Cada vegada més persones es plantegen deixar la seva vida urbícola i estresada per a buscar algun poblet tranquil on viure. Una repoblació que aparentment segueix un curs contrari als moviments tradicionals d'emigració, que al llarg del segle XX han dut a molts pobles a l'abandó i la despoblació i als seus veïns a sol·licitar famílies amb nens perquè no els treguin l'escola o caravanes de dones amb l'esperança de trobar parelles als solters del poble.Realment es fa difícil d'entendre que persones estresadas de les ciutats, desembarquin a l'entorn rural com si entressin per la porta de Port Aventura.
Com que això d'encunyar termes està de moda, s'ha anomenat a aquest moviment el Neo-ruralisme i als que s'han decidit al canvi, Neo-rurals.
Per tant, podríem definir al Neo-rural com persona de diversa procedència urbana que decideixen establir-se en un poble.
La veritat és que cadascú ha arribat a la mateixa conclusió pel seu propi camí. Des dels casos mes extrems de repoblació de pobles abandonats amb assentaments tipus comuna, o les famílies que decideix traslladar el seu domicili al poble dels pares per motius econòmics, o els que s’en van a viure al camp buscant la qualitat de vida, tots han arribat a la mateixa conclusió: “La cosa està molt fotuda per a viure en una ciutat”.
El perfil d'aquest tipus de personatges que fan el salt a l'aventura rural, solen ser: Freelances, professionals liberals, teletreballadors, pre-jubilats i petits inversors. Aquesta fauna de personatges són els pioners i els que ho tenen més fàcil a l'hora d'adaptar-se a les noves circumstàncies i treure partit del fenomen del neoruralisme.
No fa molt llegia en un article que les famílies dels pobles gasten anualment 4.000 € menys de mitjana. No està malament, s'estalvien mes de 300 € mensuals o poden viure igual amb 300 € menys al mes.
Doncs bé, ara resulta que alguns d'aquests espècimens toleren sense problema els sorolls constants del tràfic als carrers, el passejar dels camions de la recollida d'escombraries a la nit, l'estrès de l'enrenou diari i els fums de la ciutat. Però en canvi els molesta el toc de les campanes, o les esquelles dels animals. Quins collons!!!
Per això vull posar en les vostres mans un text que m'han fet arribar la Núria Pujol, amb el qual estic totalment d'acord:
Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!
Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).
Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.
Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.
Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?
No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.
A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.
La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.
4 comentaris:
M'ha agradat molt el teu post i la carta que hi has publicat.
Em temo però, que aquests de ciutat que dius, faran que posin ambientador de roses a les vaques, que la llet no faci olor de llet (de fet fa temps que ja no fa olor la llet de pot) la recent munyida no els hi agrada.
Canviaran les esquelles per un GPS al coll de l'animal i insonotirzin les campanes del campanar..
Però s'ha de dir!
Faré d'advocada del diable per dir que no s'hi val a vendre's al turisme rural i després queixar-se dels inconvenients que comporta aquesta activitat. Tota acció té conseqüències i cal assumir-les. Molts pobles us heu venut literalment a especuladors immobiliàris i ara què passa, que us molesten els pixapins? Doncs mala sort, retorneu els diners guanyats si voleu que no hi anem! Prou discursos demagògics! jeje
Anna et faig a mans un article que publica avui el diari SEGRE, lo Ramón Camats, sobre els nouvinguts al mon rural.
No s'hi val tot a l'anar al poble.
ARTICLE:
La pols de l'era.
En Pere no s'ho podia creure: el nou veí de Barcelona, aquell que havia comprat Cal Mariano feia un parell de mesos per passar-hi els caps de setmana, acabava d'exigir-li -no de demanar-li, d'exigir-li!- i amb un to imposant, que tragués l'esquellot a les vaques perquè no el deixaven dormir pels matins quan aquestes anaven al prat a pasturar. I, aprofitant el seu astorament, el veí havia afegit que també estava tip de la pudor que feia la merda que les seves ovelles deixaven al carrer cada cop que entraven i sortien del corral. -I, a més a més, rellisca! Si vostè no hi posa remei -va reblar- el denunciaré per atemptat contra la salut pública i per tenir una explotació ramadera al mig d'un nucli habitat!
Lamentablement, la historieta, per bé que inventada, no s'allunya gaire de les que s'han esdevingut darrerament en diversos indrets de Catalunya, amb l'agreujant que una ja ha acabat als jutjats amb sentència condemnatòria contra el pagès: a Montornès de Segarra tancarà una granja d'aviram per culpa de les olors i soroll que causa aquesta explotació ramadera. Arreu on hi ha hagut problemes, el context és similar: unes persones «de ciutat» que, evidentment pensen que el camp s'assembla a les postals que han vist algun cop, adquireixen o lloguen una casa a pagès, on aniran a passar els caps de setmana i festes de guardar. Allà, somien, s'hi trobarà la pau i el repòs que no troben a la capital. Per tenir un contacte més íntim a amb la naturalesa, compren un quad per anar a fer malbé els camins i un equip de música nou, amb una antena potent, que els permeti escoltar l'emissora de música preferida quan, a la migdiada, renten el seu flamant 4x4 a ritme d'esgarips de heavy metal i música màquina. En arribar al camp, però, descobreixen que les vaques caguen i pixen -no se n'adonen, però, fins que han posat el peu damunt d'un palter-, que els galls canten de matinada i que les campanes de l'església dels pobles repiquen totes les hores.
Si hom va al camp que no esperi trobar-hi una rèplica de la ciutat ni un oasi de silenci: inodor, incolor i insípid. Al camp s'hi viu i treballa, les seves olors i sorolls, a cada indret diferents, naixen de la suor dels homes, de la vida de les bèsties i de l'aroma de les plantes. A l'era s'hi baten l'ordi i el blat, i s'hi fa pols. Qui no en vulgui, que no hi vagi!
ramon camats
No respons el meu comentari amb aquesta carta, Bep. Es tracta de guanys i pèrdues, d'accions i conseqüències...
És com quan els veïns l'eixample esquerra fan mobilitzacions "anti xina" per queixar-se de l'excessiu nombre de comerços xinesos que hi ha al seu barri i no es recorden que són ells mateixos els qui han preferit vendre els seus locals amb comerços de tota la vida als xinesos perquè vénen amb diners en metàl·lic i ofereixen un import més elevat que la gent d'aquí.
I que consti que no defenso el noi que li molesten les esquelles, perquè segur que és un gilipolles. Critico el propietari original de Cal Mariano que, vés a saber si no era el mateix Pere.
No sé si m'explico.
Publica un comentari a l'entrada