Els jocs de mans de l’Ada Colau i els Comuns ja no enganyen a ningú.

 

A hores d'ara, que en queda de l'anomenat "moviment dels indignats" del 15M? Tots aquells cadells que feien les seves proclames a les manifestacions de maig de 2011, prometien portar una alenada d'aire fresc a una classe política espanyola viciada i corrupta.

En aquells moments l’Ada Colau havia recollit les simpaties de les classes populars de Barcelona en ser la cofundadora i portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), guanyant les eleccions a l'ajuntament de Barcelona amb "Barcelona en comú" com la candidatura més votada.

Quan fer promeses era molt fàcil, la candidata a alcaldessa de Barcelona es va comprometre a desobeir les lleis i a defensar una consulta pública per escoltar la veu del poble i executar la seva voluntat.

És ben cert que l'esperit d'aquell 15-M s'ha desfet com un tarronet de sucre al cafè. Només han passat sis anys, però els que es van erigir com els legítims representants dels que omplien les places i manifestacions dia si i dia també, ocupen avui poltrones en diferents administracions amb remuneracions igual que feien els que ells criticaven.

Catalunya en comú, amb Ada Colau com a màxim representant, va prendre la decisió de inhibir-se del referèndum en una Assemblea en la qual van participar menys de 100 persones. Per tant és una decisió presa des de l'aparell del partit, ignorant totalment l'opinió de les bases. Sobretot tenint en compte que el 72% dels enquestats que afirmaven simpatitzar amb "Els Comuns", mostraven la seva predisposició a participar al referèndum i només un 13,6 no estava a favor de fer-ho. Això ens indica que la Ada Colau i els Comuns han pres la decisió que més els interessava per la seva carrera política personal, ignorant la voluntat de l'electorat al que representen.

El fet de mantenir el criteri que inicialment tenien sobre el referèndum implicava que Catalunya en comú com a partit, renunciava al nínxol electoral que deixava lliure la descomposició del PSC. Si mantenien el seu criteri inicial sobre el dret a decidir, corrien un seriós perill que els votants del cinturó roig de Barcelona els veiessin com una extensió de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP). Els Comuns i la Colau partien d'una premissa que el referèndum seria impossible i que la independència de Catalunya mai es plantejaria com una possibilitat real. A mesura que ha avançat la legislatura que es va iniciar el 27-S, han vist que el referèndum només podia parar-se per dos mitjans possibles: un és amb l'ús de la força per part de l'Estat espanyol (opció improbable per l'elevat cost polític i de qualitat democràtica que suposaria per a Espanya) i la segona opció seria fomentant un "boicot passiu". I és justament aquesta segona opció, amb la inacció dels Comuns on pretenen llançar un torpede a la línia de flotació de l'acte de sobirania nacional més gran que ha pogut viure el nostre país, com és exercir el dret d'autodeterminació.

No obstant això, si els comuns prefereixen veure el referèndum com un 9-N i jugar les cartes del processisme, deu ser perquè, en el fons, el seu horitzó no pot ser altre que l’escenari autonòmic. Negar la naturalesa vinculant de l’1-O i esperar que l’Estat suspengui les competències de la Generalitat i convoqui eleccions al Parlament, per poder, finalment, entrar per la porta gran de l’hemicicle. És legítim, lògicament: la lluita pel poder és intrínseca a la política, però és decebedor i, si m’ho permeteu, d’una miopia terrible. Els comuns amb qui pensarien bastir aliances per governar Catalunya? Amb ERC i la CUP? Tenint en compte que la situació seria de desfeta total, amb una CUP que ha dit per activa i per passiva que no es presentarà a unes autonòmiques? Amb ERC, que no acceptaria governar per no fer altra cosa que la independència? Els únics socis possibles serien el PSC i C’s.

Aquest és el joc de mans que la Ada Colau i els Comuns ens tenen preparat? Realment creuen que les catalanes i els catalans se segueixen xuclant el dit? Estic convençut que després de l'1-O la ciutadania sabrà posar-los al seu lloc i que el seu propi electorat (al que van obviar a l'Assemblea de Terrassa) sabrà fer-los-hi arribar el missatge.

Realment els Comuns i la Colau fan olor de ranci. Fan olor a aquest col·laborador necessari que necessita el franquisme per continuar perpetuat a Espanya.

La defensa de la nostra dignitat ens farà lliures.

A mesura que ens acostem a la data establerta per al referèndum del 1 d'octubre, la tensió entre el Govern d'Espanya i el govern de Catalunya està arribant a nivells que podríem qualificar com a "xoc de trens".

El Govern d'Espanya s'ha tret de la màniga una intervenció fiscal intentant controlar els comptes de la Generalitat. Justament el dia que l'enquesta del CEO assenyala que el pròxim 1 d'octubre acudiran a les urnes el 67,5% dels catalans amb dret a vot i que el 62,4% votaran que sí i el 37,6% que no.

A l’espavilat del Rajoy no se li ha acudit altra sortida que la d'intentar una asfíxia econòmica de la Generalitat, paralitzant les ajudes a crèdit del Fons de liquidació Autonòmica (FLA) enarborant el lema de "ni un sol euro dels catalans per al referèndum ".

Ignorant que amb aquesta mesura perjudica a tots els catalans, tant independentistes com els més recalcitrants unionistes, obviant que s'està atacant als catalans que suposadament es pretén protegir. Intenten jugar amb els diners que arriba de Madrid a través del FLA, exigint concessions en la gestió d'autogovern per desmuntar l'actual sistema.

Aquesta suposada amenaça de retallar el finançament s'evidencia com una sortida cap endavant per sembrar el pànic entre l'electorat independentista. Provocar una "suspensió de pagaments" Catalunya equival al fet que el posseïdor del deute català (que no és altre que el Regne d'Espanya), entraria exactament en la mateixa fase de "suspensió de pagaments" a la qual volen sotmetre a Catalunya.

Aquesta situació és un acte d'impossible que les autoritats europees, amb Àngela Merkel al capdavant, puguin acceptar com a tal. Bàsicament perquè posaria en perill la viabilitat econòmica d'un Estat com el Regne d'Espanya al qual Brussel·les no podria rescatar. Per tant només puc qualificar de "farol" aquest anunci del govern de la banda del Partit Popular.

El que sembla clar és que ningú s'ha posat a tremolar al Govern de la Generalitat i que Rajoy haurà de ser més creïble en les seves amenaces. La veritat és que feia temps que no teníem un exemple tan clar de l'ancestral tendència al suïcidi de la política espanyola. Pretendre obviar el diàleg, amenaçar i pujar l'aposta en cada desafiament per acabar guanyant al contrari asfixiant-lo, és una prova de l'egocentrisme castellà que pretén amagar la seva mediocritat fent desaparèixer la identitat dels seus adversaris.

Com exemple podem veure que l'actual deute de la Generalitat de Catalunya és de 75.000 milions d'euros, dels quals 50.000 milions els deu al Govern d'Espanya pel xantatge fiscal a què ha sotmès a Catalunya en els últims anys. Espanya accedia al finançament del Banc Central Europeu (BCE) a interès zero, per després transferir-lo amb condicions al govern català cobrant-li interessos. Aquesta ha estat una altra forma d'espoli fiscal que Catalunya ha patit en els últims anys, a part de les famoses balances fiscals.

El suposat "suïcidi" de Miguel Blesa, em costa de creure.

A hores d'ara de la legislatura i amb un Partit Popular sumit en els escàndols de corrupció més grans que s'han donat a Europa, em costa d'empassar aquesta "roda de molí" per combregar.

Miguel Blesa fou un personatge que va coincidir amb José María Aznar preparant les oposicions a inspector d'Hisenda, en principi m'aixeca totes les sospites del món quan Aznar el nomena President de Caja Madrid al 1996. Aquest càrrec el va ocupar al llarg de 14 anys en els quals va sumir a l'entitat en estafes com el de les targetes "Black", en els quals retribuïen de forma il·legal als membres del seu Consell d'Administració sense tributar a Hisenda. Amb aquestes targetes es van arribar a gastar 15,2 milions d'euros que molt hàbilment distribuïa entre sindicalistes, polítics de diferents administracions de Madrid (Comunitat de Madrid, Ajuntament de Madrid, Administració de l'Estat, etc.) entre els quals també hi havia el líder socialista Pedro Sánchez. Després de convertir-se en Bankia, l'entitat va haver de ser rescatada per 22.500 milions d'euros de les butxaques de tots els espanyols.

La relació del personatge de Miguel Blesa amb els patriarques de la corrupció del Partit Popular, continua en ser imputat pels crèdits concedits per Bankia a Aerolíneas Argentinas, propietat de Gerardo Díaz Ferrán que actualment està a la garjola per ser una "ànima càndida".

A més de la seva íntima amistat amb Aznar "el carnisser de les Açores", Blesa també era considerat una persona del cercle més proper a Florentino Pérez. Dos dels grans fitxatges que va fer el Reial Madrid sota la presidència del magnat peper (el de Figo, el 2000, i el de Cristiano Ronaldo, el 2009) es van fer amb el suport financer de Caja Madrid.

De fet, Miguel Blesa només va entrar a la presó acusat de frau per l'operació de compra del City Nacional Bank de Florida en què va perdre prop de 500 milions d'euros de Bankia. El seu accés al poder polític era tan gran, que el jutge que el va imputar i el va dur a presó preventiva per dues vagades (Elpidio José Silva) va ser expulsat de la carrera judicial.

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid el va condemnar a 17 anys i mig d'inhabilitació per la seva actuació en la instrucció del cas Blesa. El tribunal va considerar que el jutge Silva va decidir enviar a la presó el Blesa per "motivacions insòlites". El tribunal que va condemnar el jutge Silva no va escatimar qualificatius degradants a la seva actuació. Deixant molt clar que tot l'aparell judicial estava al servei del llavors acusat Miguel Blesa.

Amb tot aquest historial "presumptament delictiu" de Miguel Blesa, no és d'estranyar que la seva xarxa de contactes dins de la banda del Partit Popular era molt extensa. Fins al punt que la informació que Blesa disposava de persones molt influents de la política espanyola i de la Casa Reial, podrien posar en risc l'estabilitat del sistema "presumptament democràtic" de l'Estat espanyol.

Actualment, algunes línies d'actuació de destacats membres del poder judicial, escapen al control dels dos partits (PP i PSOE) que s'han repartit el poder els últims 30 anys a Espanya. Per tant, Miguel Blesa ha passat de ser un personatge necessari per cometre "presumptament" diferents abusos, a convertir-se en un personatge perillós que pot fer trontollar el Status Quo del poder econòmic i polític de l'Ibex 35.

Així doncs, que ho vagin embolicant amb paper de cel·lofana i un llaç vermell la "teoria del suïcidi", que jo no la compro a cap preu.