Cal que ens conjurem per establir un nou dia D contra el feixisme.

El 6 de juny de 1944, les tropes aliades van assaltar les platges de Normandia per obrir el camí cap a Alemanya des de l'Oest. Avui es compleixen 77 anys del dia D de la batalla de Normandia, que va suposar l'inici de la fi de el feixisme instal·lat en el poder d'Europa.

El 1933 Hitler arribava al poder a Alemanya, amb un considerable suport social, per implantar la que fins ara ha estat la forma més extrema de totalitarisme de la història contemporània. El nacionalsocialisme va comportar la persecució implacable de tot tipus de dissidència política, la invasió de bona part d'Europa i el genocidi del poble jueu i d'altres minories ètniques. També Mussolini a Itàlia i Franco a Espanya van aplicar polítiques similars, en el nostre cas després del Cop d'Estat militar del 18 de juliol, amb una llarga guerra civil i una inacabable post-guerra. En el cas d'Espanya va comptar amb el suport entre els sectors més conservadors i tradicionalistes, inclosa la pròpia església catòlica.

El feixisme sempre es nodreix de plantejaments polítics molt senzills i plantejats amb una escenografia molt populista. Els partits d'extrema dreta comparteixen un mateix estil retòric: atribueixen el poder legítim al "poble" en detriment de les elits, englobant com a elits a tota la classe política i a tot allò que soni a expert. També comparteix una sèrie de valors i actituds com: un nacionalisme exacerbat, nativisme, xenofòbia (la qüestió migratòria és el seu tema estrella) o negacionisme de la subordinació efectiva de la dona en la societat. En aquest sentit ja podríem  comença a parlar de nacionalpopulisme o de populisme autoritari.

Aquest relat populista també ha estat assumit, en moltes ocasions, per col·lectius que en altres moments de la historia van ser víctimes del pròpi feixisme. Al llarg de la història hem pogut veure com s'han donat canvis de rol, en què col·lectius que han estat víctimes del feixisme, han passat a ser executors de la mateix repetint la mateixa barbàrie. Només per posar un exemple, Adenauer, primer canceller de la República Federal Alemanya (RFA), havia defensat al 1932 la inclusió dels nazis al govern de l'anomenada República de Weimar, i durant les primeres dècades de la nova RFA un nombre significatiu de directius i funcionaris del seu govern van ser ex-membres de el partit nacional-socialista. La història sempre m’ha ensenyat que les dictadures de llarga durada estan plenes de zones grises que no permeten una fixació clara de fronteres entre col·laboradors fanàtics i demòcrates resistents. Si ens fixem en Espanya en l'exemple, podem veure com Gil-Robles, un dels personatges destacats de l'oposició democràtica entre 1975 i 1977 havia donat un clar suport el 1936 als militars colpistes amb Franco al capdavant, com també ho va fer Cambó, fundador i líder de la Lliga Regionalista a Catalunya. A Bèlgica el rei Leopold III va haver d'abdicar el 1951 per la seva tèbia oposició al nazisme durant la II Guerra Mundial, mentre el seu fill, el rei Balduí, va mantenir sempre una excel·lent relació amb el feixisme franquista imperant a Espanya.

Molts anys després de la Segona Guerra Mundial, l'estat d'Israel, que va acollir a tants supervivents de l'holocaust nazi, va practicat i continua fent-ho un genocidi sistemàtic contra el poble palestí, destacant Sharon i Netanyahu en aquesta política repressiva que es porta fent durant dècades. Una política que ha consistit en confinar els seus habitants en veritables guetos, destruint milers dels seus habitatges, restringint l'aigua i l'electricitat i bombardejant directament els seus pobles i ciutats, com a suposada represàlia a qualsevol atac de la resistència palestina.

D’aquesta manera, podem comprovar com el coqueteig amb el totalitarisme feixista ha format part de l'agenda política europea durant dècades, facilitant que l'extrema dreta continuï el seu ascens, esgarrapant suports de la dreta, l'esquerra i sobretot facilitant l'abstenció ciutadana, com una esperpèntica postura de "vot de protesta" contra el propi sistema.

L'actual escenari polític europeu ens posa davant dels ulls un panorama inquietant en què el Front Nacional de Marine Le Pen a França (rebatejat com Rassemblement National), la Lliga Nord, de Matteo Salvini a Itàlia (ara simplement la Lega), l'Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland) a la RFA, el Partit de la Llibertat (Partij van de Vrijheid) als Països Baixos, els Demòcrates de Suècia (Sverigedemokraterna), el partit de la Llibertat (Freiheitliche Partei) a Àustria, el partit Popular Danès (Dansk Folkeparti) o el Vlaams Belang a Flandes, i més recentment també a Vox a Espanya, que en poc temps ha passat de ser un partit extraparlamentari a obtenir 52 escons al Congrés dels Diputats, han fet visible l’aler a cau d’orella del feixisme de sempre. Encara que no ens enganyem, en realitat el feixisme que a Espanya representa representa Vox sempre ha tingut presència parlamentària a través de la “franquícia franquista” que ha representat el Partit Popular, bressol del neoliberalisme espanyol de la segona meitat de segle XX.

Personalment crec que un dels perills més grans que hem d'afrontar com a  societat, no és altre que el ressorgiment del feixisme. El liberalisme i el conservadorisme són moral i políticament acceptables, però el feixisme el totalitarisme en la seva màxima expressió que anul·la la dignitat i la voluntat humana, tot alienant a l'individu, ha de ser combatut des de la formació dels nostres joves fins l'activisme més compromès.

Crec que cada cop es fa més evident la transformació del conservadorisme popular en un moviment similar al feixisme. No obstant això, i a l'igual que va passar a l'Europa de principis de segle XX, els temors als enemics externs i interns del "poble" podrien portar al fet que les societats, i els conservadors en particular, creguin que la solució es troba en un Estat, amb un líder tot poderós, que desenvolupi el paper d'àngel protector de tots els mals que ens puguin caure a sobre. De fet, en la seva defensa d'un model de democràcia més directa el conservadorisme popular ja fa evidents certs trets autoritaris. El que fa que alguns col·lectius temorosos d'un possible ascens al poder de l'esquerra, com col·lectius liberals, optin per donar suport a una versió remasteritzada del feixisme de tota la vida.

Es fa indispensable un pacte demòcrata per iniciar un nou "Dia D", com el de 1944 a les platges de Normandia, per protegir-nos de l'ascens i arribada al poder d’aquest neofeixisme, especialment en moments en què l'aparició de la pandèmia del Còvid-19 està generant molta incertesa a la nostra societat. Els millors representants del conservadorisme i del liberalisme tenen per davant la responsabilitat d'establir una clara línia entre el que és acceptable i el que no ho és. El nostre futur pot dependre d’això.