La
relació entre una organització i un líder carismàtic, té un període
d'efervescència i creixement en funció de la gestió que el líder exerceixi.
Moltes vegades s'havia comentat que durant els 23 anys de mandat de Jordi Pujol
al capdavant de la Generalitat, el seu partit era una entelèquia i que patia
d'una base ideològica consistent i rotunda.
Cada
vegada era més evident que, a nivell ideològic, Convergència Democràtica de
Catalunya era un gegant amb peus de fang. Des moltes esferes de l'alta política
s'havia confirmat que el "pal de paller" ideològic de Convergència
era el pujolisme. Paral·lelament sempre apareixia la pregunta de si era
possible la subsistència política d'un partit basat en el pujolisme sense la
figura del Jordi Pujol.
Al
meu entendre, és prou evident que les habilitats que el Jordi Pujol va tenir
antany, per negociar amb els governs espanyols (des de Felipe González a Aznar)
li havien servit per mantenir un status quo privilegiat amb les elits
polítiques i econòmiques de Madrid.
El
pacte era molt senzill, a canvi de mantenir endormiscades les aspiracions
secessionistes d'una bona part de la societat catalana, aplicant la política del
"peix al cove", Pujol tenia un salconduit espanyol per entreteixir
una xarxa, que probablement superi l'àmbit familiar i amb la qual gestionava
Catalunya com el seu propi mas particular.
Aquesta
situació que ara escandalitza tants fariseus de la política (des del Partit
Popular al PSOE passant per Unió Democràtica), era coneguda i tolerada per
tots, a canvi de mantenir un govern català que colli a Espanya però no l'ofegui.
És
evident que la confessió de Pujol, no ha estat una decisió espontània de
penediment. Aquesta ha estat una actuació forçada per les clavegueres de
l'Estat espanyol, que veient-se acorralat a nivell internacional per l'evolució
del sobiranime a Catalunya, han decidit actuar per trencar la cohesió interna
de les forces que defensen donar la veu al poble el 9 de noviembre.
Atacar
directament al "pal de paller" ideològic de Convergència, és un
torpede directe a la línia de flotació del partit. Està clar que no pot
haver-hi un pujolisme sense el Pujol. Ara faltarà veure si pot existir una
Convergència sense el pujolisme i si el partit aguantarà l'embat de la
investigació del seu presumpte finançament il·legal.
El
moviment catalanista ja es va quedar orfe per l'esquerra amb el gir
espanyolista que va tenir el PSC, ara veurem si es queda orfe per la dreta amb
la caiguda d'una Convergència sense el pujolisme.
Aquest
terratrèmol polític re-situarà el panorama polític català, introduint noves
formacions que aglutinen el vot descontent amb el sistema actual de partits i
re-col·locant a partits polítics històrics en un nou marc polític.
Unió
Democràtica de Catalunya, és un altre dels partits que per sobre de la seva
ideologia està estructurat al voltant del lideratge del Duran. Ara caldrà veure
si aquest lideratge és capaç de volar sol sense el paraigua del catalanisme
pujolista. Però sobretot, faltarà veure si Duran serà capaç d'aconseguir l'aval
de la ciutadania per liderar un espai de centre dreta amb Ciutadans i el Partit
Popular.
Esquerra
Republicana s'està limitant a seure al portal de casa i esperar a veure passar
els cadàvers dels seus enemics (Pere Navarro, Pujol, Artur Mas). Probablement a
Esquerra Republicana es plantegin fer un monument a la FAES i a l’Aznar com a
agraïment a les polítiques que els han portat al cim del panorama polític
català.
En
definitiva, el cas Pujol només és una baula més de tota la cadena d'atacs del
nacionalisme espanyol més ranci (tant del PP com del PSOE) per fer descarrilar
el procés sobiranista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada