Màrius Carretero un homenot molt proper.

Lleida ha perdut a un gran aquarel·lista, a un bon poeta, a un escriptor reflexiu, a un músic entusiasta, en definitiva Lleida ha perdut un artista reconegut dins i fora del nostre país.

El Màrius ha estat un home de forta personalitat, estricte en el treball, proper a les persones i ha arribat a un nivell en el què molts pseudo artistes del nostre entorn es perden. Tots coneixem a artistes que triomfen amb una obra i arriben a considerar-se Deus d’una forma tan ràpida, com després és la caiguda del seu altar.

El Màrius ha estat un home proper amb les persones que s’han creuat a la seva vida, al mateix temps que honest amb la seva obra i amb els compromisos que ha adquirit.

Quan vam fundar l'Associació ASPID el 1994, decidirem organitzar unes jornades tècniques amb el títol "Turisme i discapacitat". La nostra entitat estava acabada de constituir i no érem més de 20 socis els que ens varem adreçar a ell, per demanar-li que ens donés una idea sobre com hauríem de dissenyar el logotip de la jornada. Al cap d’un parell de dies ens lliura un disseny en què apareix una maleta de viatge i plena d'enganxines, lligada a un globus aerostàtic que l’aixeca cal al cel. Ens va deixar impressionats a tots la forma en què va sintetitzar el missatge de la jornada, sense caure en els tòpics de la cadira de rodes o la crossa.

Recentment tornem a trucar-lo, una vegada més, per demanar-li que ens fes un taller d’introducció a la tècnica de l’aquarel·la, per a un grup d’usuaris amb discapacitat del nostre Centre d'Atenció Diürna "Candi Villafañe" i una vegada més es va mostrar entusiasmat i ens va oferir totes les facilitats per organitzar l’activitat. Sempre i en tot moment, de manera desinteressada per què segons deia ell "d’una manera o altra i jo sóc un dels vostres".

Aquest tipus de treball anònim i lluny de les escenografies mediàtiques, el qualificaven com a artista al servei de la seva gent però sobretot com a persona amb un especial interès en estar a prop dels altres.

El Màrius va començar a pintar la seva última obra, envoltat per un grup de persones d'ASPID, a les que explicava les tècniques del que estava fent i per què ho estava fent. El Màrius va morir pintant davant d’un cavallet, fent el que més li agradaven aquesta vida, i explicant els detalls de la seva tècnica artística. Un comiat molt digne per a un gran "homenot" de Lleida.

Adéu amic...

Aeroport de Lleida: un somni en temps de crisi.

No seré pas jo el que s’obstini a fer aterrar els somnis de la gent de ponent. Després de veure el vídeo de promoció del nou aeroport de Lleida, m’ha entrat una barreja d’eufòria carregada d’ingenuïtat.

Suposo que en temps de crisi les persones hem de tenir tendències depressives i l’obligació dels nostres governants, és ajudar-nos a sortir d’aquesta situació encara que sigui fent volar coloms.

Estic totalment convençut que una infraestructura com aquesta era imprescindible per a les terres de Lleida -que sempre han estat l’aventafocs de Catalunya pel que fa a infraestructures-, amb el que suposa de disposar de noves oportunitats per a tota la societat lleidatana. També crec que la Generalitat de Catalunya viu l’engegada d’aquest projecte amb una especial il·lusió, donat cas que serà el primer aeroport de Catalunya de titularitat totalment nostra.

Però la sensació que tinc és que aquesta inversió pot ser un agent d’estimulació de l’economia i de la societat lleidatana, però no ara, si no en un període de temps que en cap cas serà inferior als 15 o 20 anys.

Crec que en termes generals, la societat lleidatana és bastant escèptica a aquesta volada de coloms que se’ns està intentant vendre. Tots estan convençuts que l’aeroport de Lleida no serà ni el de Girona ni el de Reus, ja que les terres de ponent no tenen una indústria turística tan potent com la que existeix en la Costa Brava sota la Costa Daurada.

Però tot i això, Lleida disposa també d’unes bones cartes per a jugar aquesta partida. Té una situació geogràfica que és estratègicament molt bona, està a una hora en AVE de Barcelona, Tarragona i Saragossa. Amb tota la indústria de l’oci que existeix a la Costa Daurada, Lleida pot convertir-se en el referent de turisme d’hivern i de turisme de naturalesa. Pel que fa a la proximitat amb Saragossa, l’aeroport de Lleida ha de convertir-se en el referent a la indústria logística i en oberta competència amb la capital aragonesa. I pel que fa a Barcelona, l’aeroport de Lleida ha de ser l’alternativa de baix cost per a les companyies que els resulta cada vegada més difícil treballar a Girona i Reus.

Però perquè Lleida pugui jugar les seves cartes, no és suficient la construcció d’aquest aeroport i es necessita la construcció en paral·lel, d’una connexió ràpida d’un tren llançadora entre l’estació de Lleida-Pirineus i l’aeroport. Així mateix, també és imprescindible disposar d’una connexió directa per terra, amb una autovia al sud de França per la Vall d’Aran i una línia ferroviària en la mateixa direcció.

Probablement llavors aquest vídeo promocional pugui tenir algun sentit i la gent ho prenguem un mica més seriosament. Mentrestant us recomano una cançó del Lluís Llach anomenada "Somiem".

Una experiència especial de tardor.

Hi ha certes experiències que encara sent de poble, com sóc jo, les vius amb entusiasme pel que tenen d'autèntic. Tenint en compte que vivim en una societat en la qual cada vegada és més difícil trobar l'autenticitat.

Això ve a compte que avui he tingut l'oportunitat de tornar a visitar el Parc Temàtic de l'Oli en l'antiga Torre Sala, al municipi de Les Borges Blanques. Terra de

l’Oli de les Garrigues

.

Ja al 1264, a la Torre Sala els Templers ja s'ocupaven de l'elaboració del millor oli del món, obtingut de les olives arbequines, varietat que va ser portada de Terra Santa pels mateixos cavallers de l'Ordre del Temple.

Avui dia encara es troben intactes els pous subterranis d'oli, les piles, els safarejos i les premses i, s’hi pot admirar un antic molí grec d'oli del segle V a. de C., la premsa de biga més gran d'una sola peça coneguda, l'exemplar més antic d'olivera -segons els botànics-, de més de 2.500 anys d'antiguitat i que encara segueix donant olives, i els detalls d'una cuina catalana de finals del segle XIX, amb un llum d'oli il·luminant la xemeneia.

Ha estat una jornada entranyable en la qual he pogut descobrir les noves seccions que s'han obert en l'esmentat museu.

Aquí podeu veure el que és una Cabana de Voltaa, que és un petit i senzill habitacle molt típic de les comarques interiors. Però la seva tècnica d’edificació, adaptable segons el lloc on es pretenia construir i que utilitza sempre els materials que el pagès té a l'abast a l'entorn més immediat.

Però lo millor de la jornada ha estat el dinar que m'he fotut amb els excel·lents plats que s'elaboren al restaurant de Masia Salat. Concretament m'he fotut:

Primer una amanida de Vieires amb espàrrecs bladers i a blancs, amanit amb una salsa elaborada a la vinagreta de Mòdena.

Un filet de vedella elaborat amb una salsa feta amb base de Rossinyols i regat amb un Vi del Celler del Castell de Montsonís, un vi negre elaborat amb varietats de Merlot i Cabernet Sauvignon. I això si!, amb denominació d'origen Costers del Segre.

Admeto que m'he fotut les botes i gaudeixo fent-vos enveja.

Custo aposta fort en la seva promoció empresarial.

Custo Barcelona és la la primera vegada que la marca ha presentat els seus dissenys a Lleida, d'on procedeixen els germans que la van crear als anys 80, Custodio i David Dalmau, nascuts a Tremp.

Custo va aconseguir situar el nom de Lleida al mapa de la moda. Ho va fer en una espectacular presentació de models que va tenir com a insòlit marc el claustre gòtic de la Seu Vella. La desfilada s'ha celebrat al claustre, als peus de la catedral, i amb vista a la ciutat.

La Seu Vella de Lleida no és Nova York. D’acord. Però això era el que menys importava en aquesta catedral de la moda. Custo va encertar amb aquesta picada d'ullet als seus orígens i l'aposta va tenir recompensa. Tres cambres del claustre convertit en passarel·la no es veuen tots els dies. Com tampoc és habitual escoltar, entre aquests murs mil·lenaris, a la Victoria Abril cridant "Tio bueno" a un model, de color i amb el tors nu. Però fins les pedres d'aquesta joia arquitectònica es van tornar de colors.



La catedral de Lleida va brillar amb la llum de la moda o, per a ser més exactes, amb els estampats que Custo va triar per a una col·lecció que només s'havia vist a Nova York.

Val que la Seu Vella tampoc és Manhattan, però la sensació a l'acabar la desfilada era que Lleida ha entrat al món de la moda. Ja que el vell claustre gòtic de la Seu Vella de Lleida es va cobrir amb 150 metres de catifa rosa per a la presentació en exclusiva per a Europa, entre pedres carregades d'història, de la col·lecció que Custo Barcelona va exhibir fa escasses setmanes a la Fashion Week de Nova York.



Veritablement vull aplaudir aquesta atrevida iniciativa comercial de la marca Custo Barcelona, pel que suposa de promoció de les terres de Lleida en el marc internacional de la indústria de la moda.

En aquest acte, la representació d’ASPID va estar en mans de la vicepresidenta de l'organització.

Iniciatives, tan imaginatives, com aquesta són les quals haurien d’apostar els emprenedors catalans, demostrant que no és necessàriament obligatori haver de promocionar-se a Madrid o Barcelona per a tenir presència mediàtica.

Invitació a participar en el XX Premi Turístic Internacional "Pica d'Estats".

Una persona anònima, m'ha enviat un comentari relatiu al Post publicat en aquest Blog, amb el títol "Lleida un turisme inclusiu: tu poses els límits", per a informar-me de l'existència de la modalitat de publicació a Internet d'articles que facin referència al turisme a les comarques de Lleida.

En primer lloc és d'agrair que Cyber Surffers arribin a llegir les mevess neures cibernètiques, però encara és més d'agrair que pensin en tu per a insinuar-te que et presentis a aquest premi. Sense cap tipus de dubte aquest anònim o està anònima em mira amb uns ulls excessivament benvolents.

De totes maneres jo us transmeto la informació, per si és del vostre interès el presentar-vos-hi els esmentats premis. El guanyador s’endurà 3000 euros que suposo que li vindran perfectes.

Per tant, el XX Premi Turístic Internacional "Pica d'Estats" de Premsa, Ràdio i Televisió, és convocat anualment pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, inclou els treballs periodístics vinculats amb les noves tecnologies i internet, adaptant-se d'aquesta manera a la nova realitat de la societat de la informació.

La temàtica s’ha de centrar en els aspectes turístics de les comarques de Lleida, i hi podran optar tots els treballs de premsa escrita, ràdio, televisió i internet, publicats o emesos en qualsevol idioma en el període comprès entre el 18 d'octubre de 2007 i el 17 d’octubre de 2008.



A veure qui s'anima i es presenta per a dur-se la pasta.







Lo Bep.

El Bar de la Sibil·la, no ho digueu a ningú però és un lloc Privilegiat.

Si sou forasters i us trobeu a Lleida aquests dies d'estiu, no aneu a fer un beure el Bar de la Sibil·la. Això deixeu-ho només com un petit privilegi per als lleidatans.

El Bar de la Sibil·la te molt bones vistes cap a la plana de Lleida i que en un dia clar ens permet una gran panoràmica sobre la ciutat de Lleida i la seva horta. És, sens dubte, el punt emblemàtic de la ciutat i el millor mirador, alberga entre altres elements el perímetre emmurallat més gran d'Europa, l'antiga fortalesa àrab de la Suda i la catedral o Seu Vella.

Les sibil·les són les adivinadores o pitonisses en el món antic i els seus llibres profètics eren consultats per a conèixer l'esdevenidor. Així inspiren el nom i la imatge de la terrassa. El seu disseny va ser premiat l'any passat pel FAD.

El bar de la Sibil·la està ubicat a dalt del Turó de la Seu Vella, davant de la Porta dels Fillols. Hi podeu arribar des del centre amb els ascensors que hi ha instal·lats, tot hi que les llargues pendents i les llambordes dificulten la mobilitat a les persones amb discapacitat. El millor és anar-hi amb vehicle propi, ja que amb la tarja d’aparcament et deixen estacionar a la porta del bar.

El moment més adequat és anar-hi per la nit, perquè s'hi sol estar més fresc que al centre de la ciutat.

La beguda més sol·licitada és el mojito. La Sibil·la també ofereix servei de restaurant i com a novetat d’aquest any presenta l’entrepà del turó.

Obren tot l'any cada dia de 10.00 a 03.00 hores excepte els diumenges, quan tanca poc després de les 00.00.

Abans hi programaven concerts i hi punxaven dijeis, però com que no poden posar la música gaire alta ara aposten per petites exposicions.

Si voleu tenir Lleida als vostres peus i badar al ritme de la ciutat, una bona recomanació és el Bar de la Sibil·la.

Nom: Bar de la Sibil·la.

Adreça: Turo de la Seu Vella, S/N  25001 Lleida

Telèfon: 973229790

Tenen de tot menys pàgina web, si no ja fora la hòstia en patinet.

Lo Bep.

P.D.- Escolteu el Cant de la Sibil·la.

Lleida un turisme inclusiu: tu poses els límits.

Per als coixos -un 9% de la població espanyola, 3,5 milions de persones, a més de les seves famílies-, el dret a l'oci, la utilització dels diferents productes i serveis turístics i l'accessibilitat als mateixos, són d'una importància estratègica per a garantir la nostra plena inclusió social.

Per tant, el dret a l'oci s'ha convertit, en un fenomen social d'extraordinària rellevància, que mobilitza a milions de persones a tot el món, constituint no només un factor de riquesa i progrés econòmic sense precedents al nostre país, sinó també un element decisiu per a la millora del coneixement, la comunicació, el grau de relació i el respecte entre els ciutadans de diferents països.

Lleida és, una destinació turística prou important, tant pel seu patrimoni històric, per la seva riquesa cultural i artística, per les seves belleses naturals i paisatgístiques i, sobretot, per la pluralitat, interès i atractiu dels estils de vida i de comportament dels seus ciutadans. Aquesta destinació, ha estat escollit, any rere any, per molts turistes del nostre país i bona part d'Europa. Tant el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, com el Consorci de l’Ajuntament “Turismo de Lleida”, posen al nostre abast recursos per a tothom.

El primer atractiu per excel·lència és el Pirineu lleidatà, que ens proporciona una gamma d'activitats, prou àmplia com per a satisfer a totes les persones interessades en el contacte amb la naturalesa.

Però, hem de tenir en compte que en la gestió dels projectes d'oci, el foment de l'equiparació d'oportunitats i la participació, són elements necessaris en la posada en pràctica de la filosofia de la inclusió i Lleida ho demostra amb les intervencions que s'han fet en el Parc Nacional de Aigüestortes i llac de San Maurici.

En aquest sentit, la ciutat de Lleida ha fet accessible el Parc Natural de la Mitjana, un pulmó natural en plena ciutat de Lleida.

També vull destacar la intervenció que la Generalitat de Catalunya ha realitzat en el bosc de Rivera de la zona de l’Aiguabarreig, al municipi de la Granja de Escarp, a 15 Km. de la ciutat de Lleida.

En l'àmbit de la cultura, s'ha fomentat la participació de totes les persones: en l'accés al patrimoni cultural. Amb el que s’ens posa a la nostra disposició el contacte amb la cultura amb l'admiració de les esglésies romàniques de la vall de Boí (qualificades com Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO).

D'altra banda, a la ciutat de Lleida podem visitar un entorn plenament accessible com la Seu Vella, que a la part alta del monticle ens oferix una panoràmica excepcional sobre la ciutat de Lleida i les seves comarques veïnes.

En l'àmbit de l'esport, s'ha millorat les condicions d'accessibilitat plena de les infraestructures esportives, especialment pel qual fa referència als esports d'hivern, o als d'aventura que es poden practicar a les nostres comarques i que estan preparats per a poder ser utilitzats per les persones amb discapacitat. Les estacions d'esquí de Baqueira Beret (encara que hi vagin els borbons) i Boí-Taüll disposen de cadires d'esquí (propietat d’ASPID), que cedeixen gratuïtament a totes les persones amb discapacitat i vulguin iniciar-se en aquest esport acompanyats d'un monitor d'esquí.

Per tant gent, ara no hi ha excusa, us encoratjo a viure les comarques de Lleida en plenitud i sense complexos, amb el compromís de continuar treballant perquè cada vegada més, siguin patrimoni de tots.

Lo Bep.

La sequera com element visualitzador de la imbecilitat de la classe política.

És ben cert que per a conèixer el límit de imbecilitats que poden arribar a dir-se per part d'una classe política mediocre, hauria'm debuscar en el llibre dels récords per a superar marques realment insospitades.

Tenim uns afeccionats a la política, que estan exercint de polítics professionals altament remunerats. Això no seria dolent si després, el seu nivell de professionalitat estigués a l'alçada per a donar solució als problemes que la nostra societat té.

És evident que aquesta època de sequera que estem patint, no ha vingut de la nit al dia. Ha donat el temps i els símptomes necessaris perquè haguéssim pogut preveure mesures d'actuació, que permetessin no haver de prendre decisions amb sobresalts i tensions innecessàries.

El dret a l'accés d'aigua de boca per a 5 milions de persones de l'àrea metropolitana de Barcelona, és del tot innegable i a més necessita d'una implicació solidària de tot el territori.

Però el dret d'uns milers de persones que fa més de tres anys que sofreixen restriccions d'aigua de boca als pobles de la Segarra i les Garrigues, havent d'aprovisionar-los d’aigua amb camions cisterna. També exigiria durant aquests tres anys una actuació digna d'un país solidari amb el seu territori.

Ara estem en un terreny perfectament abonat perquè aquests polítics mediocres facin el que més els agrada, utilitzar una demagògia barata per a opinar i parlar del que els interessa, sense tenir ni puta idea de com promoure una política de la gestió de l'aigua coherent i eficaç.

Primer va ser la ministra en funcions de Medi ambient i després la número dos de l'Executiu, Teresa Fernández de la Vega, les quals van desautoritzar el transvasament d'aigua del Segre a Barcelona i ahir va ser, finalment, el president del Govern.

Rodríguez Zapatero va expressar un no contundent a la proposta del Govern tripartitt que defensa el conseller de Medi ambient, Francesc Baltasar.

Amb la qual cosa, es demostra la falta d'experiència en la gestió de govern d'un Conseller com Francesc Baltasar, que sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, es va inventar un transvasament en un riu en el que ell no tenia competències ni pintava res.

Finalment Zapatero va negar, tal com si va dir Baltasar, que la proposta era coneguda pel govern des de novembre i que el PSOE havia recomanat no fer-la pública fins a després del procés electoral. Aquesta situació em deixa totalment perplex. És que Baltasar no sap que està en un govern amb una coalició amb el mateix partit que Rodríguez Zapatero?.... Quins collons!!!

D'altra banda a Lleida, representants d'Esquerra Republicana de Catalunya, han assenyalat que no és incompatible oposar-se al transvasament des de la Càmera catalana i formar part de l'Executiu català. Sembla que Esquerra Republicana de Catalunya encara no s'ha recuperat de la seva esquizofrènia política. Estem en un govern o no estem en ell.

En canvi els de Convergència i Unió, estan obstinats a portar l'aigua de França com única solució. Sense proposar cap política de gestió de l'aigua que pogués fer-nos tenir alguna esperança de futur.

Per la seva banda UGT de Catalunya dóna suport el transvasament, d'acord amb el Partits Socialista de Catalunya, però amb el rebuig de la cúpula a Lleida.

En canvi ICV del Pirineus avala a Baltasar, corrent el risc de quedar-se en pilota picada a les pròximes eleccions en el seu territori.

Pel que fa als sindicats d'agricultors: els Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC), sindicat pròxim a Convergència i Unió, convoca una manifestació. En canvi la Unió de Pagesos, sindicat pròxim al Partit Socialista de Catalunya, no la secunda.

I la meva pregunta és: Algú té intenció d'aplicar propostes dirigides a solucionar els problemes de la població a tot el territori de Catalunya? Si no és així, que pleguin tots.

Lo Bep.

No hi haurà transvasament, només es faran connexions temporals i puntuals. Quins collons!!!

Aquesta és la situació que s'està donant a les terres de Lleida. Ens tenen entretinguts durant la setmana, esperant que arribi el dijous i ens puguem distreure amb el "Polònia". De fet és d'agrair que tinguem una classe política que estigui tan abocada amb les necessitats de la ciutadania.

El Conseller d'Agricultura (per cert de Lleida), es va arrencar durant la fira de San Josep a Mollerussa, dient que “algú que s'imagina coses que estan allunyades de la realitat”. D'altra banda apareix el Conseller de Medi ambient i Habitatge negant fa una setmana que el Govern vulgui portar a terme el transvasament del Segre al Llobregat per a garantir el subministrament d'aigua de boca a l'àrea metropolitana de Barcelona.

Sembla que són dues veus qualificades del Govern de la Generalitat, que a l'emetre aquestes opinions expressen la posició del govern català respecte a les remors de transvasament, que Convergència i Unió va començar a llançar durant les últimes etapes de la passada campanya electoral.

Doncs avui, el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques ha dit d'una forma lenta i pausada (com en ell és habitual), però molt clarament, que el govern estudia la possibilitat de captar aigua del riu Segre para dur-la a l'àrea metropolitana de Barcelona de forma “temporal i esporàdica”. O sigui, que deixa amb el cul a l'aire als seus col·legues de govern, per a llançar el primer globus sonda per a veure com reacciona en la ciutadania.

És qüestió d'aplicar l'enginyeria lingüística per a dir que no hi haurà transvasament, que només conduiran aigua de la conca del Segre a la conca del Ter perquè puguin beure a Barcelona. Que n’aprenguin aquests lingüistes afeccionats!!!

Estaria bé que es donessin la mateixa celeritat a resoldre els problemes de les terres de ponent, a pesar del que poguessin opinar a Barcelona.

Seria necessari recordar que l'honradesa és sempre digna d'elogi, encara que no reporti cap utilitat, ni recompensa, ni profit.

Lo Bep.