La mort de quatre bombers ha de posar límits a la demagògia política.

L'ofici de bomber és el que escolliria el 90% dels nens de 5 a 12 anys, per causes molt diverses com: l'heroisme dels protagonistes, l'espectacularitat de les actuacions, la càrrega humanitària de les seves accions o el poder fer sonar la sirena enmig del carrer.

Però una vegada superada l'adolescència, ja són menys els quals continuen anhelant formar part d'aquest col·lectiu, hi ha altres preferències professionals que tenen de bon tros menys risc i més diners que guanyar -que al cap i a la fi suposen més prestigi social-, al moment d'afrontar l'etapa de la maduresa.

A partir d'aquest moment apareixen els que escullen l'opció de presentar-se a les oposicions per a formar part del cos de bombers des de diferents vessants. Els uns volen fer realitat els somnis d'infància, uns altres busquen la seguretat de ser funcionari treballant un dia de 24 hores i tres de festa i finalment uns altres volen canalitzar la seva vocació d'ajuda amb pinzellades de risc en les missions a realitzar. Qualsevol que sigui el motiu és vàlid per a ocupar aquesta tasca social tan necessària i que compta amb un ampli reconeixement de la societat.

Recentment vaig llegir en un article que l'ofici de bomber és el més perillós per al cor als Estats Units, segons el qual el 45% de les morts ocorregudes en l'exercici de les seves missions, molt sovint perilloses, es deuen a un accident cardiovascular.

És per tot això que entenc que aquest ofici, com qualsevol altre, està subjecte a poder cometre errors per part dels professionals que l’exerceixen. Fins i tot puc acceptar que alguns d'aquests errors puguin costar la vida a un ciutadà. Però estic convençut que aquest ofici està ple de professionals perfectament formats i capacitats, que saben com afrontar les situacions de risc i amb gran pressió i estrès.

La mort d'aquests quatre professionals de Lleida (Jaime Arpa, David Duaigues, Ramón Espinet i Jordi Moré), que van morir complint amb el seu treball a l'incendi dels Ports, ha de fer-nos sentir solidaris amb el dolor de les seves famílies i dels seus companys de treball.

Aquí no caben ni la demagògia política per a fer llenya de les oportunitats que brinda el destí, ni la falta d'escrúpols per a esgarrapar vots a costa de quatre vides.

Com a ciutadà exigeixo als meus treballadors (que van ser seleccionats en un procés de selecció de personal anomenat eleccions democràtiques), o sigui a la classe política que utilitzi el seny a l'hora d'obrir la boca.

No seré jo qui defensi al Conseller Joan Saura, entre altres coses perquè ja sabeu l'opinió de tinc d'aquest personatge, però avui vull donar-li la credibilitat que es mereix, davant polítics de tercera divisió i sense escrúpols, com l'alcalde d'Horta de Sant Joan, que per a tenir contenta a la seva parròquia ha volgut aprofitar aquesta circumstància.

Lo que no hagi funcionat ja s'encarregarà d'aclarir-ho la justícia o el propi Parlament de Catalunya.

Gracies a tots quatre nois.

El dret a una vida digna és exactament igual al dret a una mort digna.

La polèmica sobre deixar amb vida o no a l’Eluana Englaro ha obert el vell debat sobre la decisió o no de seguir amb vida. En aquest cas es tracta de debatre el dret a l'eutanàsia, entesa com l'ajuda a morir o l'assistència al suïcidi de qui no pot fer-ho per si mateix.

En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual hauria de ser respectada, tot hi creure l'autoritat que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII generar el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona. Per això quan “en nom de Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir si és la seva decisió impedint la llibertat d'elecció del ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat.

En aquest sentit, entenc que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no ens agrada el que fan. Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau. Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia potser canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Per jo, participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidari i compromès cap als altres.

Al meu entendre cada ésser humà és propietari ple de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Així, entenc que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.

Per tant, per moltes sotanes i altres elements distintius d'autoritat que dugui el senyor Joseph Ratzinger, no té cap competència a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui convenients sobre la meva vida.

Per això, els fonamentalistes religiosos solen anunciar constantment la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pot prosperar si es fa el que ells diuen. Per aquest motiu normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes.

Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.

Per una altra banda, entenc que el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. El sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, s'assembla al masoquisme. Per tant, entenc que idolatrar al sofriment és el camí cap a res.

La religió pot consolar davant la realitat inexorable de la mort, però ho fa mitjançant ficcions i enganys, encara que siguin benintencionats. Per això, m'identifico plenament amb el pensament del Schopenhauer quan afirma que "Les religions, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a brillar”.

És per això que l'aliança sorgida entre el Silvio Berlusconi i el Joseph Ratzinger (o sigui política i religió) en el cas de l’Eluana Englaro, és molt simptomàtica de les societats que la permeten. En aquest cas, la societat italiana hauria de fer-s’ho mirar i decidir d'una vegada si volen semblar-se més a Iran o a Europa.

La gent ho te clar. Ara hem de vure si el govern te pebrots per veure-ho també clar.

Els anuncis del Govern sobre l'avortament i l'eutanàsia activa semblen respondre a una maniobra de distracció conjuntural davant l’agravament de la crisi econòmica. Tot i això, les coses es posen també be perquè el Govern pugui tirar-se a la piscina amb el tema de l'eutanàsia.

Segons publicava recentment La Vanguardia amb el titular "La regulació de l'eutanàsia suscita ampli suport social".

El que al principi es va plantejar com una cortina de fum per a distreure'ns de les garrotades que se'ns ve a damunt, pot ser que hagi trobat el brou de cultiu necessari a la societat, perquè el govern prengui en consideració de forma seria la regulació de l'eutanàsia activa a Espanya.

En realitat, aquests anuncis tracten de situar a l'agenda política temes en els quals el PSOE conta amb avantatge competitiu davant del PP. Són assumptes en els quals la posició dels socialistes connecta millor amb la de la majoria de la societat espanyola (a diferència del que passa, per exemple, amb el debat territorial, tan benvolgut pels populars).

En definitiva, aquestes reformes que planteja el PSOE responen en algun grau a una certa demanda social. Però l'acusació d'oportunisme no és, tot i això, gratuïta.



Si son capaços de desenvolupar de forma coherent i valenta el dret a una mort digna, potser no serà necessari viatjar com a turistes a Mèxic per a passar les vacances i, de passada, proveir-se de pentobarbital líquid, un fàrmac que els veterinaris utilitzen per a anestesiar i matar a gats i gossos. Molts partidaris de l'eutanàsia consideren que, arribat el cas, per als humans aquest és el millor cocktail per a anar-se’n d'aquest món.

Fins i tot des d'Austràlia viatja gent a Mèxic, perquè allí el pentobarbital s'aconsegueix de forma més fàcil que en qualsevol altre lloc del planeta. Els defensors del dret a morir amb dignitat expliquen que, amb pentobarbital, la persona es dorm plàcidament i, sense cap dolor, en menys d'una hora deixa de respirar.

Potser perquè l'acte més important de la nostra vida, no és altre que una bona mort. Desitjo que legislin amb celeritat i valentia.

Suport assistit a una mort digna: massa bonic per a ser veritat.

Bernat Soria sempre ha estat un tipus al que he admirat i respectat. Vaig tenir la sort de conèixer-lo l'any 2005 en la cerimònia de lliurament dels premis ASPID. Vull dir que és una persona que transpira senzillesa, intel·ligència, humor del fi i capacitat de connectar amb totes les persones.

Ara sembla ser que el ministeri que dirigeix prepara canvis normatius per a garantir que els malalts terminals no sofreixin doloroses i inútils agonies. Fins a aquí tot molt bé, sempre he estat un ferm defensor de l'aplicació de l'eutanàsia activa. Per tant, amb notícies com està hauria de motivar-me a ser més optimista i esperar resultats.

Probablement seria optimista si no anés per la segona part de l'anunci fet per Bernat Soria, que és que el següent pas que planeja el departament promet més polèmica: regular el suïcidi assistit, això és, la possibilitat que un malalt rebi ajuda per a posar fi a la seva vida, sense que necessàriament es trobi en situació terminal.


Aquesta possible norma donaria resposta a casos com el de Ramón Sampedro, que tots recordem per l'impacte mediàtic que va suposar el seu suïcidi i l’Oscar guanyat per la pel·lícula "Mar endins", que després d'una llarga batalla legal va morir per ingestió de cianur al 1998.

A partir d'aquí és quan tot això fa olor a embolic i reconec com a certes les tesis del Partit Popular, que insinuen que tot això només és una cortina de fum per a desviar l'atenció de la falta d'idees del govern central, per a aplicar mesures que ajudin a pal·liar la creixent i galopant crisi econòmica.

En certa forma, aquesta possible mesura de legalitzar l'eutanàsia activa i el suport al suïcidi assistit, estaria en la línia de les esmenes sobre la mort digna aprovades al juliol pel 37º Congrés del PSOE, encara que aquest text evita termes com eutanàsia o suïcidi assistit.

Així doncs, recomano al President de la Conferència Episcopal Espanyola (Antonio María Rouco Varela) que comenci a treure la pols dels crucifixos i a comprar centenars de metres de llençols (encara que sigui en els basars xinesos) per a preparar les pancartes pertinents.

Per la seva banda, Mariano Rajoy ja pot plantejar-se una estratègia, per què ara no té al seu costat als gossos bordadors de la FAES (Aznar, Zaplana i Aceves).

Cony de país.

“Eu Thánatos”; el dret d'escollir.

Aquesta setmana s'ha celebrat el desè aniversari de la mort de Ramón Sampedro. Amb la qual cosa ha tornat a posar-se de manifest l'etern debat sobre la necessitat de regular legalment, l'aplicació de l'eutanàsia activa.

Ja fa uns anys, es va posar de relleu l’Eutanàsia, arrel dels èxits internacionals que va assolir la pel·lícula “Mar adentro” de l’Alejandro Amenàbar, que ja var destapar un cop més el vuit legal que existeix a la nostra societat. En aquesta obra es tracta l'eutanàsia d'una forma clara, directa i intel·ligent.

Etimològicament, la paraula eutanàsia ve del grec “Eu” (bona) i "Thánatos" (mort) no significa altra cosa que bona mort, morir be, sense més.

De la mateixa manera que totes les persones tenim una constitució física diferent i, per tant, no tenim la preparació i fons per córrer una marató. Tampoc tenim el mateix grau de resistència ni preparació davant del sofriment.

La nostra societat, amb tots els mecanismes d'auto-ajuda de que disposa. Ha de treballar per aconseguir que totes les persones, que per motius d'una malaltia o d'una discapacitat greu, i estiguin despenjades del ritme de vida que la nostra societat imposa es puguin afegir al tren de la vida. Hem de treballar per corregir patologies depressives ocasiones per aquests estats de greus discapacitats. Però també hem de preveure (i sobre tot estar preparats) perquè quant un individu greument afectat per una malaltia o discapacitat digui que vol baixar del tren, que el viatge no li val la pena, pugui fer-ho d'una forma digna i humana. Mentre l'individu tingui motius racionals que l'empenyin a viure, hem d'ajudar-lo i gaudir plegats d’aquest camí que es la vida, però quant l'únic motiu per viure es assolir la mort també hem d'ésser conseqüents amb ell i estar al seu costat per ajudar-lo amb tota la calor humana.

Hem de prendre una determinació intel·ligent i assenyada, deixar de banda aquest problemes ètics als que tot sovint no ens agrada enfrontar-nos-hi. Pensem que molts dels poders fàctics de la nostra societat (Legisladors, Jutges, Autoritats Religioses i Polítiques) ja hi han dit la seva, sobre el tema, però cap d'ells està la pell de la persona que ho pateix.

La societat haurà d'establir mecanismes de comitès ètics que determinin si la persona que vol optar per la eutanàsia, té l'equilibri emocional i el control dels seus actes com qualsevol persona. L'exemple de que el senyor Sanpedro el tenia es que durant els darrers quatre anys va treballar seguint les regles del joc que li marcava la nostra societat amb un equip de professionals del dret i de la psiquiatria darrera, en el moment en que els arbitres del joc el deixaren condemnat a una cadena perpetua de sofriment, ell va dissenyar tota una estratègia intel·ligentíssima per assolir la seva fita, però en la clandestinitat, amb la fredor de sentir-te repudiat pels teus.

L'estructura d'una societat democràtica s'aixeca sobre pilars fonamentals com la llibertat i la tolerància. Per tant, els vuits legals que li varen argumentar al senyor Sanpedro les diferents instàncies jurídiques (nacionals i europees) no són un exemple de democràcia tolerant ni de garantia de les llibertats individuals.

Si entenem la llibertat com la capacitat que te l'individu per actuar, sense coaccions, segons el que el seu criteri li indica i tenint com a límit el punt just on comença la llibertat dels demés. Veurem que el dret primari per excel·lència es el de la pròpia vida i per tant qui te el dret de conduir-la i direccionar-la, es un mateix.

La vida és un bé que des del mateix moment de la concepció pertany a l'individu, sent aquest el legítim propietari a l'hora d'administrar-lo. Així doncs, de la mateixa forma que tenim regulat un testament de Voluntats Anticipades, per a que es prenguin decisions sobre la nostra vida quan nosaltres no tinguem la capacitat d'administrar-la, hem de preveure un sistema d'acompanyament per a dignificar , com a éssers humans, l'aplicació de l'eutanàsia activa.

Hem de plantejar-nos una actitud molt més madura en el procés d'acceptació de la mort. Perquè al cap i a la fi, la mort no és més que una etapa més del procés de la vida.

Lo Bep.