Déu salvi al rei.

Aquest ha estat el crit de guerra que ha llançat la Conferència Episcopal Espanyola, davant la disjuntiva de castigar a totfom a passar per les calderes del Llucifer, incloent al propietari de la Corona de les Espanyes, o la de donar-los-hi passis VIP per a evitar la sauna eterna.

Els franquiciats de Déu a la terra han optat per sentenciar al foc etern a tots els que van donar suport a la nova Llei de l'Avortament, acusant-los d'assassins per no impedir que aquests franquiciats puguin continuar imposant les seves supersticions en un tema tan personal com aquest. Només hi havia un petit problema, i aquest era que després de ser aprovada pel senat aquesta llei havia de ser confirmada pel rei, tal com ho preveu la legislació vigent.

Ja no es tracta només d'impedir que les dones espanyoles puguin decidir per si mateixes durant les 14 primeres setmanes del seu embaràs si desitgen ser mares, tal com ho recull la llei i com funciona en pràcticament tota Europa. Sinó que l'objectiu era castigar les ànimes dels que van impulsar-la i "condemnar-los eternament" a sofriments sense límits.

I el més curiós de tot, és l'argument que ha donat el portaveu i secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, el jesuïta Juan Antonio Martínez Camino, al dir "Que Sa Majestat el Rei hagi de sancionar amb la seva signatura una llei és una situació única. No hi ha cap altre ciutadà que es trobi en aquesta situació. Per tant, no són possibles els principis generals per a una situació única". I s'ha quedat tan ample… abans l'Església es treballava una mica més els arguments i intentada aplicar alguna mínima llum. Ara veig que la llum els hi ha tallat. Deu de ser per no pagar.

En una de les seves cançons, concretament "In Secula Seculorum”, la Trinca deia sobre l'Església Catòlica: "Fent homilies són infalibles, per això l'Església no es pot desdir, tot el que diguin allò va a missa, penseu que els bisbes saben llatí”.

Probablement el papa de Roma deu ésser del Reial Madrid, no només perquè vesteix de blanc, si no perquè considera que la sang blava de la corona faria joc amb el vermell de l'infern i es donarien les circumstàncies per a una rebel·lió blaugrana des de les entranyes del propi Llucifer. I tal com estem ara no podem fer massa conyes marineres, perquè el Reial Madrid continua estant tocat.

Tot plegat és divertit, perquè els bisbes continuen pensant que som imbècils….. No ho sé, potser si.

Els bisbes tenen raó.

Si, si, no és que estigui enxampat per una al·lèrgia primaveral de collons. Estic perfectament bé de salut, tant física com mentalment. Però és que estic totalment d'acord amb la campanya que han iniciat els bisbes espanyols, sobre que estan molt més protegits els drets animals que els drets de les persones. I us explicaré el que fa al cas.

Sembla ser que han volgut invertir part dels diners que recapten del 0,7% de l'Impost sobre Rendiment de les Persones Físiques, a contractar una multimilionària campanya de publicitat al servei de la seva ideologia. Vagi per davant que la publicitat, al servei de l'Església és perfectament lícita, encara que dubtosament ètica pel que fa al seu cost. Perquè a la meu entendre convé atenir-se als codis propis d'aquestes tècniques de la comunicació, pensades per a augmentar les vendes d'un producte. O d'una idea, com en el cas dels polítics a la caça del vot.

Sembla ser que durant el mes de març, veurem per tot el país fins a 1.300 tanques, a més de 30.000 cartells i 8 milions de fullets, on un bebé i un linx apareixen junts.

Així, amb aquesta campanya l'Església Catòlica pretén menjar el coco a l'opinió pública, amb a la idea que a Espanya tractem millor als animals i les plantes que als éssers humans.

I és precisament aquí on jo coincideixo amb la Conferència Episcopal Espanyola. Tenen tota la raó del món. I baso la meva argumentació en el cas del Troy, un gos pastor alemany que teníem a la meva casa fa uns anys i que va morir a causa d'un tumor maligne.

Doncs es tracta que quan el veterinari va diagnosticar que el Troy no tenia cap possibilitat de curació i que s’acostava a una agonia de sofriment, ens va proposar d'una forma directa i sincera que el millor per a l'animal era aplicable una eutanàsia activa. A casa tots vam estar d'acord a aplicar un sedant al Troy i posteriorment una injecció letal que acabés amb el seu sofriment.

Doncs per això, coincideixo plenament amb els bisbes i exigeixo que es doni a les persones el mateix dret que empara als animals. I així establir que el dret a decidir sobre una mort digna com exercici de la llibertat sobre la pròpia vida, ha de prevaler sobre el dret a decidir sobre un projecte de vida. Aquesta última decisió només li correspon prendre-la a la dona i els bisbes no són dones, almenys que jo ho sàpiga.

Curiosa iniciativa la de divulgar la no creença en Déu.

Al món podem observar una forma clara i objectiva, que existeix una relació directa entre l'augment de cultura a i de coneixements, amb l'augment de posicionaments ateus de la societat.

Sembla ser que la necessitat de sentir-se protegits per un ésser superior "anomenat Déu", va en relació al nivell cultural i la posició econòmica de les persones.

Així, com sembla ser que dos autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) lluiran a partir del dilluns, i fins al dia 18 de gener, el missatge "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida".

És curiós que hi ha una organització que es dediqui a recollir fons per a difondre un missatge, que aquestes altures del nivell cultural de la nostra societat, hauria d’estar més que superat. La campanya, que ja s'ha dut a terme a Londres, Manchester, Birmingham i Edimburg, està encapçalada per una organització anomenada British Humanist Association, que a l'octubre del 2008 va començar a recaptar fons per difondre aquest missatge arreu del món amb l'objectiu de sensibilitzar als ciutadans ateus, no creients i lliurepensadors en general sobre la necessitat de "fer-se visibles''.

Veurem el temps que triguen els Ayatolás de les religions presents al nostre territori (cristiana, musulmana, hebrea, etc.), a mostrar la seva intranquilitat per aquest missatge. Estic convençut que no tenen una confiança ferma en la fe del seu ramat i temen que actes com aquest, en els quals se sembra el dubte, puguin generar malestar en les seves ovelles.

En realitat aquesta associació (la British Humanist Association), també es defensa la necessitat dels ateus "de sentir-se orgullosos de les seves conviccions i de reivindicar per a ells els mateixos drets i llibertats que es reconeixen a altres ciutadans pel sol fet de posseir o manifestar unes creences religioses".

Res, que recent sortits del Nadal, anem a alimentar polèmiques.

Que Déu ens agafi confessats.

Rouco Varela torna a sortir per Nadal: com els torrons.

Com ve sent costum últimament, Rouco va tornar a la plaça de Colón amb un guió lleugerament diferent del de concentracions anteriors. Va canviar els atacs directes contra el Govern per un setge a les lleis aprovades pel parlament. Vull recordar que en vespres de d’anterior campanya electoral de les eleccions generals al govern espanyol, Rouco ja va tornar a polititzar el seu discurs pastoral. Amb missatges apocalíptics sembla ser que els bisbes sembren por entre els seus fidels. No tinc res que objectar al fet que alguns bisbes, a nivell personal, acudeixin a una manifestació en favor de la concepció clàssica de la família: és un dret de tot ciutadà. Però si que prediquin amb la paraula el que no fan amb les seves obres.

Tinc la sensació que una bona part dels catòlics creuen que l'Església en el seu conjunt no acaba de trobar el seu lloc i el seu paper en una societat democràtica, plural, laica i secularitzada. Sembla com si aquesta tasca s’hagués de reduir només a buscar suports polítics, per a imposar a la societat la seva pròpia moral i evitar desautoritzacions i crítiques.

Per això crec que hauríem de recordar que l’església primitiva va saber anar trobant el seu lloc en una societat molt més pagana i en un clima molt més hostil. Va haver, per descomptat, postures molt diverses i de vegades enfrontades, unes amb més seny que unes altres. Però amb freqüència, i al revés que avui, les posicions més obertes van estar representades per eminents membres de l’episcopat. I, tot hi les polèmiques, no va passar com avui que només una d’aquestes postures donés veu a l'Església. Sincerament penso que l'Església té moltes més veus, i al meu entendre més assenyades, que l’oficial que escolem últimament. L'Església hauria de ser com la mateixa societat; plural, democràtica i diversa. Per això penso que l'Església no és només Rouco Varela i els seus mariachis.

La doctrina eclesial oficial té tendència a rebutjar un principi fonamental per a tota societat laica, que és saber que els comportaments immorals no són exactament aquells que estan legalment penalitzats, i que la no persecució legal d’una conducta no significa sense més la seva ratificació moral. La confusió entre lo moral i lo legal desborda per tant les fronteres de l’Esglesia. I un exemple d’això el veig en reaccions que es produeixen davant de determinades decisions del poder judicial, oblidant que la missió dels jutges és simplement aplicar el dret i la jurisprudència establerta, i no constituir-se en garants de la moralitat. Aquesta concepció pot dur-nos a conflictes personals, si no som capaços d’assimilar-lo ens juguem la laïcitat de la nostra societat i el veure’ns abocats a qualsevol forma de confessionalisme imposat per decret.

De vegades tinc la sensació que els únics camps d’aplicació de la moral cristiana són el de la sexualitat (obstinats que no cardem), i el del començament i fi de la vida (l’avortament i l’eutanàsia). Crec que els dirigents eclesiàstics contribueixen a difondre aquesta sensació, tan poc cristiana per altra banda. Per posar un únic exemple: em resulta profundament incoherent que aquests mateixos bisbes que es van manifestar en favor del seu model de família, ni acudissin ni diguessin almenys una paraula de suport, quan les manifestacions en contra d’aquell crim organitzat al que es va anomenar "guerra de l'Iraq": un crim revestit a més de mentides tant en la falsa interpretació d’un text de Nacions Unides, com en les causes i en els efectes de la guerra (un any després els agressors van reconèixer que no havia armes de destrucció massiva a l'Iraq; i un altre any després s’ha reconegut que l'Iraq no està millor ara que abans de l’agressió...). Doncs bé, al meu entendre l’agressió armada a un poble és un pecat social molt major que una distorsió en el concepte de família.

Entenc que les faccions més fonamentalistes que dirigeixen el destí del catolicisme (equiparables als moviments més radicals d’altres religions), haurien d’abandonar les seves tesis intransigents i advocar per la reconciliació social. En aquest camp l’església catòlica és avui molt deficitària en fidelitat a aquells profetes que poblen la Bíblia i les veus de la qual, en el passat molt conegudes i repetides, es van oblidant.

Si no hi ha penetració, quedes desqualificat…..

Aquest és el posicionament del bisbe de Viterbo monsenyor Lorenzo Chirinelli. Segons aquest tros de bisbe no es pot anar amb mariconades.

Si no ets capaç de fotre un bon kiki i embarassar a la col·lega amb només mirar la, no mereixes el premi del matrimoni eclesiàstic en la religió catòlica.

Veient posicionaments com els del macho-man Lorenzo Chirinelli, se'm fa molt difícil criticar algunes de les crides de determinats Ayatolas radicals de l'islamisme. En el fons penso que la concepció de la vida que té una part de la cúpula de l'Església Catòlica, està en sintonia amb alguns Imams que tant ens escandalitzen.

Personalment aconsellaria al jove nuvi, que anés a visitar a monsenyor Lorenzo Chirinelli i que davant d'ell es fes una palla, perquè monsenyor pogués dur el seu semen a analitzar. D'aquesta forma aquest monsenyor podria demostrar davant els seus caps que aquest paralític pot embarassar a qui sigui. Començant pel propi monsenyor.

Aquí us transcric la còpia de l'article publicat.

Lo Bep.

Prohibit casar-se per l’Església als paraplègics i impotents.

Si és vostè paralític o impotent i té intenció de casar-se per l'Església, ni se li ocorri confessar-li al capellà que pateix aquesta disfunció. Perquè en cas que els seus problemes d'erecció arribessin a l'orella de les autoritats eclesiàstiques, és molt possible que acabi quedant-se sense noces davant l'altar. Què no s’ho creu? Doncs acaba de succeir a Itàlia, on el bisbe de la localitat de Viterbo s'ha negat a casar a una parella de joves perquè el nuvi és paraplègic, el que posa en dubte la seva capacitat de procreació. I ja se sap la importància que l'Església dóna la copulació entre els esposos, fins al punt que una de les causes admeses pel tribunal de la Rota per a declarar nul un matrimoni és que aquest no s'hagi consumat.

Així les coses i amb el codi de Dret Canònic en la mà, el que ha fet el bisbe Lorenzo Chirinelli està plenament justificat. Però negar el matrimoni eclesiàstic a un jove de 25 anys al que un accident de tràfic va condemnar fa dos mesos a una cadira de rodes la veritat és que no sembla molt misericordiós. De fet, la decisió del bisbe de Viterbo de no permetre-li casar-se ha deslligat una agra polèmica a Itàlia, posant una vegada més en evidència la bretxa existent entre l'Església i la societat.

La notícia, desvetllada pel rotatiu romà 'Il Messaggero', arrenca en Tuscia, una localitat de la diòcesi de Viterbo que duu a gal·la haver estat l'escenari del conclave més llarg de la història: aquell que es va celebrar en 1268, va durar 33 mesos i va encastellar com Papa a Gregorio X. Dos joves d'aquest paratge, ambdós de 25 anys, van acudir fa uns dies al rector de la localitat per a comunicar-li la seva intenció de casar-se desprès de diversos anys de festeig. Feia ja temps que la parella havia decidit casar-se, i el fet que el nuvi sofrís fa un parell de mesos un accident de circulació que li ha deixat immòbil de cintura cap avall no va canviar els seus plans.

Però quan els dos enamorats van plantejar la qüestió al capellà de Tuscia no van rebre cap càlida enhorabona, sinó nombroses i evidents mostres de suspicàcia. El rector els va venir a dir que no sabien on s'estaven ficant i els va exigir una declaració que eren conscients dels riscos i dificultats als quals s'enfrontaven.

La cosa no els va fer molta gràcia als joves nuvis. Però van acceptar posar per escrit la seva ferma convicció de, a pesar de la discapacitat del futur marit, es creien capaços de superar les adversitats que els podria oferir el futur. El diligent rector de Tuscia va ficar el document en un sobre i l'hi va enviar al seu superior, el bisbe de Viterbo. I aquest no va tenir dubte: va dictaminar que les noces no es podia celebrar, per allò que no estava clara la capacitat de procreació del nuvi.

Els dos xavals s'han casat igualment: ho van fer el dissabte passat pel civil a Roma. Però és molt possible que l'Església hagi perdut a dos fidels.

El Mundo. Irene Hdez. Velasco. 8 de junio de 2008.

Els bisbes també surten de l'armari.....

Com va dir Oscar Wilde “De vegades penso que Déu creant a l'home va sobreestimà una mica la seva habilitat”, i quan parlem dels seus franquiciats a Espanya, encara demostren tenir menys talent es nostres.

Per això penso que ja era hora que comencéssim a veure signes de modernitat en el si de l'església catòlica al nostre país, i la prova més clara la tenim en les declaracions realitzades per Juan Antonio Martínez Camino, el nou i flamant bisbe i portaveu de la comissió permanent de la Conferència Episcopal Espanyola.

Tots sabíem que sempre l'Església Catòlica havia estat ficada en política, d'això mai n'hem tingut cap dubte. De fet, després de la guerra civil espanyola la postura dels ambaixadors de Déu a la terra (perdó, de moment deixem-ho només a Espanya) ha estat sempre molt clara, “prop del poder a qualsevol preu”.

La cúpula eclesial catòlica sempre ha pensat que en aquest país amb els únics que es pot negociar (perquè entenen més de negocis), és amb la dreta nacional espanyola. A aquesta dreta és fàcil d'acontentar-la, l'única cosa que cal fer-li és legitimar divinament a totes les seves icones històriques com en Cid Campeador o els Reis Catòlics.

Per a l'església, negociar amb les esquerres ha estat sempre una autèntica pèrdua de temps. Cal reconèixer que a Espanya les esquerres sempre han estat quatre i han tingut cinc opinions. Amb tant debat intern d'idees, solen acabar amb el cap massa calent i es pot chamuscar alguna església o algun convent.

Ja en temps del cabdill d'Espanya, l'Església Catòlica es va encarregar de fer-li tot el treball d'escenografia pública, legitimació social i de laboratori d'idees. Un mica a l'estil del que ara és la FAES per al Partit Popular.

Durant la transició van tenir la cintura necessària per a passar el més desapercebuts possible. Això sí, sense perdre de vista el poder. Com durant les legislatures de Felipe González, en les quals monsenyor Tarancon era la parella de ball del sevillà.

Ara per fi s'han decidit a sortir de l'armari i a prendre públicament posicionaments polítics. Realment crec que és una decisió valenta, que permetrà poder situar políticament i sense cap tipus de dubtes a la Conferència Episcopal Espanyola.

Aquest nou tipus d'actitud política, em sembla molt més honesta i coherent amb la resta de la societat. Doncs ara juguen amb les mateixes cartes que la resta de ciutadans, i així, com tothom, tindran opcions de treure profit quan guanyin els seus, i haver de fotre's quan els seus hagin perdut. Ep!!!, sense rancúnia per això.

Per cert, als ques no s'ha sentit molt és als bisbes catalans, que només han trencat el silenci claustral per a dir que les declaracions "no s'han fet en el millor moment". Per a dir només això, millor que haguessin continuar amb el seu silenci claustral.

Davant aquesta situació penso que molts creients deuen sentir que com més prop ets de l'Església, molt més lluny ets de Déu.

Lo Bep.

Antoni Bassas acusa la Cope de ser qui "sembra més discòrdia".

El director i presentador de Els matins de Catalunya Ràdio, Antoni Bassas, ha denunciat en un article d'opinió a El Periódico la manifestació dels bisbes espanyol durant el darrer cap de setmana, ha afirmat que aquesta es va fer en coherència amb els postulats que defensa la seva emissora [Cope] i ha lamentat en aquest sentit que "l'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia".

"Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret", deixa clar Bassas a l'inici del seu article, titulat "aquesta no és la nostra Esglèsia".

"Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica", puntualitza, a més de recordar que "a Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?)".

El periodista ha volgut remarcar que "no ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia. En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli".

Finalment, Antoni Bassas conclou que "la nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres. No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana".

www.e-noticies.com 06-01-2008.