Arxiu del blog

dissabte, 6 de juny del 2009

El finançament dels partits polítics sempre ha estat tema que fa pudor.

El fet de que la ciutadania deixi d'acudir a exercir el seu dret de sufragi universal, hauria de fer-nos reflexionar a tots sobre el que està fallant en el sistema democràtic, perquè els electors arribem a decidir què no anem a votar.

Els electors tenim cada vegada menys confiança en una estructura de partits polítics, que no sentim que representin els interessos ideològics que tenim.

Jo veig als partits polítics com unes agrupacions de persones interessades a fer les seves carreres personals enarborant la bandera del servei a la comunitat. I aixó és només culpa de la forma que els propis partits protegeixen l'accés als seus òrgans de gestió i que a Espanya s'ha estructurat el sistema al voltan de la Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, sobre finançament dels partits polítics que no respon a la realitat social i a les necessitats reals dels propis partits polítics.

És evident que els ciutadans deixem de creure en unes estructures polítiques que periòdicament surten en els mitjans de comunicació, amb escàndols de finançament irregular, amb suborns d'empreses vinculades i pròximes a cadascuna d'aquestes organitzacions.

Tots els partits que han tingut responsabilitats de govern, com el PSOE al final de la legislatura del Felipe González, Convergència i Unió durant els últims anys de mandat del Jordi Pujol o els més recents del Partit Popular que afecten als últims anys del mandat del José María Aznar.

Amb la qual cosa arribo a una fàcil conclusió, i és que el finançament dels partits polítics presenta interessants problemes econòmics, polítics, socials i ètics. Posant-se de manifest que la relació entre gestió política, poder i món econòmic i empresarial té una vinculació directa. Perquè precisament les empreses estan directament involucrades en el finançament dels partits, com a donants i com a presumptes beneficiàries de l'activitat política.

Al meu entendre els partits no són òrgans de l'Estat, sinó ens que procedeixen de la societat civil, que són creats lliurement per aquesta i que haurien de mantenir gelosament la seva independència respecte a l'aparell estatal, tenint molt clara la relació entre gestió del poder i la forma d'accés al mateix. Per que un règim democràtic ha de permetre la creació i el desenvolupament de partits representatius de diferents concepcions polítiques i d'interessos diversos. I això obliga a la societat a resoldre el problema del seu finançament, tant per al seu funcionament ordinari com per a les elevades despeses que els partits, o els candidats, han d'afrontar durant les campanyes electorals o per a promocionar iniciatives legislatives, per tal d’informar o influir sobre l'opinió pública.

Per tant, si els fons públics resulten insuficients, es generaran incentius per a augmentar la seva quantia, ja sigui mitjançant nous fons públics encara que incrementin la seva ineficiència econòmica i entrin en conflicte amb altres usos d'aquests fons, ja siguin recursos privats legals o mitjans il·legals. Amb tot això, queda clar que la insuficiència d'aquests fons ens situa davant conductes il·legals i immorals que fan que com a ciutadans, ens sentim lluny d'aquestes maquinàries de partit, que per cert, fan molta pudor.

Crec que seria necessari poder disposar d'una legislació molt més realista i transparent, que permetés als propietaris de les empreses o la pròpia direcció, fer aportacions polítiques i econòmiques a les estructures dels partits, donant-li el màxim de publicitat i plantejar públicament aquesta decisió i a les seves raons que la motivin.

Aquesta transparència, faria que les empreses poguessin donar suport a programes polítics clars i realistes, i els ciutadans podríem contrarestar el poder econòmic de les empreses comprant o deixant de comprar, els serveis i els productes d’aquestes que han donat suport a posicions polítiques que no encaixen amb les nostres. Em sembla que tot plegat seria més saludable.