Arxiu del blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Feixisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Feixisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de setembre del 2010

La pàgina que no s'ha passat de la història d'Espanya.


Ha hagut de ser Argentina la que ens doni una lliçó de democràcia, per reobrir la causa contra el franquisme. La Sala Segona de la Cambra Criminal i Correccional Federal ha declarat aquest divendres nul l'acte d'una jutgessa argentina, pel qual va arxivar la querella presentada per familiars de desapareguts espanyols i les deu organitzacions de drets humans més importants del país.

Estem vivint en una societat que, al meu entendre, ja està prou madura per afrontar les veritats del genocidi franquista. És per això que és el moment d'exigir als nostres polítics, de dretes i d'esquerres, populars i socialistes, que tinguin el valor d'afrontar d'una vegada per totes la veritat sobre els crims durant la dictadura de Franco. El que un no pot entendre és que quan els representants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica van presentar la querella als jutjats espanyols, tot un president del Congrés dels Diputats, com el socialista José Bono fes comentaris com "de bojos n’hi ha a tot arreu ". Jo comprenc que el senyor Bono, com a fill de falangista que és, no tingui cap interès en remoure les atrocitats que persones de la mateixa ideologia política que el seu pare van cometre durant els 40 anys de dictadura.

Però potser el senyor Bono hauria de recordar que està com a President del Congrés, gràcies a un partit que va estar reprimit i perseguit pels companys de partit del seu pare. Moltes vegades la supèrbia ens fa cometre errors estratègics com aquestes declaracions del bocamoll del Bono.

Personalment tinc molt poca confiança en la justícia espanyola, perquè la considero arbitrària i excessivament polititzada. En un estat modern i que aspiri a ser democràtic, la separació de poders és la pedra de toc que ha de fer funcionar una democràcia. Els plantejaments que van fer Rousseau i Montesquieu en referència al fet que el poder judicial pogués treballar sense interferències del legislatiu o l'executiu, és la garantia que ha de promoure una autèntica democràcia. Lamentablement no tinc la sensació que això es doni en la justícia espanyola.

La meva falta de confiança es basa en que l'única eina que tenim per garantir el respecte i el restabliment del dret a l'honor, avui a Espanya, és una llei de memòria que dóna subvencions als familiars perquè busquin els seus desapareguts. Crec que si el Govern respecta tant a la justícia com diu, fins i tot quan pren la decisió que ha pres sobre el jutge Baltasar Garzón, hauria de respectar també a la justícia argentina, que en aquest aspecte, ha fet bastant més que l'espanyola.

El que està clar és que Espanya no pot donar lliçons de democràcia ni de transparència a nivell internacional. La llei d'amnistia general aprovada al 1977, per la pressió que els militars exercien sobre la classe política, hem de considerar-la com la tan criticada llei de punt final que es va aprovar a l'Argentina després de les dictadures.

Per tant, avui és innegable que els crims del franquisme constitueixen delictes de lesa humanitat i, en conseqüència, el reclam dels que pretenen una investigació justa per poder passar pàgina definitivament a la història de la guerra civil.

dimecres, 24 de juny del 2009

La pel·lícula "l'Ona" com a reflexió que la història sempre es pot repetir.

He tingut l'oportunitat de veure la pel·lícula "l'Ona" del director alemany Dennis Gansel i reconec que no només m'ha agradat, sinó que m'ha suscitat la reflexió sobre la fragilitat del nostre sistema de govern.

Com tots ja sabeu, la trama de la pel·lícula es basa a trobar una resposta a la pregunta d'un dels alumnes d'un institut alemany, que plantejava com era possible que el poble alemany al·legués ignorància a la massacre del poble jueu. Aquest professor comença el que serà un experiment que consisteix a instaurar un règim d'extrema disciplina a la seva classe, restringint-los les llibertats i fent-los formar una unitat.

Bàsicament l'experiment se centra en la possibilitat de testar en persones l'efecte que sobre elles exerceix la barreja de poder, ideologia i sentiment de pertinença. I és precisament en aquesta possibilitat, en la qual jo crec que es donen les circumstàncies ideals per a què una societat en temps de crisi sigui molt més més permeable a deixar-se influenciar per líders embolicats en ideologies superficials i buides de contingut.

Però a més, està pel·lícula planteja altre gran debat, com el qual afecta als joves, a la seva situació a la societat actual, al paper dels seus pares i del paper que adopten en el si de la seva unitat familiar, plantejant constantment tòpics generacionals i deixant de banda els valors que tenen com a éssers humans.



Intentem dibuixar un entorn juvenil en el qual hi ha una gran proliferació de tribus urbanes i en moltes d'elles es veuen marcats signes de tall feixista, plantejant obertament una forma de societat cínica. Una societat en la qual el discurs del nou amo, el Discurs de l'Amo modern, pren la forma del cinisme que fa de la paraula un ens sense valor, un ens buit.

Al meu entendre, aquesta és la realitat que descriu la pel·lícula. Una realitat basada en una joventut amb problemes d'identitat i amb una absència de personalitat marcada. És una joventut que es desentén del fet d'anar a votar, que viu d'esquena a l'estructura social que se'ls ha imposat. Per a mi és una situació que manifesta un abisme infranquejable entre el que es diu i el que es fa. La paraula s'ha quedat buida i això dóna ocasió que qualsevol paraula pugui omplir-se amb el significat més absurd. I poso com a exemple partits com "Ciutadans, partit per la ciutadania", que va aparèixer a Catalunya en les últimes eleccions autonòmiques o líders de plàstic com el Miguel Durán que ha entrat coma eurodiputat en un partit radical.

La reflexió final per a mi és que la incredulitat postmoderna pot anar de la mà amb el fonamentalisme més extrem. Creo que és sa qüestionar-se constantment el nostre paper i les nostres accions en la vida, però darrere d'aquesta incredulitat sempre hi ha d’haver un posicionament ideològic coherent amb la nostra escala de valors.

Si això no existeix….. Som carn de canó i estarem permanentment venuts.