La discapacitat a 180 per hora.

A ASPID hem pogut viure una experiència d’aquestes que no et deixen indiferent. Es tracta del taller de conducció esportiva desenvolupat pel pilot de nacionalitat Andorrana (i d’origen lleidatà) Albert Llovera, que als comandaments del seu Fiat Grande Punto (cotxe oficial de la marca italiana), es va portar a terme en el circuit de terra de Lleida. L'Albert pilot amb discapacitat, que corre amb el seu equip al campionat t’Espanya de terra i participa en algunes proves del Campionat del Món, com el Ral·li Catalunya, va dirigir magistralment aquesta experiència.

En definitiva es tracta que persones amb discapacitat, alguns conductors de vehicles adaptats i uns altres no, van poder conèixer d’una forma directa com es condueix un vincle a 180 per hora en una pista de terra i com es prenen les corbes al límit del que qualsevol humà consideraria com raonable.

Aquesta activitat forma part d’un cicle d’experiències que des de l’associació ASPID es vol promoure, amb el nom de "Activitats d'Aventura". Amb aquestes activitats es pretén que persones amb limitacions funcionals puguin viure experiències especials. De manera que puguin experimentar pujades d’adrenalina reals de la mà d’experts especialitzats.

Vull destacar aquí la professionalitat i la senzillesa d’un esportista d’elit com l'Albert. Un tio fantàstic que entre altres habilitats té la de trobar sempre la solució als problemes, que sorgeixen en l’organització de les activitats en les quals ell participa.

Després de vèncer la por inicial, tots els participants van sortir entusiasmats de l’activitat i amb la sensació que s’havien quedat curts en les voltes que van donar al circuit de terra de Lleida.

En definitiva va ser un dia rodó amb un solo abrasador que feia que l’experiència arribés a ser més dura encara. Però això sí, tots es van quedar amb les ganes de repetir l’experiència i suposo que dintre d’un temps es podrà plantejar una repetició semblant.

Reconec i vull confessar que jo vaig ser un dels que no tenir els collons de pujar al cotxe. Digueu-me cagat…… Si..... I que?

Aeroport de Lleida: un somni en temps de crisi.

No seré pas jo el que s’obstini a fer aterrar els somnis de la gent de ponent. Després de veure el vídeo de promoció del nou aeroport de Lleida, m’ha entrat una barreja d’eufòria carregada d’ingenuïtat.

Suposo que en temps de crisi les persones hem de tenir tendències depressives i l’obligació dels nostres governants, és ajudar-nos a sortir d’aquesta situació encara que sigui fent volar coloms.

Estic totalment convençut que una infraestructura com aquesta era imprescindible per a les terres de Lleida -que sempre han estat l’aventafocs de Catalunya pel que fa a infraestructures-, amb el que suposa de disposar de noves oportunitats per a tota la societat lleidatana. També crec que la Generalitat de Catalunya viu l’engegada d’aquest projecte amb una especial il·lusió, donat cas que serà el primer aeroport de Catalunya de titularitat totalment nostra.

Però la sensació que tinc és que aquesta inversió pot ser un agent d’estimulació de l’economia i de la societat lleidatana, però no ara, si no en un període de temps que en cap cas serà inferior als 15 o 20 anys.

Crec que en termes generals, la societat lleidatana és bastant escèptica a aquesta volada de coloms que se’ns està intentant vendre. Tots estan convençuts que l’aeroport de Lleida no serà ni el de Girona ni el de Reus, ja que les terres de ponent no tenen una indústria turística tan potent com la que existeix en la Costa Brava sota la Costa Daurada.

Però tot i això, Lleida disposa també d’unes bones cartes per a jugar aquesta partida. Té una situació geogràfica que és estratègicament molt bona, està a una hora en AVE de Barcelona, Tarragona i Saragossa. Amb tota la indústria de l’oci que existeix a la Costa Daurada, Lleida pot convertir-se en el referent de turisme d’hivern i de turisme de naturalesa. Pel que fa a la proximitat amb Saragossa, l’aeroport de Lleida ha de convertir-se en el referent a la indústria logística i en oberta competència amb la capital aragonesa. I pel que fa a Barcelona, l’aeroport de Lleida ha de ser l’alternativa de baix cost per a les companyies que els resulta cada vegada més difícil treballar a Girona i Reus.

Però perquè Lleida pugui jugar les seves cartes, no és suficient la construcció d’aquest aeroport i es necessita la construcció en paral·lel, d’una connexió ràpida d’un tren llançadora entre l’estació de Lleida-Pirineus i l’aeroport. Així mateix, també és imprescindible disposar d’una connexió directa per terra, amb una autovia al sud de França per la Vall d’Aran i una línia ferroviària en la mateixa direcció.

Probablement llavors aquest vídeo promocional pugui tenir algun sentit i la gent ho prenguem un mica més seriosament. Mentrestant us recomano una cançó del Lluís Llach anomenada "Somiem".

El Parlament Europeu és un gran cementiri d'elefants.

Com ja era de preveure les enquestes del CIS encerten només relativament i de vegades, poc, és una veritat a mig fer que depèn de qui les faci o per a quin client les faci. Per exemple, l'últim baròmetre del CIS semblava haver decebut als simpatitzants del PP i haver entusiasmat als del PSOE que veien la victòria electoral a l'abast de la mà.

Ja és sabut per tothom que els ciutadans d'aquest país no s'atreveixen a manifestar el seu vot a les enquestes. És cert que el Partit Popular té una massa de simpatitzants que oculten les seves preferències polítiques a les eleccions. El famós vot ocult del Partit Popular.

Alguna cosa passa a Europa que no és capaç de mobilitzar a la ciutadania perquè acudeixi a les urnes. L'índex de participació a tota Europa, sense que Espanya sigui una excepció, ha estat molt baix, al voltant del 43,4%.

Ho sento molt, però jo no m'acabo de creure que els electors no es mobilitzin perquè veuen a les institucions europees molt lluny. Jo cre que aquestes eleccions se celebren com a plebiscits en clau nacional. Els propis partits polítics, solen enviar a Brussel·les a persones que o bé són desconegudes, o bé desitgen allunyar-les de la lluita diària pel control dels partits. Sense anar més lluny només tenim que veure el que han fet amb el Josep Borrell al PSOE, o bé al Jaime Major Orella al Partit Popular. Realment eren persones incòmodes per als aparells del partit.

A nivell europeu, el centre dreta moderat que és majoritari a Europa i jo afegiria neoconservador a Espanya, ha guanyat clarament en un moment de manifesta debilitat de l'esquerra Europea que potser hauria de replantejar-se, i fer-ho de manera conjunta, el nou escenari global d'acció política. Aquesta situació em fa plantejar algunes qüestions respecte a la situació política a Espanya:

• S'està arribant de manera soterrada i passant desapercebuda a un nou escenari d'extrems molt més radicalitzats?

• Estem assistint, un altra vegada, a la marcada divisió social de fa anys, d'esquerra arriscada (Matrimoni gai, laïcisme, avortament) i de dreta ultraconservadora i radical?

• Què ha passat amb el centre, i sobretot amb els que fa anys eren els seus votants?

Crec que la resposta a aquestes preguntes és la que lo Mariano Rajoy pretén respondre amb el famós gir cap al centre del Partit Popular. Probablement Rodríguez Zapatero hagi de començar a plantejar-se però, deixar de ser el més progre de la classe, per a començar a tocar de peus en el sòl i lluitar per aquesta àmplia franja electoral de centre.

Personalment en no sóc gens partidari de concebre a la democràcia com a quelcom consistent a triar el menys dolent de tots els candidats, excepte quan l'inevitable és obligatori. Però no és el cas. No és jurídicament obligatori votar a ningú. Per tant, els primers que han de creure en Europa, són els propis aparells dels partits polítics, posant a primeres espases com a candidats per a la materialització d'un projecte polític concret. I no posant a aprenents de polítics, més o menys carismàtics i que a l'única cosa que aspiren és a guanyar els 7.665,31 euros bruts de sou que els esperen. Això sí, dietes i desplaçaments a part.

Deixem-nos d'històries, si la ciutadania no acudeix a les urnes d'una forma normalitzada i raonable, que sigui equiparable a les eleccions internes dels diferents països de la Unió Europea, estem traient de l'anonimat a moltes opcions polítiques minoritàries i en algunes ocasions perilloses com el Partit Pirata Suec, l’exdirigent de l'ONCE Miguel Durán o el partit de la Rosa Díez que han guanyat un escó en el Parlament Europeu.

Personalment crec que en política no s’hi val tot i que hagi hi tronats polítics com aquests al Parlament Europeu, només depèn de la conscienciació cívica que tinguem com a electorat.