El
conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya ha estat objecte d'una
utilització electoral del govern del Partit Popular, després que se'ls va
acabar la beta del terrorisme basc, en la qual el govern post franquista del
Partit Popular utilitzava la sang vessada per les víctimes d'ETA per tenir un
enemic comú que cohesionés Espanya. L'anticatalanisme ha estat l'alternativa
que el govern espanyol ha obert després de l'extinció d'ETA. Per a aquesta nova
etapa calia exacerbar a la societat espanyola amb la por a la secessió
unilateral de Catalunya. Començant per la retallada a l'Estatut el 2010 utilitzant
un Tribunal Constitucional sens dubte il·legal, passant per retallades a les
competències de la Generalitat, fins a la utilització corrupta de la justícia
per atacar qualsevol intent de consulta referendària.
Després
de tot aquest argumentari anticatalanista, de res han servit l'avís del
president Montilla de la desafecció que vivia Catalunya en relació a Espanya, del
gran error que es cometia amb la persecució lingüística del català, que el
dèficit fiscal es convertia en dèficit social a la societat catalana, de la
manca o d'infraestructures per al creixement econòmic de Catalunya, o de
l'injust finançament català. L'obsessió del govern de Madrid no era altra que
asfixiar l'economia i el govern de Catalunya, per terra, mar i aire. Amb l'únic
objectiu de retrocedir en les competències autonòmiques i fer realitat el vell
anhel del franquisme de fer desaparèixer la cultura i la llengua catalana.
La
resposta del poble català ha estat unitària i transversal, donant suport a les
opcions polítiques que proposaven la independència com a camí. Aquesta ventada
sobiranista s'ha endut qualsevol indici de contemporització i doble joc. Vull
recordar la desaparició de CiU, la desaparició d'Unió Democràtica, el canvi
radical de Convergència a aspiracions independentistes amb un nou nom, la
desaparició de l'ànima sobiranista del PSC transformant-se com la delegació
catalana del PSOE o l'esclat en mil bocins del que va ser ICV.
Després
del Big Bang polític català, l'esquerra catalana s’ha afanyat a ocupar els diferents
nínxols de mercat que han deixat el PSC i ICV. És precisament algun d'aquests
trossos, com els "Comuns", que han volgut continuar contemporitzant
en el debat que suposa l'eix nacional. Alguns líders i lideresses com l’Ada
Colau, un cop han accedit al poder han anat donant cops de timó al ritme que
l'evolució política i la pròpia societat els exigia. No hi ha més que recordar
la negativa inicial de l'ajuntament de Barcelona a cedir espais per als col·legis
electorals i el canvi propiciat a corre cuita pels esdeveniments de les dues
últimes setmanes.
La
societat catalana s'ha guanyat el dret que d'una manera clara i decidida ens
mirem a la cara, per a reconèixer-que "no som espanyols que vivim a
Catalunya", sinó tot el contrari "som catalans que hem viscut a
Espanya".
Per
tant, em veig obligat a recordar que no són fiables aquelles veus que han
callat, fins a dia d'avui, mentre ens "destrossen la sanitat", ens asfixien
econòmicament i ens conulquen drets fonamentals, per donar-nos nous fulls de
ruta en forma de terceres vies o somnis federalistes per teixir nous acords per
tornar a encaixar Catalunya a Espanya. Avui ja no em mereix cap credibilitat
pel fet d'atorgar callant durant tant de temps.
És
per això que els Comuns han experimentat en carn pròpia en la seva època d'ICV
i en carn aliena en els seus contrincants polítics, que les catalanes i els
catalans ja no compren jugar a la "Puta i la Ramoneta". La ciutadania
catalana vol posicions clares i definides en contra o en favor de la
independència.
Com
deia una representant de la CUP, el poble català no oblida. Catalunya no paga
traïdors. Que tot món voti lliurement, però demà tots a votar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada