En realitat l’Adolfo Suárez tan sols va presidir el govern d'Espanya entre 1976 i 1981. Atribuint-li ara tots els miracles haguts i per haver al llarg de la transició, justament les mateixes persones que el van assetjar fins a la persecució amb una oposició visceral.
Per tant, se'ns està venent una imatge d'Adolfo Suárez com l'artífex d'una transició democràtica exemplar. I aquí justament és on jo discrepo obertament sobre l'exemplaritat d'aquesta transició. Ja que l’Adolfo Suárez va pactar amb els militars una llei per fomentar l'Alzheimer en la memòria històrica i això justament va propiciar que tots els crims del franquisme quedessin impunes, fins al punt que molts dels criminals afins a Franco van poder continuar exercint els seus càrrecs amb total impunitat. Paradoxalment, aquest Alzheimer induït per ell en la memòria de la transició, posteriorment va ser el mateix Alzheimer que es va encarregar de neutralitzar la seva pròpia memòria.
Suárez va fer per la transició molt menys que alguns líders d'opcions polítiques que havien estat perseguides pel règim de Franco, que van haver embeinar-se el seu propi orgull en benefici d'una convivència pacífica entre tots els espanyols. Així doncs, em resulta vomitiu sentir molts líders polítics actuals, buidar el pap amb milers de adulacions excessivament edulcorades, que l'únic que persegueixen és el lluïment personal davant de la societat.
L'espectacle circense estava servit des del moment en què va aparèixer el fill d'Adolfo Suárez per comunicar que en 48 hores estava prevista la mort del seu pare. Allò va ser el tret de sortida de tot un circ mediàtic dedicat al enaltiment del nacionalisme espanyol articulat al voltant de la figura de l'expresident mort.
D'aquesta manera podem veure com el nivell d'instrumentalització de la figura de Suárez arriba al clímax, amb l'anunci de posar el seu nom a l'aeroport de Madrid (operació que costarà a l'erari públic més d'1 milió d'euros en plena crisi). Realment tenim una classe política llimac, rastrera i amb una absència total de principis ètics i morals.
Hem pogut sentir fins a la sacietat, que Suárez va portar la Generalitat per decret, com a símbol del seu tarannà dialogant i comprensiu amb Catalunya i el català. Però no podem oblidar que Catalunya suposava el major perill que tenia en aquells moments la "transició suposadament democràtica". I que el que va fer Suárez portant a Tarradellas era posar-se la bena abans que la ferida, és a dir, va obrir la vàlvula de pressió del nacionalisme català per a què l'olla no explotés.
Això sí, es va cuidar molt de no legalitzar Esquerra Republicana de Catalunya. No fos cas que als catalans se'ls anés a mà i es passessin de frenada.
Recentment hem pogut sentir un expolític i gran demagog com Miquel Roca Junyent, com feia referències a la instrumentalització de la figura de Suárez, fent l'ullet al nacionalisme espanyol. Mai he estat més d'acord amb Roca en aquest sentit, però la instrumentalització ha estat per part de tots els llepaculs de la cort borbònica castellana, això si!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada