Hem pogut constatar durant la visita del Papa Benet XVI a Barcelona, amb motiu de la consagració del temple de la Sagrada Família, que continua oberta la pugna per definir un model d'estat més o menys confessional. Llançant acusacions i insinuacions d'excessiva laïcitat, que l'únic que aconsegueixen és generar més crispació social afegida a la que genera la situació econòmica que estem travessant.
El reconeixement de la laïcitat de l'Estat i de la política s'ha convertit en un dels debats artificials que sempre neixen en èpoques difícils. Però aquest reconeixement és avui una cosa evident i està en el cor de la identitat d'Europa. Ni el judaisme, ni de bon tros l'islam, poden afirmar aquesta veritat de manera tan contundent.
No és aquesta l'ocasió de ficar-me a les entranyes de les diferents polèmiques que han tornat a sorgir en la vida pública espanyola quan els bisbes es pronuncien sobre alguna qüestió propera a la vida política. Són dos discursos diferents. Dues lògiques diferents: la que parla en nom de Déu i la que entra en l'argument racional. Al meu entendre, les dues poden pronunciar-se sobre qüestions polítiques, però deixant ben clars els límits de cadascuna.
Per això, crec fermament que qualsevol religió ha de definir i distingir molt clarament, l'àmbit públic de l'àmbit privat en el qual es relaciona. Per tant, entenc que l'estat ha de facilitar la plena llibertat d'organització de qualsevol religió dins de l'àmbit privat respectant la pròpia idiosincràsia de la fe que es practica, que tindria com a únics límits l'aplicació de la legislació vigent en protecció i defensa dels drets de les persones.
D'altra banda es fa del tot necessari definir l'àmbit d'actuació en l'aspecte públic. És precisament en aquest àmbit on l'estat ha de retenir totes les competències que garanteixin el ple desenvolupament d'una societat plural i democràtica. I aquesta defensa s'ha de fer d'una manera clara i sense complexos per part de les persones i sobretot els partits polítics que ens representen en l'arc parlamentari. Com a país hem de fugir de pressions que no garanteixin la plena llibertat d'actuació dels nostres ciutadans. De la mateixa manera que tots unim les nostres forces per defensar la dignitat de la dona a l'hora de imposar el vel islàmic, perquè considerem que menyscaba els drets fonamentals de les dones, tampoc podem cedir a la imposició d'altres religions que no permetin a altres ciutadans i ciutadanes poder divorciar-se o sotmetre's a un avortament de forma lliure i voluntària.
En la meva opinió les Esglésies i catedrals s’han d'omplir de fidels per mitjà de la seducció i no per imposició. Llastimosament, he vist molts polítics que van per la vida de progres i que aquests dies intenten amagar sota les pedres, per no haver de pronunciar-se i mullar-se política i socialment. Perquè sembla que ser d'esquerres i anar a missa no està ben vist o és políticament incorrecte. De la mateixa manera de ser de dretes i ser agnòstic sona com a antinatural.
Probablement necessitem madurar molt més com a societat i com a país per entendre que la llibertat de militància política ha de ser la mateixa i amb la mateixa intensitat que la llibertat de creença religiosa. Només fugint d'aquestes trampes aconseguirem cohesionar una societat lliure i respectuosa amb els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada