La polèmica sobre deixar amb vida o no a l’Eluana Englaro ha obert el vell debat sobre la decisió o no de seguir amb vida. En aquest cas es tracta de debatre el dret a l'eutanàsia, entesa com l'ajuda a morir o l'assistència al suïcidi de qui no pot fer-ho per si mateix. En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual hauria de ser respectada, tot hi creure l'autoritat que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII generar el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona. Per això quan “en nom de Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir si és la seva decisió impedint la llibertat d'elecció del ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat.
En aquest sentit, entenc que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no ens agrada el que fan. Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau. Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia potser canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Per jo, participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidari i compromès cap als altres.
Al meu entendre cada ésser humà és propietari ple de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Així, entenc que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.
Per tant, per moltes sotanes i altres elements distintius d'autoritat que dugui el senyor Joseph Ratzinger, no té cap competència a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui convenients sobre la meva vida.
Per això, els fonamentalistes religiosos solen anunciar constantment la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pot prosperar si es fa el que ells diuen. Per aquest motiu normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes.
Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.
Per una altra banda, entenc que el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. El sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, s'assembla al masoquisme. Per tant, entenc que idolatrar al sofriment és el camí cap a res.
La religió pot consolar davant la realitat inexorable de la mort, però ho fa mitjançant ficcions i enganys, encara que siguin benintencionats. Per això, m'identifico plenament amb el pensament del Schopenhauer quan afirma que "Les religions, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a brillar”.
És per això que l'aliança sorgida entre el Silvio Berlusconi i el Joseph Ratzinger (o sigui política i religió) en el cas de l’Eluana Englaro, és molt simptomàtica de les societats que la permeten. En aquest cas, la societat italiana hauria de fer-s’ho mirar i decidir d'una vegada si volen semblar-se més a Iran o a Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada