Arxiu del blog

divendres, 9 d’abril de 2021

Carrasco i Formiguera compromís de país.

Tal dia com avui de l’any 1938, ara fa 83 anys, en el context de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) un escamot paramilitar del bàndol franquista afusellava, a Burgos, el polític demòcrata cristià Manuel Carrasco i Formiguera. Doctorat en Dret Mercantil, havia estat docent de la xarxa d’escoles tècniques de la Mancomunitat, regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1920-1922) per la Lliga Regionalista, fundador del partit catalanista Acció Catalana (1922), creador del setmanari nacionalista L’Estevet (1922), diputat a les Corts republicanes (1931-1933) per Acció Catalana, conseller de Sanitat de la Generalitat del primer govern Macià (1931) i líder de la Unió Democràtica de Catalunya (1932-1938).

En esclatar la Guerra Civil espanyola (1936) l’assetjament que va patir a mans d’elements incontrolats anarquistes i comunistes el va obligar a marxar amb la seva família a Guipúscoa (1937), des d’on col·laboraria activament amb el govern basc del lehendakari Aguirre. Poc després es produïa la caiguda de Guipúscoa a mans del bàndol franquista i Carrasco i Formiguera es desplaçaria primer a Barcelona, i assetjat de nou, a Biscaia. Durant el trajecte, el vaixell on viatjava —també amb la seva família— va ser interceptat per la marina de guerra franquista. Carrasco i Formiguera seria detingut, traslladat a Burgos, empresonat, maltractat, jutjat sense garanties processals i condemnat a mort (28 d’agost de 1937) per un tribunal militar del bàndol franquista.

Les múltiples gestions diplomàtiques que va portar a terme el Vaticà, adreçades a evitar el compliment de la sentència, només van aconseguir demorar l’execució. Carrasco i Formiguera va ser al corredor de la mort durant vuit mesos.

La figura de Manuel Carrasco i Formiguera és el viu exemple dels valors que el moviment independentista d’avui no té, al ser incapaç de bastir un Govern en compliment del mandat majoritari del poble català. És per això que vull rescatar de l’oblit la figura d’un polític republicà, catalanista i catòlic, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Fidel als valors republicans des de posicionaments polítics conservador i catòlics, en coherència amb els seus valors democràtics, va ser afusellat pel règim de Franco el 1938, però abans havia estat perseguit pels anarquistes i comunistes pel fet de ser catòlic. Per tant, penso que en un moment polític i social com el que estem vivint és molt adient recuperar la memòria d’aquest personatge cabdal en la història de Catalunya.

Carrasco i Formiguera és rellevant perquè en una època en què als catòlics els costava ser visivilitzats com a republicans, en què l’Església estava festejant amb el feixisme de Hitler, Mussolini i Franco, i en què les estratègies independentistes oscil·laven, en algun cas, en una forma semblant al Sinn Féin irlandès, trenca tots els esquemes i ens diu que es pot ser catòlic i fervorosament republicà, que es pot ser catalanista i independentista aconseguint un entorn favorable, i que la Doctrina Social de l’Església es pot aplicar en la vida econòmica i social de les societats democràtiques, fent-ho no des d’un partit catòlic sinó des d’un partit de catòlics, i entenent que la pluralitat política dels catòlics no només és possible sinó que és necessària. Amb aquest missatge Carrasco i Unió Democràtica s’avançaven al que vint o trenta anys després vindria a Europa.

Va reivindicar l’ensenyament en català i el dret de la llengua catalana dins l’Església, i també la catalanització pública de la ciutat de Barcelona, cosa que després va impulsar sent ja regidor de l’Ajuntament, primer a les llistes de la Lliga Regionalista i, després, des de les files d’Acció Catalana.

Mai va renegar del seu catolicisme. La seva condició de creient era confiar més en l’Evangeli que en l’Església; no parlava ni de bisbes ni de cardenals, sinó dels drets dels creients i del potencial humanístic i transformador que té l’Evangeli. Eren criteris que fins 30 anys després, amb el Concili Vaticà II, no van ser impulsats. Va ser un precursor d’aquella democràcia cristiana que a partir de l’any 1945 construeix, amb liberals i socialdemòcrates, l’Europa del benestar.

Manuel Carrasco i Formiguera hauria de servir d’exemple per entendre que el moviment independentista, a dia d’avui, té  sobre la taula el mandat explícit de fer un Govern que atengui les necessitats socials i econòmiques més peremptòries, en primer lloc, i d’aprofundir en afegir més col·lectius al projecte independentista. De res serveix marcar línies vermelles per “marcar paquet” i rostar un grapat de vots als altres grups independentistes. A veure si sou capaços d’entendre que el moviment independentista necessita la confluència de posicions anticapitalistes com les de la CUP, passant pels neoliberals i conservadors de Junts i els socialdemòcrates de ERC. També han d’acceptar que l’electorat independentista no és un bloc monolític de pensament únic. Per tant, calen renuncies a postulats maximalistes i que totes les parts prioritzin l’interès general del país, visualitzant als altres partits com a col·laboradors necessaris per assolir l’objectiu comú de la independència.

Tan de bo que l’exemple patriòtic del Manuel Carrasco i Formiguera us serveixi per no malbaratar la confiança que la ciutadania us va donar el 14 de febrer.

 


Cap comentari: