La persecució que l'Audiència Nacional està fent contra el jutge Baltasar Garzón, ens posa en primera plana del riota dels països als quals ens volem semblar. Molts juristes internacionals de reconegut prestigi, s'estan posicionant per la insostenibilitat dels arguments que s'utilitzen per processar-lo.
Els diferents governs espanyols i els seus aparells diplomàtics, s'havien pavonat per tota Sud-amèrica presumint de l'exemple que havia suposat la transició espanyola de finals dels 70 fins al 2000. Donaven lliçons arreu de tolerància, transparència i esperit democràtic, a països que estaven sortint de dictadures com la que havíem patit aquí al període franquista. El Rei d'Espanya rebia premis com el Carlemany i donava consells de com s'havien de fer les coses a partir d'ara.
Doncs bé, tots aquells bocamolls ara estan sent retratats per l'actuació del màxim òrgan de la judicatura espanyola, com és el Tribunal Suprem, que es mostra com el braç executor de la dreta ultranacionalista més casposa que existeix al nostre país. Posant en perill, sense cap tipus de pudor, un dels pilars del nostre Estat de dret, com és la independència del poder judicial respecte a l'Executiu i al Legislatiu.
Per descomptat, no es pot amagar que el veí regne d'Espanya funciona amb un esperit clarament africà. Propi de monarquies bananeres, que escullen a dit a les persones que ostenten els càrrecs en els principals òrgans judicials.
La dreta espanyola sempre s'ha negat a passar pàgina a la història, i amb això no em refereixo només a l'extrema dreta representada per la Falange Espanyola, sinó també per alts càrrecs de partits democràtics, com el Partit Popular, que han permès fer intervencions públiques per evitar que es coneguin i es documentin tots els crims del franquisme. Hem pogut veure en més d'una ocasió a personatges com el Fraga Iribarne dient que "deixin als morts tranquils".
Per personatges com aquest va resultar molt incòmoda l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica el desembre de 2007, obrint una nova etapa en la reparació i el reconeixement de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.
N'hi ha que pensen que ja està tot dit sobre la guerra civil espanyola i que de la postguerra ja s'ha escrit suficient. Aquests personatges mantenen que hi ha una gran quantitat de bibliografia sobre la dictadura de Franco, que es compten per centenars les obres on s'utilitza el retret històric com a argument per injuriar el dictador. Encara que els defensors d'aquesta tesi consideren, a més que, a hores d'ara de la nostra democràcia, continuar remenant les brases d'aquell drama constitueix un anacronisme, que els que ho fan només pretenen obrir velles ferides que estan a punt de cicatritzar. La intenció d'aquest conservadorisme democràtic no és altra que "oblidar i girar full" excusant una falsa pietat amb la dramàtica remembrança i el dolor evitant, de pas, participar en un debat en què sempre es van sentir incòmodes. Potser perquè, per dins, reconeixen el pesat llast que va suposar el franquisme en la història de l'oligarquia, la noblesa, la burgesia, l'exèrcit i tots els sectors es van acostar al repartiment de poder mitjançant la submissió de les classes socials més desfavorides.
Doncs bé, Espanya no pot permetre tancar l'últim capítol de la guerra fratricida que va enfrontar uns espanyols contra uns altres. Si el veí regne d'Espanya vol formar part de l'esperit europeu, també deu amarar-se de democràcia i de tolerància. El fet de no voler reconèixer els excessos del règim franquista, no evitarà que la història els documents que i els assumeixi com a fets contrastats. Seria bo que aquests brases franquistes que encara existeixen a la dreta espanyola, assumissin com a propi l'exemple d'Alemanya, d'Àustria o de Polònia. No per no reconèixer aquests crims canviaran la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada