El Parlament Europeu és un gran cementiri d'elefants.

Com ja era de preveure les enquestes del CIS encerten només relativament i de vegades, poc, és una veritat a mig fer que depèn de qui les faci o per a quin client les faci. Per exemple, l'últim baròmetre del CIS semblava haver decebut als simpatitzants del PP i haver entusiasmat als del PSOE que veien la victòria electoral a l'abast de la mà.

Ja és sabut per tothom que els ciutadans d'aquest país no s'atreveixen a manifestar el seu vot a les enquestes. És cert que el Partit Popular té una massa de simpatitzants que oculten les seves preferències polítiques a les eleccions. El famós vot ocult del Partit Popular.

Alguna cosa passa a Europa que no és capaç de mobilitzar a la ciutadania perquè acudeixi a les urnes. L'índex de participació a tota Europa, sense que Espanya sigui una excepció, ha estat molt baix, al voltant del 43,4%.

Ho sento molt, però jo no m'acabo de creure que els electors no es mobilitzin perquè veuen a les institucions europees molt lluny. Jo cre que aquestes eleccions se celebren com a plebiscits en clau nacional. Els propis partits polítics, solen enviar a Brussel·les a persones que o bé són desconegudes, o bé desitgen allunyar-les de la lluita diària pel control dels partits. Sense anar més lluny només tenim que veure el que han fet amb el Josep Borrell al PSOE, o bé al Jaime Major Orella al Partit Popular. Realment eren persones incòmodes per als aparells del partit.

A nivell europeu, el centre dreta moderat que és majoritari a Europa i jo afegiria neoconservador a Espanya, ha guanyat clarament en un moment de manifesta debilitat de l'esquerra Europea que potser hauria de replantejar-se, i fer-ho de manera conjunta, el nou escenari global d'acció política. Aquesta situació em fa plantejar algunes qüestions respecte a la situació política a Espanya:

• S'està arribant de manera soterrada i passant desapercebuda a un nou escenari d'extrems molt més radicalitzats?

• Estem assistint, un altra vegada, a la marcada divisió social de fa anys, d'esquerra arriscada (Matrimoni gai, laïcisme, avortament) i de dreta ultraconservadora i radical?

• Què ha passat amb el centre, i sobretot amb els que fa anys eren els seus votants?

Crec que la resposta a aquestes preguntes és la que lo Mariano Rajoy pretén respondre amb el famós gir cap al centre del Partit Popular. Probablement Rodríguez Zapatero hagi de començar a plantejar-se però, deixar de ser el més progre de la classe, per a començar a tocar de peus en el sòl i lluitar per aquesta àmplia franja electoral de centre.

Personalment en no sóc gens partidari de concebre a la democràcia com a quelcom consistent a triar el menys dolent de tots els candidats, excepte quan l'inevitable és obligatori. Però no és el cas. No és jurídicament obligatori votar a ningú. Per tant, els primers que han de creure en Europa, són els propis aparells dels partits polítics, posant a primeres espases com a candidats per a la materialització d'un projecte polític concret. I no posant a aprenents de polítics, més o menys carismàtics i que a l'única cosa que aspiren és a guanyar els 7.665,31 euros bruts de sou que els esperen. Això sí, dietes i desplaçaments a part.

Deixem-nos d'històries, si la ciutadania no acudeix a les urnes d'una forma normalitzada i raonable, que sigui equiparable a les eleccions internes dels diferents països de la Unió Europea, estem traient de l'anonimat a moltes opcions polítiques minoritàries i en algunes ocasions perilloses com el Partit Pirata Suec, l’exdirigent de l'ONCE Miguel Durán o el partit de la Rosa Díez que han guanyat un escó en el Parlament Europeu.

Personalment crec que en política no s’hi val tot i que hagi hi tronats polítics com aquests al Parlament Europeu, només depèn de la conscienciació cívica que tinguem com a electorat.