La Conferència Política del PSOE: un cant a la frustració.

Més de 2500 persones hauran participat en la Conferència Política que els socialistes van celebrar a Madrid, amb l'únic objectiu de definir un projecte polític per al PSOE en els propers anys. Però en tot aquest procés hi ha un conjunt de variables que s’entrecreuaran i que dificultaran l'escenificació d'una unitat d'acció socialista, com a alternativa a un Partit Popular que per molt tocat que estigui ni molt menys està enfonsat.

El PSOE es troba amb tres problemes estratègics que li dificultaran la seva estructuració d'una alternativa de poder al Partit Popular:

En primer lloc els socialistes espanyols estan en debilitat, pel que fa a lideratge polític, tant dins com fora del propi partit. L’Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar el Congrés de Sevilla per la mínima i se'ns va vendre públicament com una alternativa de futur, després de l'època Zapatero. Era obvi que un suposat líder de 62 anys, no es podria vendre com una opció renovadora. Entre altres coses perquè el seu paper en els governs del Felipe González i del Zapatero sempre va ser el d'un home gris, acostumat a fer els treballs bruts de les clavegueres de l'Estat. D'altra banda, el Rubalcaba mai va destacar per significar amb una nova empenta ideològica en el centreesquerra espanyol.

En segon lloc el PSOE afronta aquesta conferència amb una crisi en l'àmbit territorial. El PSC català ha començat a marcar distàncies de la cúpula del PSOE, cosa que ha incomodat no només a la cúpula de Ferraz, sinó a molts dels seus barons territorials que mai han volgut entendre la pròpia idiosincràsia de Catalunya i del socialisme català. El PSOE sap prou bé, que perquè pugui arribar a la Moncloa, necessita obtenir uns bons resultats a Catalunya. Si l'electorat català no li ofereix més de 20 diputats a les eleccions estatals, el PSOE no té cap possibilitat de guanyar unes eleccions nacionals per molt bons resultats que obtinguin en feus com Andalusia.

El socialisme espanyol viu a Catalunya les seves hores més amargues. El PSC, en una contorsió gairebé impossible, reclama el dret a decidir però en una consulta legal i pactada amb el Govern. En canvi el PSOE només està disposat a oferir una reforma constitucional de tall Federal, que encara que sent atractiva en principi, no es percep amb la força suficient per reunir el consens del Partit Popular que la faci semblar creïble. Així doncs, amb tot aquest panorama els socialistes catalans continuen en caiguda lliure al no satisfer ni als uns ni als altres. A la ciutadania catalana no la convenç amb uns arguments federalistes que es perceben com a foc d' encenalls, sense una solidesa política al darrere que li donés veracitat i contundència. Però el PSC tampoc convenç els socialistes espanyols, que veuen inviable autoritzar una consulta que tenen la certesa que perdrien.

En tercer lloc, el PSOE té encara molts deures per fer. Primerament té una executiva plena de dinosaures de la política socialista, que haurien de passar a la reserva. Té un president (José Antonio Griñán) imputat en el cas dels ERO's d'Andalusia la qual cosa li suposa un llast polític, que en temps tan convulsos com els que vivim, és difícil de portar. D'altra banda té diputats com l’Alfonso Guerra que es mostren públicament com vividors de la política, ja que és l'únic diputat que ha estat en totes les legislatures des de la instauració de la democràcia.

Aquesta situació fa que les expectatives d'aquesta Conferència Política dels socialistes espanyols, jo la percebi com un cant a la frustració. Un partit que "es diu progressista" mai pot posar pals a les rodes a l'hora de donar la veu al poble. Precisament és en aquest punt en el que haurien de diferenciar-se de la dreta retrògrada espanyola i convèncer els seus votants que Espanya no és un poble uniforme culturalment. Que precisament és la riquesa de cultures la que fa que Espanya pogués ser percebuda com un país plural.

Malauradament no tinc cap esperança que l'esquerra espanyola sàpiga enviar un missatge a la ciutadania, que els convenci prou com per motivar una rebel•lió contra la dreta. Lamentablement el centreesquerra del PSOE, a través dels seus barons territorials, cau en els mateixos errors que la dreta troglodita. Buscarem un enemic com l'independentisme català, que faci que la gent reaccioni i es mobilitzi amb els seus vots. Aquesta pel•lícula ja l'hem vist i no ens aporta res a la solució del problema.

Cop de timó a l'Església Catòlica?

L'accés de l'argentí Jorge Bergoglio a dirigir el destí de l'Església Catòlica, ha començat a donar símptomes de que el catolicisme comença a prendre un nou rumb. La seva elecció com a Papa ha posat fi a segles de control europeu sobre el destí del catolicisme mundial, obrint les portes a una nova era en què es pretén acostar el posicionament de la cúpula eclesial a les bases catòliques, tot això dins d'un clima de senzillesa i humilitat.

Bergoglio assumeix el seu pontificat en un moment de grans crisis, causades per escàndols d'abusos sexuals, disputes per interessos econòmics a la cúria vaticana i una creixent propagació del secularisme.

Les sectes més conservadores del catolicisme, havien estat molt a prop del control dels anteriors Papes, ocasionant un posicionament molt més talibà per part de la jerarquia vaticana. Sense anar més lluny, a Espanya, la conferència episcopal ha estat dirigida amb mà de ferro pel Rouco Varela, que no ha dubtat mai a justificar el col•laboracionisme de l'Església Catòlica espanyola amb la dictadura de Franco. Lluny de demanar perdó per la submissió de la jerarquia catòlica espanyola, a les ordres d'un genocida i dictador que no va dubtar a parapetar-se sota pal·li per amagar les seves vergonyes.

Aquesta alenada d'aire fresc que Jorge Bergoglio està començant a introduir des del Vaticà, comença a quallar en determinats líders eclesials del nostre país. Recentment el Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va manifestar públicament la necessitat de que l'Església Catòlica espanyola faci un posicionament més decidit, en referència a demanar disculpes per algunes de les actuacions que va tenir durant el franquisme.

Recentment, la ciutadania d'Almenar, ha tingut una altra de les mostres d'aquesta obertura que està mostrant la cúpula eclesial. La Plataforma de la Memòria Històrica d'Almenar va sol•licitar al bisbe de Lleida, Joan Piris, la retirada de la làpida feixista que s'exhibeix al cancell de l'entrada de l'església parroquial d'Almenar. Aquesta làpida és una clara exaltació al franquisme i està subjecta al que preveu la Llei de la Memòria Històrica, per la qual cosa, es reconeixen els drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir la persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura.

El Bisbe de Lleida ha rebut pressions pels sectors més conservadors de l'Església local i d'una minoria dels familiars de les víctimes que consten en aquesta làpida. Malgrat aquestes pressions, el màxim dirigent de l'Església Catòlica a Lleida ha decidit mostrar-se favorable a la retirada d'aquesta làpida i sumar-se a la voluntat de la Plataforma per a la creació d'un monument únic per a totes les víctimes, així com, explorar nous camins de pau que ajudin a cicatritzar les ferides obertes durant el procés bèl·lic.

Desitjo que tot aquest procés continuï d'una manera decidida i que deixi enrere posicionaments més conservadors, que intentaven fins i tot fomentar un revisionisme de la història de la Guerra Civil espanyola.

El "problema catalán” com a alternativa electoral del Partit Popular.

La veritat és que l'observació dels comportaments anteriors del Partit Popular no conviden a l'optimisme, ja que des de fa bastants anys, el principal partit conservador d'Espanya ha trencat aquesta alternativa buscant sempre el benefici electoral immediat. És a dir, cercant causes que podien incentivar els seus electors, encara que signifiquessin fracturar la societat i el desprestigi de les institucions creades per la Constitució de 1978. Aquesta estratègia es va dibuixar amb molta claredat quan Aznar i l'actual president Rajoy, van optar per utilitzar la lluita antiterrorista com a element capaç de provocar aquesta fractura de la societat.

El Partit Popular ha donat recer a tot el ventall de la dreta espanyola, des del centredreta moderat fins a l'extrema dreta totalitària. Per tant, se li plantejava un panorama molt complicat a l'hora de gestionar el "tempo " democràtic.

 En el seu moment va gestionar els assassinats d'ETA, com un valor electoral del qual va treure grans rendiments per les Espanyes profundes. Tenir al davant un enemic clar i reconegut per tota la comunitat, facilita molt el missatge a l'hora de comunicar en unes eleccions. Aquest afany sagnant de la dreta espanyola va arribar fins a tal punt, que no només es beneficiava dels assassinats dels seus propis coreligionaris, sinó que a més s'apuntava els morts socialistes. Podíem veure com la dreta més reaccionària, amb Aznar al capdavant, era capaç d'utilitzar la sang vessada per ETA per amagar, a l'electorat, l'ala més feixista del franquisme.

Els fets són evidents i els resultats obtinguts amb aquesta estratègia van ser excel•lents. Però els temps canvien i la dreta espanyola necessita altres al•licients per oferir com a carnassa. Després de la desaparició d'ETA, estava clar que el Partit Popular es quedava sense enemics i corria el risc que es fessin visibles substrats més feixistes, que aparegués en públic aquesta dreta franquista que sempre han volgut amagar.

Està clar que en aquesta estratègia no els ha importat gens ni mica la fractura social que han ocasionat, no només en la població, sinó també en les institucions democràtiques d'Euskadi i d'Espanya. Així doncs, la gran disjuntiva que es planteja ara als responsables del Partit Popular és convertir o no el debat sobre Catalunya en una nova causa de fractura, en una manera de recuperar vot a costa de provocar el rearmament del nacionalisme espanyol més feixista. El silenci del president del Govern, la immobilitat total del Partit Popular, pot tenir com a conseqüència la radicalització de l'independentisme català, de manera que l'opció secessionista acabi associada a Esquerra Republicana de Catalunya i a la CUP, convertides en minories majoritàries més fortes que una indefinida Convergència i Unió. Un escenari de fractura que tindria costos, però que convindria segurament a la maquinària de poder dels Populars, disposada sempre a llançar el preu dels seus fracassos sobre les esquenes de les institucions de l'Estat.

A la fundació FAES (laboratori ideològic del Partit Popular), tenen molt clar que és millor córrer el risc de deixar a Catalunya en mans d'Esquerra Republicana i la CUP (amb un PSC desaparegut i una CiU extremadament debilitada) i optar a controlar totes les regions d'Espanya, que fer polítiques integradores però que no tinguin els resultats electorals esperats (sobretot a curt termini). La fractura social que es pot generar a Catalunya, la dreta espanyola l'assumeix com un cost col•lateral de la seva estratègia electoral. Encara més, si aquesta estratègia electoral comporta el reduir el pes del PSOE a la mínima expressió.

Deixar als socialistes que vagin repetint el seu mantra del federalisme, és una victòria segura ja que el federalisme que proposen només es pot dur a terme si el Partit Popular li dóna el vist i plau, per obtenir la majoria suficient que es necessita per modificar la constitució. És com aquell antic proverbi xinès que deia "asseu-te al teu portal fins veure passar el cadàver del teu enemic".

Per tant, el "problema català " pinta que serà l'estratègia que utilitzarà el Partit Popular perquè no es parli dels 6 milions d'aturats, ni de la corrupció del propi partit, ni de el desmantellament de l' Estat del benestar, ni de cap tema dels que avui surten a les capçaleres dels mitjans de comunicació. Amb un PSC i amb un PSOE cantant serenates sota la llum de la lluna, els catalans hem d'estar preparats per a una carrera de fons. Una cursa que té l’intentés de desgastar la moral d'un poble que ha sortit al carrer en massa i que ha de jugar les seves cartes amb intel•ligència i sense precipitació.