor de mercat d'aquestes dades ja ha arribat actualment la xifra de 60.000 milions d'euros, posant en evidència el sucós pastís que hi ha en el negoci del Big Data gestionant les nostres dades personals per als Estats i el sector empresarial.

Al meu entendre, estem de facto davant del que George Orwell ja descrivia, l'any 1949, en la seva novel·la titulada 1984, com el "Gran Germà". Aquest gran germà en forma de govern de l'Estat o de les grans corporacions empresarials, ja disposa de la informació necessària sobre cada un de nosaltres, com per fer prediccions de les nostres actuacions futures.

Sectors com la banca, les companyies d'assegurances o les empreses de telefonia, per posar un exemple en el sector privat, o directament els governs de cada Estat ja tenen les eines tecnològiques per situar-nos a cada un dels segments en la nostra societat. Amb la qual cosa, cada vegada serà molt més difícil la utilització de l'anomenat "ascensor social" per poder canvia de nivell de vida. Tal com succeeix a l'Índia, les persones que pertanyen a les "Castes" més humils estaran degudament etiquetades per controlar les seves vides i tutelar un possible ascens social. També els sectors socials més rics disposaran de més eines i arguments per evitar caigudes ruïnoses.

Encara tenim la imatge mental que hi ha una sola persona asseguda davant d'un ordinador, en algun lloc, amb totes les dades i que pot accedir a la nostra vida privada. En realitat, el que passa és que un sistema de computació automàtic fusiona les nostres dades per crear valor per al propi Estat o per a qui vulgui comprar-los.

Crec que els ciutadans hem d'assumir que les nostres dades són un dels béns més valuosos de segle XXI i que no hem de regalar aquest bé tan preuat perquè sigui utilitzat per controlar-nos . En el futur haurem d'estar molt més informats sobre com funciona i com protegir-nos a nosaltres mateixos i com protegir la nostra informació.