Per fi la justícia europea comença a qüestionar els abusos comesos per la SGAE. Tot hi que vagi per davant que jo penso que, si es vol un producte o servei, s'ha de pagar. Aquesta opinió s'estén a altres productes intangibles, com són la música, els dissenys, el programari i les pel·lícules.
Encara que, això sí, estic totalment en contra dels abusos comesos per la SGAE cobrant impostos en suports de memòria en els quals no està garantit que es puguin emmagatzemar còpies pirates. Per tant em pregunto. Per què he de pagar tantes vegades per una cançó? Simplement perquè em canvien la tecnologia. Tampoc és clar per què, a més de comprar la música i les pelis diverses vegades en els seus diferents formats, tinc també de pagar un cànon. No és això una forma més de pagar per lo mateix?
Suposem que em compro un quadre del Picasso, passant a ser el seu únic i legítim propietari. Més tard decideixo mostrar el quadre a tothom, cobrant una entrada per poder veure’l. Perquè Picasso ha de cobrar cap cànon si ja va cobrar tot el que em va demanar quan me’l va vendre? Entenc que si el quadre és meu tinc tot el dret del món a fer qualsevol operació comercial per poder obtenir un benefici.
En aquest país com estem ja molt acostumats a les màfies, hem permès que s'apliqui e Cànon Digital als aparells i materials de reproducció digital, com són els CD i DVD gravables, així com els llapis de memòria USB. Aplicant sense fer distinció de si el destí del producte és per fer còpies privades o per a altres diferents, com pot ser l'emmagatzematge de dades i informació generada per un professional o una empresa.
Estic d'acord en què puc comprar una cançó o una pel lícula per al meu ús personal i no per a un ús públic. Però el que trobo injust és que em cobrin un cànon cada vegada que compro un CD, per si se m'acut gravar una còpia d'una cançó. Estan suposant que cometré un delicte i copiaré una cançó o una pel·lícula i la exposaré públicament. On està la presumpció d'innocència?
Doncs bé, aquest és l'assumpte que ha arribat als tribunals europeus arran del cas que enfronta a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) i la companyia catalana de suports audiovisuals Padawan, SL, que es nega a pagar el cànon compensatori recaptat a favor d'autors, artistes i productors-per còpia privada.
En aquest cas, la SGAE reclamava a Padawan -que comercialitza aparells com CD, DVD o MP3-, el pagament d'una compensació a tant alçat per còpia privada per un import de 16.759,25 euros corresponent als dispositius venuts entre setembre de 2002 i setembre de 2004.
L'Audiència Provincial de Barcelona va preguntar al Tribunal europeu si el sistema de gravamen espanyol és conforme amb la directiva, i si la SGAE pot reclamar la compensació per tots els dispositius comercialitzats o només pels destinats a la còpia privada.
Una cosa és defensar el dret dels autors i potenciar la cultura, i una altra molt diferent és intentar viure sense fotre res. I en la meva opinió això és el que estan intentant fer aquesta gent de la SGAE. Viuen dels drets generats per la seva obra (cosa que comparteixo), però també volen omplir-se les butxaques vivint de la feina que fan altres. Prou d’impunitat per a tots aquests vividors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada