Carod Rovira: la Pantoja de la política.

Realment estem davant d'un personatge histriònic que té la capacitat de no deixar a ningú indiferent. Sense anar més lluny el diari "El Mundo" en una enquesta realitzada a més de 11.000 persones, l’ha proclamat com el personatge més odiat d'Espanya. Això lluny de ser un demèrit, pot arribar a ser un gran guardó en funció de qui l'atorga.

Però guardó a part, Josep Lluís Carod Rovira és un autèntic personatge creat a la pròpia factoria de Carod Rovira Entertainments. És un personatge dissenyat al mil·límetre, començant pel seu propi nom. Sobre això s'ha especulat molt, però el cert és que el seu pare va ser membre de la Guàrdia Civil José Luis Perez Almécija i la seva mare la senyora Elvira Díez Rovira. Eren naturals de la província de Saragossa i van tenir dos fills, el primer anomenat José Luis Pérez Díez (avui conegut com Josep Lluís Carod Rovira) i després un altre amb el nom de Juan de Dios Pérez Díez (avui conegut com Apel·les Carod Rovira), que va arribar a tenir fins a quatre càrrecs diferents, sempre nomenat pel seu germà el director de la factoria Carod Rovira Entertainments.

Acabat de sortir del seminari Carod Rovira decideix canviar el seu nom de guerra, per a adoptar un altre molt més arreglat al territori, d'aquesta manera neix el personatge Josep-Lluís Carod Rovira per substituir l’autèntic de José Luis Pérez Díez que tenia molt menys glamour entre la parròquia republicana.

Com tots sabem, Carod Rovira va ser apartat de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya fa més de dos anys i des de llavors s'ha auto exclòs dels òrgans de direcció, per centrar-se en la seva tasca de vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec ha estat letàrgic durant tota la legislatura com un nen amb una joguina nova. Estava clar que Montilla tenia l'experiència dels esperpents polítics que Carod Rovira va dur a terme amb Pasqual Maragall i automàticament li va tallar les ales a canvi de deixar-lo amb una cartera buida de continguts, però amb pressupost suficient per entretenir-se anant pel món fent d'emperador de la república catalana.



Ara i després de la debacle electoral que Esquerra Republicana de Catalunya va patir el 28 novembre, surt de l'armari polític Carod Rovira per exigir la dimissió de l'actual cúpula directiva del partit. Aquest acte de cinisme extrem, oblida que la patacada electoral es deu, entre altres qüestions, a l'acció d'un govern del qual ell era vicepresident.

D'altra banda exigia dignitat política a Joan Puigcercós i que prengués exemple del camí que havia seguit el president José Montilla al seu partit. Davant d’aquesta fugida d’escola, jo li recomanaria al Carod Rovira que ell també hagués seguit l'exemple del resident del parlament de Catalunya Ernest Benach, que encara que no sintonitzava amb l'actual cúpula del partit es va posar a la seva disposició per intentar aixecar les enquestes que ja anticipaven la derrota. Benach sí que ha sabut estar a l'altura del que s'espera d'un polític, ha treballat pel seu partit durant la campanya i després es retira d'escena.

Carod Rovira ha demostrat no tenir la talla moral suficient com a polític, com per estar ara exigint als altres alguna cosa que ell no ha estat capaç de fer. Primer s'ha de predicar amb l'exemple i després exigir. Però ben pensat, què podem esperar d'un personatge que renuncia als seus orígens. Com deia el Raimon "qui perd els orígens perden identitat".

Tot i això, jo no sóc ningú per dir el que han de fer els membres de la cúpula del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, ells sabran el què fer i decidiran el millor per al seu partit. Però sí que em crec amb el dret de no haver de sentir obscenitats polítiques de personatges com Carod el Karallot.

Sóc la nena de l'exemple de Rajoy.

La Núria m'ha fet arribar aquesta reflexió de la nena del Rajoy.

Per si no ho sabeu, la Núria Pujol és la secretaria de la Junta de Govern d’ASPID. És una dona molt d'esquerres i amb una mirada molt progressista.

La concreció del text que m'ha fet arribar, defineix la forma que ella observa el show polític que ens estan oferint.

Lo Bep.

Sóc la nena de l'exemple de Rajoy.

... És que si ell guanya:

Se li ha oblidat dir que si els meus pares són dos pares o dues mares, em duran lluny d'ells.

Que si em queden assignatures en el curs on més abandons hi ha, em passaran a una classe de 'ximples'.

Que em podran ficar en la presó als 12 anys.

Que els meus pares haurien de signar un contracte de ciutadans de segona si no són d'aquí, com jo.

Que hauré de fer una cua diferent a la dels malalts de pagament en els seus hospitals.

Que no podré avortar com si jo no fos ama del meu cos.

Que no em podré casar si m'enamoro d'altra noia, o adoptar a altres nens i nenes com jo.

Que quan sigui velleta, o si estic molt malalta, no voldrà mantenir una Llei de Dependència perquè pugui viure dignament.

Que quan em mori, ho faré entre horribles dolors perquè el meu metge no voldrà que el persegueixin com a un assassí.

Però m'ha fet molta il·lusió que Rajoy m'esmenti a la tele.

Gràcies, Mariano!

La via independentista d'Esquerra Republicana de Catalunya és incompatible amb l'exercici del poder.

Cada vegada que ens acostem a uns comicis electorals, podem observar com totes les forces polítiques intenten establir la seva quota de mercat electoral, amb posicionaments que els permetin segmentar el seu possible electorat i alhora deixar-los marge de negociació per a poder exercir el poder.

En el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya podem veure a un partit que es defineix com "d'esquerra socialdemòcrata favorable a la independència de Catalunya i dels Països Catalans". Després d'aquesta definició de Viquipèdia podem observar un posicionament electoral com a partit d'esquerres i independentista, la qualificació d'independentista és sens dubte per a diferenciar-se en el plantejament del concepte nacionalista, “propietat” de Convergència i Unió.

Per tant, ens movem en un terreny en el que hem de compaginar el posicionament en el mercat electoral, jugant amb els conceptes de nacionalisme i progressisme.

Esquerra Republicana de Catalunya està compartint inquietuds de govern, amb un partit purament esquerres com Iniciativa per Catalunya i un partit de centre i esquerra com el Partit Socialista de Catalunya. Però en aquesta tasca té un seriós inconvenient, perquè el seu posicionament independentista la fa un soci incòmode per als plantejaments nacionalistes de PSC i ICV, i també ocasiona un risc polític per al partit estatal (PSOE) amb l'amb el que el PSC està coalligat, ja que alguns posicionaments que Esquerra Republicana de Catalunya es veu obligada a prendre, són incòmodes en el dia a dia polític entre PP i PSOE.

Respecte al component nacionalista (independentista) de ERC, ha de lluitar i guanyar quota de mercat a Convergència i Unió. Això suposa que ambdós partits han de competir a veure "qui la fa més llarga", han de lluitar per una franja electoral que pot desplaçar-se uns mil·límetres en un sentit o en un altre, en funció dels conceptes i les idees que estiguin a la venda.

Conceptes com catalanisme, sobirnisme, nacionalisme o independentisme són sovint contestats des de la capital del regne amb la qualificació de "separatistes". Doncs bé, en aquests matisos és on, totes les forces polítiques de Catalunya, han hagut de posar una especial atenció per a desmarcar-se de posicions que poguessin situar-les en una dependència de qualsevol estructura a nivell espanyol.

Per a Esquerra Republicana de Catalunya és tremendament complicat jugar a ser partit d'esquerra moderada i alhora partit independentista (pujant el nivell de ADN quatribarrat respecte d’altres adversaris).

Crec que ERC està consumint els seus últims cartutxos en aquesta posició política ambivalent i haurà de posicionar-se i triar quina bandera pretén enarborar, si la de les quatre barres o la de la falç i el martell, per a entendre'ns.

Jugar a tot per a poder continuar tocant cuixa de poder, és una situació massa ambigua per a perpetuar-la massa en el temps. L'electorat al que es dirigeix cada vegada li exigirà major claredat en els seus posicionaments.

D'una banda Convergència i Unió ja l’ha posat dues vegades en una situació d'enfrontament amb els socis de govern a Catalunya. La primera amb la reprobació al Parlament de Catalunya, del projecte d'un túnel del tren d'alta velocitat per la Sagrada Família i la segona amb el suport a la proclamació d'independència de Kosovo.

Encara que en aquesta darrera es va salvar per la campana per la incompetència d'alguns diputats i diputades de CiU que van arribar tard a la votació, havent d'aguantar una esbroncada monumental del fill de l'amo.

Normalment en política, quan un partit no decideix d'una forma clara quins són les seves línies programàtiques i la seva estratègia, els electors acaben decidint per ell i posant les coses al seu lloc.

Lo Bep.