Polítiques socials en temps de crisi.

Enrere queden els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció de la carta de ciutadania.

En els últims anys hem assistit a fets que han canviat substancialment les perspectives d'inclusió a la societat, de les persones amb discapacitat. D'una banda, s'han aprovat dues lleis, la d'autonomia personal i atenció a la dependència i la de Serveis Socials de Catalunya, que suposen un pas històric pel que fa a la garantia de drets i prestacions socials; i per l'altre, el Pla de Suport al Tercer Sector Social, reforçant d’aquesta manera el treball realitzat per les entitats del tercer sector com actor social.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques i per als sectors més fràgils dl nostre teixit social.

És evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens mostren que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou sens dubte la potenciació de l'economia social i una forta inversió per a reduir en tot lo possible, la fractura social. Ja que és evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de prestar especial interès en potència la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

És per això que crec que no és el millor camí, el proposar l'esborrany de convocatòria d'ajudes per als programes socials de la Secretaria d'Assumptes Socials del Govern central, a càrrec de la recaptació del 0,7% de l'IRPF. Ja que si es porta a terme, impedirà que una entitat d'àmbit local o autonòmic pugui sol·licitar ajudes per a desenvolupar programes en el seu municipi o comunitat.

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Després del forçat parèntesi de la guerra civil, hem anat assistint a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels estrats més fràgils de la nostra societat.

Precisament Catalunya és la comunitat en la que hi ha més ONG socials, la que ha presentat més sol·licituds d'ajudes a la convocatòria del 0,7% de l'IRPF i en la que més contribuents marquen la casella de la declaració de la renda per a fins socials, en un 57%. Per tant, aquest any s'hauran recaptat uns 62 milions d'euros amb aquest programa.

Per tot això, vull recordar que la ciutat de Lleida ha concentrat, a les terres de ponent, la majoria d'aquestes associacions. Per tant, la seva recent història no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

Entenc que la igualtat d'oportunitats és un dret de tots els ciutadans, pel sol fet de la seva ciutadania i en la seva aplicació concreta no s’ha de tenir en compte cap altra circumstància que no sigui la seva dignitat essencial.

El dret a una vida digna és exactament igual al dret a una mort digna.

La polèmica sobre deixar amb vida o no a l’Eluana Englaro ha obert el vell debat sobre la decisió o no de seguir amb vida. En aquest cas es tracta de debatre el dret a l'eutanàsia, entesa com l'ajuda a morir o l'assistència al suïcidi de qui no pot fer-ho per si mateix.

En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual hauria de ser respectada, tot hi creure l'autoritat que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII generar el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona. Per això quan “en nom de Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir si és la seva decisió impedint la llibertat d'elecció del ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat.

En aquest sentit, entenc que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no ens agrada el que fan. Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau. Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia potser canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Per jo, participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidari i compromès cap als altres.

Al meu entendre cada ésser humà és propietari ple de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Així, entenc que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.

Per tant, per moltes sotanes i altres elements distintius d'autoritat que dugui el senyor Joseph Ratzinger, no té cap competència a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui convenients sobre la meva vida.

Per això, els fonamentalistes religiosos solen anunciar constantment la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pot prosperar si es fa el que ells diuen. Per aquest motiu normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes.

Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.

Per una altra banda, entenc que el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. El sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, s'assembla al masoquisme. Per tant, entenc que idolatrar al sofriment és el camí cap a res.

La religió pot consolar davant la realitat inexorable de la mort, però ho fa mitjançant ficcions i enganys, encara que siguin benintencionats. Per això, m'identifico plenament amb el pensament del Schopenhauer quan afirma que "Les religions, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a brillar”.

És per això que l'aliança sorgida entre el Silvio Berlusconi i el Joseph Ratzinger (o sigui política i religió) en el cas de l’Eluana Englaro, és molt simptomàtica de les societats que la permeten. En aquest cas, la societat italiana hauria de fer-s’ho mirar i decidir d'una vegada si volen semblar-se més a Iran o a Europa.

Els urbanites desorientats són una espècie que va en augment.

Cada vegada més persones es plantegen deixar la seva vida urbícola i estresada per a buscar algun poblet tranquil on viure. Una repoblació que aparentment segueix un curs contrari als moviments tradicionals d'emigració, que al llarg del segle XX han dut a molts pobles a l'abandó i la despoblació i als seus veïns a sol·licitar famílies amb nens perquè no els treguin l'escola o caravanes de dones amb l'esperança de trobar parelles als solters del poble.

Realment es fa difícil d'entendre que persones estresadas de les ciutats, desembarquin a l'entorn rural com si entressin per la porta de Port Aventura.

Com que això d'encunyar termes està de moda, s'ha anomenat a aquest moviment el Neo-ruralisme i als que s'han decidit al canvi, Neo-rurals.

Per tant, podríem definir al Neo-rural com persona de diversa procedència urbana que decideixen establir-se en un poble.

La veritat és que cadascú ha arribat a la mateixa conclusió pel seu propi camí. Des dels casos mes extrems de repoblació de pobles abandonats amb assentaments tipus comuna, o les famílies que decideix traslladar el seu domicili al poble dels pares per motius econòmics, o els que s’en van a viure al camp buscant la qualitat de vida, tots han arribat a la mateixa conclusió: “La cosa està molt fotuda per a viure en una ciutat”.

El perfil d'aquest tipus de personatges que fan el salt a l'aventura rural, solen ser: Freelances, professionals liberals, teletreballadors, pre-jubilats i petits inversors. Aquesta fauna de personatges són els pioners i els que ho tenen més fàcil a l'hora d'adaptar-se a les noves circumstàncies i treure partit del fenomen del neoruralisme.

No fa molt llegia en un article que les famílies dels pobles gasten anualment 4.000 € menys de mitjana. No està malament, s'estalvien mes de 300 € mensuals o poden viure igual amb 300 € menys al mes.

Doncs bé, ara resulta que alguns d'aquests espècimens toleren sense problema els sorolls constants del tràfic als carrers, el passejar dels camions de la recollida d'escombraries a la nit, l'estrès de l'enrenou diari i els fums de la ciutat. Però en canvi els molesta el toc de les campanes, o les esquelles dels animals. Quins collons!!!

Per això vull posar en les vostres mans un text que m'han fet arribar la Núria Pujol, amb el qual estic totalment d'acord:

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.