Vull presentar-vos el contingut de l'editorial que publica la Fulla Informativa de l'associació MIFAS de Girona, en l'edició de gener del 2008.És important perquè és una editorial que reflecteix d'una forma sintètica, la sensació de malestar que té el nostre col·lectiu respecte a les expectatives creades en el nostre sector, referent a l'atenció a les persones en situació de dependència.
Hi ha moltes incerteses per aclarir, comença a ser hora posem les coses clares comencem a concretar i especificar com i quan.
Lo bep.
Editorial Full Informatiu de MIFAS, gener de 2008.
En el moment de redactar aquest editorial el govern central ha dissolt el parlament i ha convocat eleccions pel proper 9 de març. La legislatura s’ha acabat amb diverses normatives que presumptament han millorat la qualitat de vida de les persones amb disminució, però també existeix un cert recel sobre l’aplicació i la posta en marxa de totes aquestes novetats.
La llei de la Dependència és difícil d’entendre, i tot just ara mateix arriben resolucions que no convencen gens ni mica. Sembla que durant l’any 2008 entraran les persones que tinguin grau II, però ens hem quedat una mica estorats en veure que per arribar al grau III, ha estat, és molt difícil.
La llei és nova i per tant podem entendre que existeixi una certa confusió. La llei és de l’estat però la seva posta en marxa és funció de la comunitat autònoma, cosa que també ja són ganes de marejar a la perdiu.
La reforma de les pensions de la Seguretat Social ha passat molt de puntetes pels diaris i mitjans de comunicació. Ha estat segurament una de les principals qüestions negatives donat que si fa poc era molt difícil accedir a les prestacions d’invalidesa de la Seguretat Social ara encara serà més complicat. Sembla que hi hauria altres maneres de que el sistema d’atenció social no perdés l’equilibri. La sensació general per part nostra és que el col·lectiu de discapacitats és vulnerable i que una cornejada més no vindrà pas d’aquí.
A la classe política que vindrà a veure’ns durant les properes setmanes se’ls demanarà que pensin més i millor amb nosaltres. No pot ser que existeixi la sensació d’un gran avançament amb això que en diem l’estat del benestar i al darrera de tot plegat només surtin dificultats per a la nostra gent.
Fa gràcia per exemple que als joves no se’ls posi cap tipus de problema per accedir a una renda d’emancipació de 210 euros mensuals per pagar el lloguer d’un pis, sempre i quan no guanyin més de 22.000 euros anuals. La gent amb discapacitat física que vol demanar una ajuda al Departament d’Acció Social i Ciutadania ho té molt complicat, i si es guanya mínimament la vida, l’accés a determinades prestacions és merament ciència ficció. Algunes d’aquestes ajudes són indispensables per viure una mica millor, o per tenir accés a determinats tractaments. (fisioteràpia, eliminació de barreres, ajudes al transport, ajudes tècniques, etc..).
Al final, segurament no sabem, no en sabem prou de fer-nos valer. No som cap esquer electoral que faci un mínim de gràcia i per això perdem oportunitats que altres tenen i que nosaltres mai aconseguirem. Les ajudes a joves n’és només un exemple, però també n’hi haurà d’altres. Els governs finalment –tots- utilitzen els recursos públics per fer polítiques socials que siguin favorables al seus interessos. Ja s’entén que s’han de dedicar diners a la discapacitat, però no hi tenen gaire afició amb la nostra gent. No és rendible dedicar diners a aquells grups de gent que tenen poc interès i menys encara quan en termes generals són poc cridaners.
Resumint, hauríem de fer-nos mirar bé una mica qui som i què fem. I lògicament a qui tenim al capdavant de les grans confederacions nacionals. Una gent que hauria de fer valer el pes real del gremi, i fer saber que precisament per ser com som, tenim moltes més necessitats que d’altres. Que molts d’altres que se’ls ajuda perquè són un esquer electoral, i nosaltres no ho som. Amb algunes coses tenim mala sort, i ara ja fa massa temps que dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada