Arxiu del blog

diumenge, 21 de març de 2021

L'accés a Internet com a dret inalienable.


La història evolutiva de la nostra civilització ha anat descobrint avenços tecnològics, que han representat punts d'inflexió, marcant un abans i un després. Un d'aquests grans canvis ha estat l'aparició d'Internet. A dia d’avui sense internet, no hi ha ciutadania digital ni tampoc hi ha ciutadans apoderats. Per tant, a dia d’avui per garantir una ciutadania de ple dret és imprescindible tenir un accés de qualitat a internet, esdevenint un dret tan essencial com ho pot ser l’accés a l’aigua, a les vacunes o a l’energia.

L’accés a la xarxa digital és el que ha de garantir la plena igualtat d’oportunitats en coneixement, treball, serveis assistencials, competitivitat econòmica i consum. Garantir el dret a l’accés universal a internet és el camí per ser ciutadans plens, per tenir una societat sense ciutadans de primera i de segona, una societat amb igualtat d’oportunitats, visquis on visquis, ja sigui a la muntanya o en un poble petit allunyat de grans metròpolis o en un barri socialment deprimit d’una gran ciutat. L’accés a internet s’ha de convertir en un gran anivellador d’oportunitats.

En qualsevol país amb una democràcia consolidada i amb uns drets humans plenament reconeguts, no s’entendria que l’Estat no defenses drets com l'accés a la sanitat, l'ensenyament o a un sistema de protecció social. Doncs bé, l'aparició d'Internet ha provocat que les polítiques públiques hagin de garantir també  l’accés a internet independentment del lloc on es resideixi.

Per dur a bon port l’incentiu d’aquestes polítiques, caldrà que en l'àmbit rural o en llocs de muntanya hi hagi una implicació pública a l’hora de desplegar infraestructures de telecomunicacions com: fibra òptica o  antenes,  que serveixin de base per tal que els operadors privats puguin acabar prestant un servei en territoris on trigarien anys a fer-ho, o no ho farien mai, si haguessin d’obrir nous mercats.

Per altra banda, en llocs on el problema consisteix en pagar la factura mensual de la connectivitat, caldrà fer polítiques de copagament social i de telecentres públics, per poder apropar l'accés a la xarxa a col·lectius especialment vulnerables tant econòmica com socialment. Cada vegada són més les famílies en les que l'única pantalla que hi ha a la llar és la de la televisió, generant d'aquesta manera una nova forma de pobresa que tot just comença a amenaçar-nos: la pobresa tecnològica. En definitiva una nova forma de desigualtat en les oportunitats socials. Les persones que no tinguin al seu abast un accés econòmicament assequible a les telecomunicacions, com a eina per comunicar-se, i per interaccionar amb tots els recursos disponibles a la xarxa, entraran a formar part del grup que sovint anomenem "pobres tecnològics". Tot i que aquest tipus de pobresa no es percep immediatament, en canvi, té unes conseqüències dramàtiques a mig i llarg termini, perquè condemnarà el futur de les generacions venidores. Tots estarem d'acord que avui ningú es morirà per no poder tenir un accés a Internet. Però també coincidirem en que les seves oportunitats laborals i de socialització seran infinitament menors que les persones connectades.

De la mateixa manera que avui ningú posa en dubte la necessitat que les administracions públiques haguessin construït autopistes, o línies de tren, per millorar la interactivitat entre les persones i incentivar el creixement de l'economia, també caldrà que per combatre aquest nou tipus de pobresa les administracions promoguin amb diners públics el desplegament de tot tipus de xarxes de telecomunicacions, regulant i afavorint la competència per tal d’abaratir la factura tecnològica de les llars del nostre país. Només així serem capaços de fer que les persones amb menys recursos tinguin les mateixes oportunitats de desenvolupament personal en un món cada dia més globalitzat.

A dia d'avui el fet d'estar ben connectat a internet ja ha esdevingut un dret inherent a la condició humana, amb totes les conseqüències que això comporta i que els governs i les administracions han de procurar facilitar i protegir. Sempre he pensat que la tecnologia genera, sense cap tipus de dubte, oportunitats per millorar la societat, i per tant facilita, democratitza i expandeix l'accés a productes i serveis que milloren la qualitat de vida de les persones independentment de l'origen, raça o sexe.

En l'informe BBVA "Com utilitzar la tecnologia per lluitar contra la pobresa i l'exclusió social", que va elaborar l’any 2019, i constatava que el 70,4% dels habitants dels 47 països menys desenvolupats del món estan abonats a un servei de telefonia mòbil. La connectivitat mòbil, sense importar el lloc de connexió i procedència socioeconòmica, evita desplaçaments que requereixen recursos i temps. Aquest informe d'investigació situa a la telefonia mòbil com la tecnologia que més impacte té, actualment, en la lluita contra la pobresa. Per comprendre l'impacte d'aquesta tecnologia en aquestes societats, cal entendre la realitat socioeconòmica i cultural de les poblacions i grups vulnerables. Certament la telefonia mòbil ha esdevingut una de les eines més útils per la seva major penetració i adaptació en entorns de pobresa i exclusió.

Els models i les formes sobre com s’ha de garantir aquest dret seran diversos. En qualsevol cas, es tracta que siguin eficaços i que garanteixin la competència, tot garantint un model de desplegament d’infraestructures de telecomunicacions que promogui un ecosistema de diversos operadors, tan nacionals com estrangers, en un marc de competència que protegeixi al ciutadà davant dels abusos en els preus.

Avui estar connectats ja no és un servei més, és un nou dret digital conquerit que s’ha de garantir. I els Estats han de facilitar-lo i protegir-lo. És del tot necessari aconseguir una societat del coneixement on la inclusió dels individus en la generació de coneixement sigui total, que les societats del coneixement siguin fonts de desenvolupament per a tothom.

Penso que en el món globalitzat actual, les Tecnologies de la informació i de la Comunicació són un instrument clau per potenciar processos de desenvolupament. És un intangible com amb la pròpia educació; que ni es menja, ni cura, ni dóna ingressos, però contribueix a reforçar processos de millora de la salut, de l'ocupació i de la participació social.

Per tot això, cal posar tot l’esforç en que la mateixa bretxa digital no arribi a convertir-se en un nou motiu d'exclusió, fent que la desigualtat sigui cada vegada més gran.



Cap comentari: